Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris mallorquí. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris mallorquí. Mostrar tots els missatges

divendres, 26 de març del 2021

Gabriel Bibiloni, mallorquí catalaniste

Gabriel Bibiloni, un mallorquí catalaniste, mes tonto que lo que va fé una griella de fusta per a rostí sagí. Una víctima més de la TV3%

l' idiôme vulgaire Sarde, qui a conservé les autres caractères constitutifs de la langue romane, offre la circonstance remarquable que son article est SO, SA, venant sans doute d' IPSE.
(N. E. Ses illes, Mallorca, ipsa : SA, sa casasa Calobrasa padrina, &c.
Ipse – SE – ES.)

(Mes al final)


@bibiloni

Bibiloni lo cap se soca pun cat

Gabriel Bibiloni, un mallorquí catalaniste, mes tonto que lo que va fé una griella de fusta per a rostí sagí.

Gabriel Bibiloni, articles salats

No pot sé mes ase, es un ase ben gran, com lo que té Miquel Montoro de Mallorca.


Aquí tos fico una mostra de la escritura antiga de Mallorca

LA
CRIDA


Ara
hoyats, que notifica lo espectable é Magnifich Mossen Vidal,
Castella Doris, Caualler, Conseller, Cambrer; é Lloctinent General
del molt alt S. Rey,, en los Regnes, é Islas de
Mallorca, Menorca, é Iuiça: é Regint lo
offici de la Gouernacio del dit Regne, que hagut per al dit
Magnifich Lloctinent General, en é sobre las dites coses
devall escrites ple; é digest consell, é colloqui ab los Honor.
Misser Miquel Zaburgada, Caualler, Doctor en Lleys, Assessor seu; é
los Honor. Iurats de la Ciutat, e Regne de Mallorca é hagut axi
matex colloqui, é ple consell, ab algunas Notables perçonas
del present Regne, hayen fets, é ordenats los capitols
seguents.


//

PRIMO:
que de aqui auant, alguna persona, no pugue vendre a temps, algunes
mercaderias, draps, llanes, Blats, oli, Especies, Cuyrams,
ceres, o argent, yoyes, ni altres coses; sino a mercader; per
mercadejar o specier, artesá, ó menestral per son propri vs, e
menester de son offici, ó per altres necessitats o menester del
comprador; axi com drap per vestir, o blat per sembrar, o meniar,
ó de sa familia, ó siuade per los bestiars e
que aço haye a iurar lo dit comprador, en poder del Notari, qui
pendra lo contracte, e lo Iurament sia continuat en la carta. En
altra manera, tal contracte no valega, nen sia
fet 
dret;
ans los venedors qui contractaran, en altre manera perdran
totes les coses, e preus de aquelles, e los Notaris, qui rebran les
cartes, sien ipso facto, & iure, priuats de
llus officis e
per semblant los Corredors, qui entreuindran, e
vltre aço,
correrán los dits Corredors
ab açots, e las dites
coses, hayen lloch
encaraque los contrahens, ó algu
dells, fossen
Clergues ó Eclesiastics, ó Religiosos.


M.
Çaburgada.


//

Als
molt reverend egregis e magnifichs senyors los los diputats
del General
de Cathalunya e lur concell residents en
Barchinona.
Molt reverend egregi nobles e magnifichs
senyors.
Una letra vostra havem rebuda cascu de nosaltres
exhortantnos que nostres persones fossen prestes e nostres
cavalls per subvenir lo lo Principat de Cathalunya per lo
exercit del dit Principat lo qual creem nosaltres es
total restauracio nostra a les quals responem com creem
certament que vostres magnificencies no ignoren la grandissima
afeccio que tenim en servir lo dit Principat e en tots nostres
fets e actes mostram en dits e en fets la extrema voluntat quey
tenim a les quals vos responem que havem per cert que nomenys
servim lo dit Principat en guardar vostres castells e en
conduirlos que podem a la bona part aquells que podem que
siats certs no profita poch nostre amonestament
com seria nostres persones esser aqui presents mes ab tot aço
nosaltres serem contents de trametre tants cavalls com porem
en adjutori del dit exercit e volem siats certs que les
persones e los bens volem metre en vostra subvencio
algunes pus largues noves scrivim al egregi senyor lo
comte de Pallars capita general del dit exercit qui ab
vosaltres mossenyors comunicara del que per nosaltres es certificat
donant vos lo Senyor dels senyors aquella bona endreça
que tots desijam. Dada al castell de Volpellat a X de
maig en lany Mil CCCCLXII. - A tots vostres manaments e
ordinacions prests Bernat Gilabert de Cruylles e Jofre
Çarriera.

//

Gabriel Bibiloni, profesor de filología catalana de la Universitat de ses Illes Balears (UIB) y reconocido pancatalanista, ha sido el ideólogo del cambio de nombres de doce calles de la ciudad de Palma argumentando que la raíz de su denominación era «fascista». Bibiloni, asesor del Ayuntamiento de Palma para la subnormalización del nomenclátor viario, miembro de la comisión de toponimia, no sólo falseó en su libro Las calles de Palma, encargado por la alcaldesa socialista Aina Calvo, actual delegada del Gobierno en Baleares, el expediente original del consistorio, que deja muy claro el porqué del nombre de las calles, sino que además ha demostrado desconocer por completo la biografía de los grandes almirantes a los que ha denostado. Según él mismo escribe en su obra, el almirante Cosme Damián Churruca murió «en la batalla de Lepanto». Causa verdadero sonrojo que todo un profesor universitario confunda Trafalgar con Lepanto cuando existen 234 años de diferencia entre las dos contiendas. (Este imbécil confunde hasta Nelson con el de los Simpson).

Bibiloni, que defiende abiertamente la existencia de los «Països Catalans» y que postula que «el nuevo estado sólo debe tener una lengua oficial, el catalán», utilizó ante la comisión de toponimia del Ayuntamiento de Palma, de la que él forma parte, la necesidad de cambiar el nombre de las calles del barrio de Son Armadams bautizadas en honor de antiguos marinos españoles basándose en el origen de las mismas según las investigaciones publicadas en su libro, y que se fundamentan en una falsedad.

Según Bibiloni, la Plaza del Almirante Churruca se llama así porque se dedicó «a un barco que participó en la guerra de 1936-39». Sin embargo el expediente original del Ayuntamiento de Palma, que data de 1942, y que el miércoles difundió en su cuenta de Instagram la asociación ARCA de defensa del patrimonio, deja claro que el nombre de la calle se debe «al recuerdo del glorioso marino, uno de los héroes de Trafalgar». Esta propuesta, cuyo original está en el expediente de la calle Arquitecto Bennasar, fue aprobada según consta en el acta de la Comisión Gestora el 1° de mayo de 1942. Bibiloni, que tenía lógicamente acceso a esa información al disponer de todos los archivos del Ayuntamiento, que había sido quien le había encargado la elaboración de un libro dedicado a los orígenes de las calles de Palma, falseó el expediente y escribió su propia versión, que nada tiene que ver con la realidad, como demuestra el acta de 1942.

A la vista de los acontecimientos cabe preguntarse cuántos errores más cometió Bibiloni en la redacción de un libro que presenta anacronismos insólitos teniendo en cuenta que el autor es un profesor universitario. Tal y como puede leerse en la descripción del origen de la Plaza Almirante Churruca, el militar español «murió en la batalla de Lepanto». En Lepanto, donde resultó gravemente herido Miguel de Cervantes, a quien se conocería posteriormente como «el manco de Lepanto», se enfrentaron en 1571 las armadas cristiana (la Liga Santa) y otomana, mientras que en Trafalgar, que tuvo lugar en 1805, 234 años después, entraron en combate las flotas española e inglesa. De hecho, el choque entre cristianos y turcos en Lepanto, frente a las costas griegas, se produjo casi 200 años antes de que naciera el almirante Cosme Damián Churruca, que vino al mundo en 1761.

Gabriel Bibiloni, que se licenció en Filología Catalana por la Universidad de Barcelona en 1974, presume de una extensa bibliografía en la que básicamente el autor se ha dedicado a hacer apología de su cruzada en favor de los «Països Catalans» y de su antiespañolismo. Su último trabajo, de hecho, se titula El català de Mallorca, y se publicó en 2016. (Bien de unte de los pancas).

Cabe recordar que la iniciativa del cambio de nombre de las calles «fascistas» ya fue propuesto por Bibiloni con anterioridad en otra reunión del comité municipal de toponimia, pero su moción fue tumbada por la comisión con los votos en contra de PP y Ciudadanos y la abstención del PSOE. Los socialistas (como los nazis y Mussolini) ahora sí la han apoyado basándose en el informe de Bibiloni relacionando los nombres de los almirantes con los barcos que combatieron en la Guerra Civil. No sólo el expediente municipal desmonta su teoría, sino que además ambos destructores tomaron parte en la contienda formando parte de la flota republicana.

..... recherches origine formation langue romane

L' opinion que je propose me paraît acquérir une sorte d' évidence par la circonstance remarquable que la langue romane, alors qu' elle a été vulgaire, a produit un semblable effet sur la langue latine, employée encore dans les actes publics. Les rédacteurs substituaient à l' article roman de leur idiôme vulgaire parlé ces pronoms ILLE et IPSE de l' idiôme latin écrit, ainsi que l' avaient fait autrefois les Goths et les Francs; et cela devait arriver, quand ces rédacteurs pensaient en langue romane, et écrivaient en langue latine (1:
J' ai antérieurement indiqué les collections où l' on trouve de semblables emplois de l' ILLE et de l' IPSE par l' effet de la réaction de la langue romane.

"IPSUM alodem de sanctas puellas cum IPSA ecclesia dono sancto Stephano... IPSE alodes de Canuas... Ipsa Roca cum IPSA ecclesia... IPSE alodes de Manulfellio monte cum IPSAS vineas remaneat auriolo (Auriolo, Oriol) Sancio. IPSE alodes de IPSO Solario... Et ILLA Boscaria remaneat Armardo, etc." An 960, Testament d' Hugues, évêque de Toulouse.

“Dono ad ILLO cœnobio de Conquas ILLA medietate de ILLO alode de Auriniaco et de ILLAS ecclesias... ILLO alode de Canavolas et ILLO alode de Crucio et ILLO alode de Pociolos et ILLO alode de Garriguas et ILLO alode de Vidnago et ILLO alode de Longalassa et ILLOS mansos de Bonaldo, Poncioni abbati remaneat.” Au 961. TESTAMENT de Raimond Ier, comte de Rouergue.)

L' emploi auxiliaire de l' ILLE et de l' IPSE devant les substantifs se trouve aussi dans les titres et chartes de l' Italie (2) et de l' Espagne (1-a); mais ces pièces ne sont pas d' une date aussi reculée que les diplômes de la France dans lesquels j' ai recueilli les exemples que j' ai cités.

(2) En Italie:

An 713: "Prope IPSA ecclesia presbiteri... Ad IPSA Sancta Vertute." Muratori, dissert. 5.

An 736: "IPSA supra dicta scolastica.” Muratori, dissert. 14.
An 752: "Donamus in IPSA sancta ecclesia... IPSE prænominatus sanctus

locus." Muratori, dissert. 21.

An 810: "Una ex ipse regitur per Emmulo et ILLA alia per Altipertulo...

IPSA prænominata Dei ecclesia.” Muratori, dissert. 12.

An 906: On lit dans les Annotazioni sopra i papiri de Marini, page 262,

un testament où l' article IPSE est très fréquemment employé:

“Habeat et IPSUM cellarium de IPSA cerbinara; habeat et IPSA domum de IPSUM geneccum et IPSUM centimullum cum IPSA coquina, etc."

(1-a) En Espagne:

An 775 (*: A l' occasion de ce titre de 775, l' auteur observe que c'est le plus ancien titre qu' il ait connu parmi les manuscrits de l' Espagne: "Scripturarum omnium quæ ad nostram pervenere notitiam hæc vetustior."):
“Per ILLUM pelagrum nigrum... Per ILLAS casas alvas...
Per ILLA lacuna." España Sagrada, t. XVIII.

An 781: "Per ILLO rio qui vadit inter Sabbadel et villa Luz et inde ad ILLAM Molon, de ILLA strada de Patrunel et inde per ILLA via quæ vadit

ad ILLO castro de Poco et per ILLA via quæ vadit ad petra Terta...

Et inde per ILLA strata de Guardia et inde per ILLA arclia de Branias et per ILLO rivulo de inter Brana, Trabera et Branas de Oldial et per ILLAS Mestas... et inde ad ILLO rio de Rillola... ad ILLO Poco de Trabe... et per ILLO Molon de inter ambos rivos ad ILLO rio unde prius diximus." Chart. Sylonis regis. Historias de Idacio, p. 130.

An 844: "De ILLA Cartagera usque ad ILLAM villam, et deinde ad ILLO plano... Et de ILLAS custodias, etc." España Sagrada, t. XXVI.

Enfin on trouverait un nouveau motif de conviction dans une autre circonstance également décisive, que je crois ne devoir point omettre.

Dans quelques pays du nord, où les articles employés par l' idiôme vulgaire sont les mêmes ou à-peu-près les mêmes que les pronoms démonstratifs, la langue latine usitée pour les actes publics a quelquefois subi, comme dans les pays de l' Europe latine, l' introduction du pronom ILLE, en remplacement de l' article de l' idiôme vulgaire; la même cause produisant ainsi le même effet, en différents temps et en différents lieux (1: Les citations suivantes suffiront:

“Laureshamense cœnobium extructum hoc anno 770. Insigne dotatum

est a Cancore comite et Anguila conjuge ejus.

Terram et silvam quæ est in ILLA marcha de Birstat... Et de IPSO rubero ad partem aquilonis sicut IPSA incisio arborum in IPSA die facta fuit: et sic ad ILLAM ligneam crucem quæ est posita juxta ILLAM viam quæ venit de Birstat... usque ad ILLUM monticulum." Eckart, Franc. Orient. t. 1, p. 610.

S. Burchard, évêque de Wirstbourg en Franconie, dans une homélie contre les superstitions populaires, traduisant les expressions du vulgaire, s' exprime ainsi:

“Sed dicunt sibi: ILLUM ariolum vel divinum, ILLUM sortilogum, ILLAM erbariam consulamus." Eckart, Franc. Orient. t. I, p. 844.)...

dijous, 5 de desembre del 2019

Fuster, Jordi Pujol

El català era una barreja de dialectes del provençal: ampurdanés, lleidetá, gerundi, barceloní… fins que en 1906 l'ingenier analfabet en llingüística Pompeyo Fabra va agarrar el dialecte barceloní i li va afegir valencià arcaic, galicismes, mallorquí, vasc…
De Fuster no diuen més que afalacs, se'ls oblida contar que era molt mal escritor i que va tindre que passar de ser un falangiste fasciste i franquiste a donar-se-les d'esquerriste inventant mentires a les ordenes d'eixe ultra dreta que és Jordi Pujol… Fuster era un facha.

Abans de la guerra civil els de esquerres eren valencianistes, els catalanistes que des de molt abans eren d'extrema dreta, des de Prat de la Riba fins a Jordi Pujol i els següents... nos fan creure que ser valencianiste és ser de dretes i catalanista d'esquerres

Ser valencianiste no es ser de esquerres o dretes... es ser valencià.





falangiste, fasciste, franquiste, Fuster, Jordi Pujol


dilluns, 20 de maig del 2019

Jaca, siglo XIII, románs



A la Jaca del siglo XIII parláen una variedat románs mol pareguda al chapurriau, valensiá, mallorquí, catalá.





Cabanes Pecourt; Repoblación jaquesa en Valencia, 1980

http://www.anubar.com/coltv/pdf/TV_48.pdf (descarga pdf)



Este romance aragonés, de acuerdo con su manifestación escrita en el Fuero de Jaca, suena así (No recurrimos a su traducción porque no la creemos necesaria para los valencianos).

7 De hom mort dints los termes de Jaca.
Si algun omne mata altre dintz los termens de Jaqua e es pres, deu dar al rey mil ss (sueldos jaqueses) per calonia e garde se dels parentz e dels amicx del mort. E si per aventura no e pres, si algunas cosas aura, sien meses en poder del rey. Mas altres omnes de la ciutat non son tenutz de dar aquel homecidi, sino aquel qui l´a feyt.






En la Jaca del s.XIII parlaven una varietat romanç molt pareguda al valencià





Recordém lo bando de Pedro IIals presentz, Osca, 1196.





Recordemos el bando de Pedro II, als presentz, en Osca, 1196




Aragonésocsitá, que englobe actualmen al provensallemosín o llemosí, gascónvivaroaupenclanguedocienne : langue d´Oc, y atres subdialectes, entre los que está lo catalá, que en molta faena y perres se va convertí en llengua y vol fótres a datres com lo valensiá mallorquí).



TARAZONA EN LA REPOBLACIÓN VALENCIANA DE 1239



http://www.enciclopedia-aragonesa.com/voz.asp?voz_id=5953







(Ling.) Conjunto de documentos que recogen el Derecho municipal de la ciudad de Jaca Buscar voz... y posteriores compilaciones que se redactan a partir de éste y extienden por Aragón y Navarra su influencia. El primer documento es la carta de fundación dada por Sancho Ramírez Buscar voz... con ocasión de la fundación de la ciudad (año 1063). Está redactada en latín y es muy breve (se hacen constar unos veinticuatro preceptos). Sobre la base común de este fuero latino de Sancho Ramírez se redactan luego las compilaciones romances, que son, en general, versiones muy ampliadas. Éstas parten de versiones intermedias, no conocidas pero cuya existencia se deduce de las redacciones romances conservadas (aunque no es posible deducir en qué lengua estaban redactadas). Gracias a los estudios e investigaciones de Mauricio Molho, hoy se conocen siete códices de las redacciones romances del Fuero de Jaca Buscar voz.... Los nombramos convencionalmente con una letra, según la clasificación de dicho investigador:


A1 = Madrid, Biblioteca Nacional, 17801.


A2 = París, Archives Nationales, J.J.O.O.


B = París, Archives Nationales, J.J.N.N.


C = Madrid, Biblioteca Nacional, 13271.


D = Barcelona, Biblioteca de Cataluña, 1015.


E1 = Madrid, Biblioteca de Palacio, 944.


E2 = Madrid, Biblioteca de Palacio, 943.


A éstos habría que añadir algunos fragmentos:


Az = pliego de pergamino, hoy perdido, en el que estaban copiados catorce capítulos del Fuero de Jaca. Se custodiaba en el Archivo de la Basílica del Pilar (Zaragoza) y fue publicado fragmentariamente en 1870 por Manuel Lasala Buscar voz....


Ap = cuatro capítulos de los Fueros Antiguos de Jaca, contenidos en el documento X 15 del Archivo Municipal de Pamplona (carta de los Jurados de Jaca a los de Pamplona).


O1 y O2 = colección de veintiún artículos de fueros, cuyo núcleo principal lo forman unas Ordenanzas de Pedro II Buscar voz... promulgadas en las Cortes de Huesca de 1208. Aparecen copiadas después del Fuero de Jaca en A1 (O1) y en A2 (O2). (En B, C, D, E1 y E2 las disposiciones contenidas en esta Compilación se integran al Fuero de Jaca.)


Todos estos códices transmiten, según M. Molho, cuatro redacciones distintas del Fuero de Jaca, que pueden dividirse en dos grupos, según su origen: 1) las que proceden de Aragón: A1, A2, Az, O1 y O2; y 2) las que proceden de Navarra: B, C, D, E1 y E2.


Aparte quedaría Ap, que es un vestigio de una redacción aragonesa más arcaica que las versiones extensas de los siglos XIII y XIV.


Las cuatro redacciones distintas, en función de la lengua, del origen y, especialmente, del análisis de contenido, disposición de éste, y la comparación de errores comunes, serían las siguientes:


1. Redacción A: Es la primera recopilación romanceada extensa del Fuero de Jaca. Tiene su centro en Jaca y es obra de jurisconsultos aragoneses. Viene reflejada en los manuscritos A1 (ms. conservado del s. XIV, pero redacción del s. XIII, hecha por juristas de Jaca), A2 (ms. conservado del s. XIV, pero redacción del XIII hecha por juristas de Huesca) y Az (redactada en el s. XIII en Aragón, pero ni en Jaca ni en Huesca; M. Molho piensa que en Zaragoza, por haberse conservado en el Archivo del Pilar). Hay que tener en cuenta que al extenderse el Fuero de Jaca por Aragón, a medida que progresaba la reconquista se modifica el carácter local de la compilación originaria. Así, los juristas de Huesca adaptan a la región oscense los preceptos forales jaqueses. Donde A1 dice al comienzo de todo, Aquest es lo for de Jaca, A2 no dice nada; donde A1 dice De hom mort dintz los termes de Jaca, A2 dice De omne mort dintz los termes de Osca; etc. Es decir, A2 representa el Fuero de Jaca observado en Huesca, mientras que A1 es el único manuscrito que representa estrictamente la tradición jaquesa (otros que presumiblemente hubiera, se debieron de perder en el incendio de 1395 del Archivo Municipal de Jaca).


2. Redacción B: Representada por un solo manuscrito, el B (copiado en Navarra por un amanuense originario de Pamplona; letra del s. XIV). Con esta redacción aparece la primera expresión del Derecho aragonés en Pamplona. Es una refundición todavía no sistemática.


3. Redacción C: Se lleva a cabo en Navarra y se trata de una refundición sistemática aunque la sistematización es en algunos lugares superficial, e incompleta en otros. Ofrece además, la legislación en una masa compacta sin división alguna. Ha sido trasmitida por el manuscrito C (con letra de fines del XV o comienzos del XVI, aunque es evidente que refleja una versión cronológicamente anterior, prácticamente idéntica al original que sirvió para redactar D) y por el manuscrito D (versión hecha h. 1340, posiblemente por García Martínez, notario de Villafranca de Navarra).


4. Redacción E: Trasmitida por los manuscritos E1 y E2. Se trata de una última refundición del Fuero de Jaca hecha en Navarra hacia la mitad del s. XIV, de forma sistemática. Está en general más sistematizada que C y además realiza una división en libros y títulos.


Nos encontramos, por tanto, con que, exceptuando Ap (vestigio de una redacción arcaica) y O1 y O2 (reflejos de una Compilación O independiente en su origen), los demás mss. no se pueden agrupar en una familia derivada de un arquetipo común, porque las compilaciones se redactan independientemente en Jaca y en Pamplona. Son, pues, redacciones sucesivas, separadas tanto en el tiempo como en el espacio, que se pueden agrupar ampliamente en dos grupos: 1) las redacciones que son expresión del Derecho jaqués, o de influencia jaquesa al sur de la sierra de Guara (=tradición aragonesa del Fuero de Jaca: A); 2) las redacciones que son expresión del Derecho pamplonés, aunque también de origen jaqués, refundido varias veces por los juristas de Pamplona (=tradición navarra del Fuero de Jaca: B, C, E). Todas las redacciones navarras parece que se hicieron a través de un original oscense.


Independientemente de su origen, los códices están redactados en una de estas lenguas romances: o en occitano (provenzal, según M. Molho, aunque parece más idóneo emplear el término occitano), que son la mayoría; o en aragonés (o, si se quiere, navarro-aragonés, cuando la redacción proviene de Navarra). En concreto: A1, A2, O1 y O2 están redactados en occitano cispirenaico aragonés (es decir, en el occitano usual en esta parte de los Pirineos, en Aragón, principalmente en Jaca, donde las colonias de gentes occitánicas parece que emplearon dicha lengua, importada de Francia, hasta finales del s. XIII o comienzos del XIV) B, C, E1, E2 están redactados en occitano cispirenaico navarro (es decir, en el occitano usual a este lado de los Pirineos, en Navarra; téngase en cuenta que en Pamplona y en Estella, principalmente, se conservó esta lengua en algunos núcleos occitánicos hasta entrado el s. XVI); Az está en aragonés Buscar voz..., con mezcla de frases en latín; D es una versión en navarro-aragonés de C; Ap presenta una curiosa mezcla de latín, occitano y aragonés, exactamente lo que es el chapurriau, reveladora de las presiones lingüísticas que desde un principio tendían a asimilar los núcleos extraños que se iban integrando en Aragón.


Con respecto a la lengua convendría destacar algunos aspectos. En cuanto a las versiones en occitano, durante bastante tiempo se ha discutido sobre el tipo de lengua en que estaban redactadas.
Se afirmó al principio que era catalán (T. Navarro, J. Corominas), luego se matizó más: «Un lenguaje ambiguo, catalán o una especie de gascón primitivo, pero no aragonés» (J. Corominas), y por último se vino a decir que «se trata de una especie de koiné occitano-catalana con algún aragonesismo» (J. Corominas).
Pero Mauricio Molho, el más concienzudo estudioso del tema, ha afirmado siempre que se trataba de un occitano específico, propio de los burgos del Camino de Santiago Buscar voz..., que llama occitano cispirenaico o traspirenaico. Incluso ha hablado de «lenguaje híbrido en donde al fondo galo-románico importado... se sobrepone el aragonés de los autóctonos». Habrá que convenir, por tanto, en que se trata de occitano, en el que no se excluyen algunos elementos puramente catalanes, pero fundamentalmente matizado por la influencia del aragonés.


Con respecto a las versiones en aragonés, la cuestión no es menos complicada. El texto más antiguo en aragonés, Ap, incluye algunas frases en occitano (lo omezidi, los amjcx del mort, los altres, no pot estar pres...) y algunas otras en latín. Y lo redactado en aragonés, si bien presenta rasgos lingüísticos aragoneses muy claros (recebiemos, muytos, huey, trauaillo, vynclo, ditos, faziemos, proueyto, cuytiello, feyto, yeramos, tiengo...) también presenta algunos rasgos lingüísticos castellanos (eran, dezían, auedes, dudáuades, pregastes, tornáuades... y los artículos el, la, los, las). Lo mismo ocurre en los fragmentos conservados de Az, donde pueden verse castellanismos como ermano, es, etc., aunque también, raramente, aparece algún imperfecto aragonés (exiva) o algún artículo (os), sin duda por descuido del copista, que evitaría muy cuidadosamente poner por escrito rasgos tan populares. De todas formas, la comparación de Az y A2 permite ver muy claramente el carácter lingüístico aragonés del primero frente al occitano del segundo:


Az: Muytos infanzons a(n) castiellos e villas en os quals terminos...


A2: Moltz infançons an castels et uilas et altres infançons...


Az: De mulier que avra marido e fara adulterio.


A2: De muller que a marit si fara adulteri con altre.


Por lo que respecta a D, es una traducción deficiente, descuidada e improvisada, en la que aparecen numerosos errores debidos a confusiones fonéticas (de mot a mot lo traduce por de muerto a muertodor aguo por d´Aragón, etc.), desconocimiento de la conjunción occitana, etc., por lo que da la impresión de que el amanuense hizo al mismo tiempo de intérprete, traduciendo, al vuelo, lo que le dictaban. Por lo demás, aunque bastantes rasgos fonéticos del aragonés se mantienen (je, dreito, nueit, feito, multas, tienga...), aparecen otros castellanos (es, era, fija, ujeio, tajado…).


• Bibliog.: Molho, M.: El Fuero de Jaca. Edición crítica; Zaragoza, 1964. Yagüe Ferrer, M.ª I.: Jaca: documentos municipales (971-1324). Introducción y concordancia lematizada; Public. Univ. Zaragoza, Zaragoza, 1995.



https://academica-e.unavarra.es/handle/2454/27537



https://www.persee.fr/doc/ccmed_0007-9731_1972_num_15_57_2025_t1_0088_0000_2





1080 Bibliografía
El Fuero de Jaca. 2 vols. 1: Edición crítica, por M. Molho. 1964, facsímil; 2: Estudios, por M. L. ARNAL PURROY, A. M. BARRERO GARCÍA, V. BIELZA
DE ORY, J. DELGADO ECHEVERRÍA, M. C. GARCÍA HERRERO,
M. A. MARTÍN ZORRAQUINO, M. MOLHO, F. MONGE CASAO, A.
SESMA MUÑOZ. Zaragoza: El Justicia de Aragón, 2003.
La historia de la edición crítica del Fuero de Jaca, primer volumen de la colección
Fuentes para la historia del Pirineo dirigido por José María Lacarra (Zaragoza: CSIC,
Instituto de Estudios Pirenaicos, 1964), está íntimamente ligada a Pamplona. Escrita
diez años atrás por Mauricio Molho, vio la luz gracias al director de esta colección y
Catedrático de Historia Medieval de la Universidad de Zaragoza, quien encomendó la
revisión del original y la supervisión de la maquetación a su discípulo Ángel J. Martín
Duque, Catedrático de Historia Medieval de la Universidad de Navarra. Esta es la
razón por la que posee Depósito Legal de Navarra, correspondiente al año 1963, y aparece impresa en los talleres de la Editorial Gómez. José María Lacarra inauguraba
con esta publicación un ambicioso proyecto con el que pretendía publicar las fuentes
históricas pirenaicas y que, en el apartado de los fueros locales, él mismo dio continuidad editando, junto con Ángel J. Martín Duque, los hijuelos jaqueses de Estella-San
Sebastián (1969) y de Pamplona (1975), en estos casos a través de la Institución Príncipe de Viana de la Diputación Foral de Navarra.
En esta ocasión, El Justicia de Aragón, Defensor del Pueblo de aquella Comunidad
Autónoma, ha tenido el acierto de reeditar en facsímil El Fuero de Jaca de Mauricio
Molho. Esta reedición se enmarca en una destacada política editorial que está contribuyendo de manera sobresaliente a la difusión de los estudios del derecho histórico aragonés. Criterios de edición (tamaño del libro) han obligado a realizar un facsímil peculiar.
Las 663 páginas y cubiertas de la edición de 1964 del libro de Molho se reproducen en
su tamaño original, en un libro de dimensiones mayores. El contorno del libro original
aparece remarcado por finas líneas grises, a cuyos pies se consignan la nueva paginación
y la indicación de tratarse de una edición facsímil. El resultado técnico es exquisito, pues
se reproducen incluso las solapas de la edición original. Sin embargo, no deja de resultar
extraña la inclusión de una nueva paginación, que aunque no anula la del original, puede
sembrar equívoco. La nueva paginación parece justificarse únicamente para la numeración de las cubiertas, solapas y portada de la edición original, algo que en la práctica no
reporta mayor utilidad. Incluso, aunque esta edición hubiera contado con una introducción –que no es el caso–, hubiera sido lógico paginarla con números romanos, solución
que podría haberse dado en las reproducciones de cubierta, solapas y portada. Parece por
lo tanto que nos hallamos ante una solución imaginativa que busca adecuar la caja del
original a la de la colección editorial de El Justicia de Aragón.
Esta reedición ha venido acompañada de un segundo volumen dedicado a diferentes estudios elaborados para la ocasión en torno al Fuero de Jaca. Ésta es, realmente, la
novedad fundamental objeto de esta reseña. Abre el libro una semblanza de Mauricio
Molho a cargo de Félix Monge Casao, Catedrático de Lingüística General de la
Universidad de Zaragoza, ahora jubilado. Gran conocedor de la figura y obra del descendiente de sefardíes nacido en Constantinopla en 1922, nos adentra en la trayectoria
académica e intelectual de su amigo filólogo e historiador. Se trata –que sepamos–, del
trabajo más completo para conocer la figura de Molho, si bien se echa en falta una relación bibliográfica final de todos sus trabajos, mayores y menores –estos últimos brillan
Bibliografía 1081
por su ausencia en la biografía–, que hubiera resultado de gran utilidad para el investigador.
Sigue a este trabajo la reproducción facsímil de otro estudio clásico de Mauricio
Molho, en este caso su extenso artículo dedicado a la «Difusión del Derecho Pirenaico
(Fuero de Jaca) en el reino de Aragón», publicado en el Boletín de la Real Academia de
Buenas Letras de Barcelona (núm. XXVIII, 1959-1960, pp. 265-352), y convertido en
un auténtico clásico en la historiografía.
El presente proyecto editorial de El Justicia de Aragón podía haberse circunscrito a
los dos facsímiles de Molho y la semblanza introductoria de Monge Casao. Pero la
voluntad del Ombudsman aragonés ha ido más allá, teniendo el acierto de incluir interesantes estudios de gran calado intelectual. Descuella por su importancia el primero de
ellos, correspondiente a la única investigadora de no vinculada al mundo aragonés, Ana
María Barrero García. Esta autora está, en los últimos años, derrumbando fechas de los
fueros y los correspondientes mitos fundacionales de sus vidas aforadas. Podríamos
aconsejar a los poderes públicos –y permítasenos esta licencia sarcástica– no invitar a la
investigadora madrileña a aniversarios que, con sus tesis, vacía de contenido el evento y
desautoriza, de facto, los discursos institucionales elaborados para la ocasión. No es este
el caso, pero podría serlo, pues la presentación de El Justicia no refleja lo que, sin duda,
es la aportación más importante de la obra. La iushistoriadora del CSIC –institución que,
recordemos, fue la sede de la edición original de Molho y donde se gestó la tradición de
la obra de Lacarra–, realiza una profunda revisión de las distintas redacciones del Fuero
de Jaca sobre la base de la edición crítica de Molho, llegando en algunos aspectos a unas
conclusiones diametralmente alejadas de aquél. Tambalea, por tanto, toda la historiografía que hasta el momento ha venido repitiendo las tesis de Molho y del tándem Lacarra Martín Duque. Con una metodología brillante que sirve de modelo para abordar cualquier fuero local, analiza la técnica seguida en las reelaboraciones del Fuero de Jaca.
Evidencia la alteración de los posibles documentos originarios fruto de una actuación
unitaria manifestada en diferentes instrumentos relacionados con el derecho de la villa
jaquesa y estrechamente vinculados a la persona real. A través de la crítica documental,
esta autora ha observado el procedimiento de reelaboración de los documentos forales a
partir de la refundición de recensiones normativas de origen y naturaleza diversa, y su
adecuación a una estructura formal adoptada de unos instrumentos básicos, en un proceso que pudo llevarse a efecto en la segunda década del siglo xiii.
Hasta el trabajo de Ana Barrero se ha venido afirmando que el fuero estellés derivaba del de Jaca, concedido por el propio Sancho Ramírez como Rey de Aragón hacia
1077, según cronología apuntada por Ubieto. La crítica de los documentos forales de la
familia jacetana ha llevado a esta investigadora a reconstruir el proceso de formación de
estos fueros de la siguiente manera: Sancho Ramírez dio carta de naturaleza mediante
su expreso reconocimiento a los nuevos asentamientos de población de sus dominios, a
los que privilegió con la concesión de un estatuto favorable que favorecía su crecimiento. En el Camino de Santiago impulsó la creación y/o desarrollo de las villas de Sangüesa, Estella y Jaca. Sus fueros, aunque con pequeñas diferencias, contenían unas
mismas normas dirigidas a establecer las condiciones del asentamiento. Mediante el
análisis del contenido de estos fueros, Barrero ha observado que su concesión no se
produjo de forma simultánea, sino sucesiva. Primero se habría concedido a Sangüesa,
posteriormente a Estella, y finalmente a Jaca, ciudad donde se desarrolló la iniciativa
regia con mayor intensidad, y donde la creación normativa se vio reflejada en una
1082 Bibliografía
redacción del texto. En suma, un trabajo para leer despacio, tomar buena nota y reformular toda la historiografía tradicional.
El trabajo que Jesús Delgado Echeverría, Catedrático de Derecho Civil de la Universidad de Zaragoza, realiza en torno a las tablas de concordancias de los Fueros de
Jaca y Aragón es, como lo afirma el propio autor, algo que para el primer caso ya tenía
preparado el propio Molho, aunque nunca llegó a publicarlo. Preceden a las tablas una
serie de consideraciones sobre las diferentes redacciones de los fueros navarro-aragoneses, recogiendo las diferentes teorías sobre el particular que, en los últimos años, han
venido elaborando autores como Juan Francisco Utrilla o Jesús Morales Arrizabalaga.
Las tablas las elabora en columnas, que siguen los siguientes textos: Compilación de
Huesca de 1247 (Martínez Díez, 1977), Fueros de Aragón (Tilander, 1937), Fuero de
Jaca (Molho, 1964), Fueros de Aragón (Ramos Loscertales, 1925), Fueros de Borja y
Zaragoza (Morales Gómez y Pedraza García, 1986), Compilación Privada de Derecho
Aragonés y Recopilación de los Fueros de Aragón (Ramos Loscertales, 1924 y 1928), y
el manuscrito de París que contiene enmiendas y adiciones al fuero jaqués (Molho,
1964). Las conclusiones, reducidas a cuatro breves párrafos, podrían alejarse del cripticismo sintético de unas concordancias determinadas para extraer, como de hecho se
puede hacer, interesantes reflexiones. Las tablas, elaboradas con meticulosidad, resultan
de una utilidad evidente para ulteriores investigaciones.
El Catedrático de Historia Medieval de la Universidad de Zaragoza, José Ángel
Sesma Muñoz, ofrece una visión actualizada en torno a «Aragón, los aragoneses y el
Fuero de Jaca». Se trata de un estudio magnífico para conocer el nacimiento y consolidación de la vida urbana en el reino aragonés, entre el siglo xi y xiii, si bien, desde el
punto de vista de la Historia del Derecho, algunas de sus afirmaciones entran en colisión con las mencionadas tesis de Ana Barrero, que no las tiene en cuenta, quizás por
desconocimiento previo.
María Carmen García Herrero, Profesora Titular de Historia Medieval de la Universidad de Zaragoza, nos acerca al «Universo de las relaciones familiares en el Fuero
de Jaca», un trabajo muy interesante para el conocimiento del derecho civil histórico
aragonés y que contribuye a poner su granito de arena en el conocimiento de esta parcela de nuestra disciplina, por lo general relegada a un plano secundario por el Derecho
público. Aunque el trabajo es sustancialmente correcto, se percibe la formación no
jurídica de la autora, razón por la que, probablemente, no incluye trabajos de Derecho
privado histórico fundamentales que, de haberlos conocido, hubieran alumbrado interesantes conclusiones y nuevas sugerencias a esta historiadora.
La revisión iushistórica anteriormente citada de Ana Barrero es nuevamente ignorada por Vicente Bielza de Ory, Catedrático de Geografía Humana de la Universidad de
Zaragoza, quien, por otra parte, realiza un delicioso análisis de las villas aforadas y su
urbanismo ortogonal. Su trabajo aporta ideas novedosas para la comprensión del urbanismo medieval. Es, por otra parte, muy de alabar el manejo que, sin ser él medievalista, hace de la bibliografía básica y especializada sobre el tema; aunque también se
echan en falta algunos títulos que en los últimos años han venido a clarificar muchas de
las cuestiones planteadas en el texto.
Cierra el libro una «Introducción al estudio lingüístico del Fuero de Jaca», obra de
María Antonia Martín Zorraquina, Catedrática de Lengua Española, y María Luisa
Arnal Purroy, Titular de Lengua Española, ambas de la Universidad de Zaragoza.
Nos hallamos ante dos volúmenes básicos para los historiadores del Derecho. La
trascendencia histórica del denominado Fuero de Jaca ha hecho que este texto foral
haya sido tratado de manera más o menos profunda por la historiografía española.
Como he indicado, el trabajo de Ana María Barrero obliga a revisar todas las afirmacio-
Bibliografía 1083
nes basadas en lecturas directas o indirectas de la obra clásica de Molho. Ello no resta
un ápice su importancia ni es merma de su calidad científica, por lo que no deja de ser
pertinente la reproducción facsímil de la edición crítica y del artículo sobre la difusión
del Fuero en Aragón. Molho se convierte así en justo merecedor de este homenaje intelectual. En suma, tradición y renovación, consagración de un clásico y ruptura de
esquemas y apertura de puertas para una revisión historiográfica.
Roldán Jimeno Aranguren
AZCÁRATE, Gumersindo de: Minuta de un testamento (Ideario del krausimo liberal), Granada, 2004, 139 pp.
Dentro de la colección titulada «Crítica del Derecho» dirigida por el catedrático de
la Universidad de Granada, José Luis Monereo Pérez, presenta la prestigiosa editorial
Comares este volumen que hace el número 55 y que aparece dedicado a uno de los
trabajos de Gumersindo de Azcárate Menéndez (1840-1917), uno de los grandes juristas españoles a caballo entre las dos pasadas centurias, que ocupó la cátedra de Legislación comparada del doctorado de la Facultad de Derecho de la Universidad Central y a
quien se debe un inteligente Estudio sobre la Historia del derecho de propiedad y su
estado actual en Europa que se publicó en 1879.
El libro cuenta con un «Estudio Preliminar» de Elías Díaz, profundo conocedor del
krausismo español, que ya en 1967, había sido publicado por la catalana Ediciones
de Cultura Popular y que ahora se ha reproducido en su integridad, no desconociendo
el A. la existencia de novedades en las investigaciones acerca de la influencia del pensamiento krausista en diversos países, como no podía ser de otra forma después del transcurso de treinta y siete años, por lo que en la edición de 2004 remite a bibliografía posterior a
la que tuvo en cuenta en 1967 sobre la materia, lo que le hace incluir diversos libros y
algún que otro artículo suyos. En dicho análisis introductorio, Díaz trata de poner al lector
en disposición espiritual e intelectual, de alcanzar el profundo significado que en su opinión encierra el trabajo de Azcárate que constituye el grueso del volumen, y estructurado
en tres partes, destina la primera a la exposición sucinta de los elementos descriptores del
krausismo español haciendo especial hincapié en su innegable vinculación con la mentalidad liberal de ciertos sectores de nuestra burguesía decimonónica frente a los grupos
más tradicionalistas e inmovilistas, destacando como nombres más representativos de esta
corriente de pensamiento a las figuras de Julián Sanz del Río (1814-1869), introductor de
Krause en España y de Francisco Giner de los Ríos (1839-1915), al tiempo que señala
como discípulos del primero, entre otros, al mismo Giner, a Nicolás Salmerón, a Laureano
Figuerola y al autor de Minuta de un testamento (Ideario del krausimo liberal), Gumersindo de Azcárate, personaje en el que Elías Díaz profundiza en la segunda parte de su
«Estudio Preliminar» tratando de descubrir las claves de su pensamiento social y político,
que culmina con una bibliografía tanto del krausismo en general como de Azcárate en
particular a todas luces anticuada por los motivos ya expuestos con anterioridad.
La importante influencia del krausismo en España es explicada por Elías Díaz desde
el punto de vista de su intento de apertura hacia Europa, insistiendo más en la actitud de
libertad intelectual que suponía que en su consideración como sistema filosófico riguroso lo que le lleva a caracterizarlo como «espíritu de armonía, defensa de la libertad, culto
a la ciencia, afirmación de la razón, moralismo, pedagogía y religiosidad» (p. XV)...

dilluns, 4 de febrer del 2019

romans mallorquí

es racó mallorquí es romans mallorquí segons mossen Alcover



Toni Ballester




Una de ses meves passions ès empapar-me de sa vertadera història des nostro antiquíssim poble, dedicació que me du a cercar i a trescar pes diferents llibres i documents on a lo llarg des sigles ets autors han dexat plasmat es seu parer i saviesa sobre sa nostra mil.lenària terra. Però aquesta vegada, i com a cosa extraordinària, m'han cridat s'atenció ses declaracions fetes per s'erudit Mossèn Antoni Maria Alcover en es seu llibre publicat a 1930 "Las Fuentes Históricas de la Reconquista de Mallorca". 





Las Fuentes Históricas de la Reconquista de Mallorca






Dins dit llibre, més concretament a ses pàgines 13 i 14, Mn. Alcover reconex s'existència d'un romans insular a Mallorca abans de sa conquista duita a terme a 1229 pes jove guerrer Jaume I es Conquistador. Com ès lògic obviaré lo que diu referent a sa repoblació per catalans, ja que aquest ès un tema que du molta coa i no ès lo que realment cercam en aquest article d'avui. 





Peò axò no acaba aquí, ja que aquest bon samarità ademés de reconèxer un romans insular, o sigui un romans mallorquí, també diu que es catalans mos dugueren un dialecte que anomena romans, talment com es que teniem es mallorquins des de feia sigles amb s'anterior dominació romana. Lo que en cristià vol dir que tant mallorquins com catalans provenin d'un matex tronc lingüístic, es llatí, però cadascuna d'elles evolucionada de diferent manera, i més a Mallorca essent una illa





romance insular, romans mallorquí









Ja per acabar mos diu que de sa fusió des romans mallorquí amb so romans duit p'en Jaume I resultà s'idioma mallorquí actual. Afirmació que mos dona sa raó a sa tan extesa teoria de que quan en Jaume I va arribar a sa Palomera no hagué de mester cap traductor per xerrar amb n'Ali de sa Palomera, un jove natiu que li va donar ses noves sobre ses tropes des Wali, es rei moro de Mallorca, oferint-li s'ajuda per conquistar Mallorca.





mallorquí, mallorquín, Alcover,









Analisades aquestes afirmacions de Mn. Alcover sa pregunta ès, ¿si es catalans anomenen català a sa seva llengo, i si es valencians anomenen valencià a sa seva, per què noltros, es balears, li hem de dir catalana a sa nostra


divendres, 11 de gener del 2019

Rondaya de rondayas en mallorquí








Rondaies disponibles (Per veure la rondaie, prem sobre el títol que t'interessa)









































Rondaya
de rondayas
en mallorquí





Rondaya  de rondayas en mallorquí










—Tom III





—Tom IV





—Tom V



—Tom VII



—Tom IX



—Tom XIII
























LLISTA DE RONDAIES




Rondaies Mallorquines





  • Volumen I; 1896. Ciutat de Mallorca: Tipografía Católica de Sanjuan


    1. En Juanet i es set missatges

    2. Un festetjador

    3. S'Hermosura del món

    4. Sa fia d'es carboneret

    5. En Martí Tacó

    6. Es ca d'En Bua i es moix d'En Pejulí

    7. N'Estel d'or

    8. Na Magraneta

    9. Sa jaia Xeloc i sa jaia Bigalot

    10. En Juanet de sa gerra

    11. Es tres germans i es nou gegants

    12. En Pere de sa butza


  • Volumen II; 1897. Ciutat de Mallorca: Tipografía Católica de Sanjuan

    1. Sa fia del Sol i de la Lluna

    2. L'amo de So Na Moixa

    3. La Princesa Bella

    4. Es fii des pescador

    5. La flor romanial

    6. En Gostí lladre

    7. Tres germans dexondits

    8. Sa Comtessa sense braços

    9. Es poal florit



  • Volumen III; 1898. Ciutat de Mallorca: Tipografía Católica de Sanjuan

    1. Val mès matinejar que a missa anar?

    2. En Juanet de l'Onso

    3. Una qui no volia pastar

    4. L'amor de les tres taronges

    5. Es canyemet, s'ase i sa serra-porra

    6. En Pere Gri

    7. En Ferrandí

    8. En Pere des forn



  • Volumen IV; 1904. Ciutat de Mallorca: Tipografía Católica de Sanjuan

    1. En Pere de la Bona Roba

    2. Es llum de la terra

    3. Sa muleta de plata

    4. Un pastor i un missér

    5. Ous de somera

    6. Un soldat que havia servit deu anys

    7. Un geperut i un gegant

    8. Es conseis del Rei Salomó

    9. Mestre Jaume Figuereta

    10. Es jai de sa barraqueta

    11. Es pou de sa lluna

    12. S'Aucellet

    13. En Toni Garriguel•lo

    14. Sa Muta

    15. Sa titina i sa geneta

    16. Es filats

    17. S'Hortolà de S'Hort des Gabre

    18. Ets amos de Son Sales, Son Saleta i Son Salí

    19. Una al•lota desxondida

    20. Madò Fenoiassa i los seus

    21. Tres jovenets

    22. Tres germans beneits



  • Volumen V; 1909. Ciutat de Mallorca: Estampa d’En Sebàstia Pizà

    • Ecos de la vida de Jesús, Maria i Josep (18 subt.)

      1. Com ès que ses mules llauren amb coixí i que no fan mulats

      2. Com ès que ses bous llauren sense coixí

      3. Com ès que des tres Reis d'Orient des Betlem n'hi ha un amb barba blanca

      4. Com ès que a totes ses festes de la Mare de Dèu hi ha romanins florits

      5. Com ès que no troben nius de cega

      6. Lo que fèu la llagosta quan la Mare de Dèu i St. Jusep fugien cap a Egipte

      7. Com ès que diuen que es blat tè la cara del Bon Jesús

      8. Com ès que tots es dissabtes fa sol

      9. Ses aranyetes del Bon Jesús

      10. Com ès que ses serres entrescades serren millor

      11. El Bon Jesús i St. Eloy

      12. Com ès que es capxeriganys duen corona

      13. Sa mà de Marcos

      14. La Mare de Dèu i la senyora de Pilat

      15. La Verónica i Gamos, es seu homo

      16. Com es que ses caderneres tenen plomes vermeis en es coll

      17. Ses oronelles

      18. Com és que ses esglèsies solen estar giradas a ponent



    • Resonàncies de l'Antic Testament

      1. Com és que ses beies, en picar, se moren

      2. Com és que ses beies no van casi mai a ses argelagues ni a ses gatores

      3. De com el Bon Jesús criava el mon, i el dimoni hi volguè posar sa ditada

      4. Com és que ses dones tenen mès poc cervell que ets homos

      5. Com és que hi ha pobres i rics en el mon

      6. De com Noé feia l'Arca

      7. L'Arca de Noé tapada de neu

      8. Com és que mai plou fort de grec

      9. Lo que diguè Noé com haguè escorxat es gat des suc de parra

      10. De com Dèu allargà cent anys la vida a Noé perque duia s'idea tan forta de fer vina

      11. Sa torre de Babilònia

      12. Com és que eets ametlers floreixen primer que tots ets arbres

      13. Es tres dons que demanà el Rei David a Dèu

      14. Lo que li succeí a Sansó com li hagueren taiats es cabells

      15. Com acabà Sansó

      16. Un consei del rei Salomó

      17. Es pas del rei Salomó



    • En Tià de Sa Real (31 subt.)

      1. Qui era ell

      2. De com es senyor de Sa Real hi anà perque li fes una cançó

      3. D'un glosador de la Muntanya que el volguè veure

      4. D'un altre glosador que li demanà una cosa

      5. D'un capellà que el va escometre

      6. El pas de ses reies

      7. De com l'amo de So'n Suau, jugant, va perdre s'armada d'ets anyells

      8. D'un homo que havia perdut s'ase, i en Tià le hi tornà

      9. Es pas de sa truita

      10. Una glosada en ets Hostals d'Algaire

      11. De com li va nèixer una nineta

      12. De com va devertir ses espigoleres de So'n Suau

      13. De com estigà l'amo de So'n Suau d'anar tant a la villa

      14. Es pas que va fer a Sant Sauvador de Felanitx

      15. De lo que li succeí amb un bruixot

      16. Lo d'ets Enegistes

      17. De com el feren comparéixer a ca-l'Inquisidor

      18. De com anà amb dos mès a treure el tresor d'Artà

      19. De com l'Inquisidor anà a Manacor i envià a demanar a En Tià

      20. De quines egos venia la dona d'En Tià

      21. Una herba des puig de So-Na-Moixa

      22. Una cançó que va fer una fadrina

      23. De com sa dona volguè que conràs a compte seu

      24. Lo que passà com un al•lot seu se morí

      25. De lo que va profetisar a un amo ric de Manacor

      26. De com va treure des mig des fang un predicador

      27. Sobre es vi de Conies i de Ca'n Caremany

      28. De s'escarada de segar que va prendre a So'n Vaquer

      29. De com a un pobre que li havien robat un parei de bous, li mostrà on eren

      30. Es pas des cuiros

      31. De com se va morir





    1. Es jai de sa lluna

    2. Ets aglans, ses carabasses i Sant Pere

    3. L'amo En Biel Perxanc i sa dona d'aigo

    4. El Bon Jesús i Sant Pere i En Bruixa

    5. Es canet de Sant Llàtzer

    6. Ses serps de Mallorca

    7. L'Abat de la Real



    • Ets al•lots de So'n Porc (2 subt.)

      1. S'anada a Matines

      2. Com un se n'anà a confessar



    • El rei En Jaume (16 subt.)

      1. La primera proesa del Rei En Jaume

      2. Es puig de ses bruixes i el Rei En Jaume

      3. Sa llenegada des cavall del Rei En Jaume

      4. Ses potades des cavall del Rei En Jaume

      5. El Rei En Jaume i es Teix

      6. De com el rei En Jaume va pendre es castell d'Alaró

      7. S'avenc d'En Corbera

      8. Una àguila i el Rei En Jaume

      9. Sa pica des cavall del Rei En Jaume

      10. Sa primera missa en el Pantaleu

      11. Sa pedra sagrada

      12. Ses Muntanyes des tresor

      13. Lo que va succeir com el Rei En Jaume estava a les portes de la mort

      14. Lo que comanà el Rei En Jaume com se morí, i lo que succeí com va esser mort

      15. El Rei En Jaume en es Teix

      16. Recordances del Rei En Jaume dalt es Teix



    • Sant Vicent Ferrer (14 subt.)

      1. Sant Vicenç Ferrer i un carboneret

      2. De com Sant Vicenç Ferrer predicà a Son Gual de Valldemossa

      3. Sant Vicenç Ferrer i un taverner que es torrent li prenia es sarró

      4. Sa caseta de Sant Vicenç Ferrer a Valldemossa

      5. Una pedra de Biniforani

      6. Sant Vicenç Ferrer i un picapedrer que guanyava set sous de jornal

      7. Sant Vicenç Ferrer i En Simonet

      8. Sant Vicenç Ferrer i es rebosillos

      9. De com Sant Vicenç Ferrer anà a predicar a Petra

      10. De com Sant Vicenç Ferrer anà a predicar a Sa Pobla

      11. De com Sant Vicenç Ferrer anà a predicar a Muro

      12. Una dona d'Algaire i Sant Vicenç Ferrer

      13. Sant Vicenç Ferrer i sa Creu de ses costes d'Algaire

      14. De com el Prior privà Sant Vicenç Ferrer de fer miracles



    • Bruixes, bruixots i fullets (23 subt.)

      1. Sa cova de Na Joana

      2. S'hortolà de So'n Nèt

      3. Es castell d'Alaró, es Puig de s'Aucadena i ses bruixes

      4. Sa cusseta negra i es moix negre

      5. Sa cova de So'n Curt d'Alaró

      6. Fullet

      7. Es fullet d'En Cuera

      8. En qué consistía el mal-bocí, i ses castes que n'hi havia

      9. S'etsisament del sen Toni Fum ies seu ase

      10. En Felet Cormena dòna mal-bocí a Na Bet de So'n Gatzella

      11. En Tofol Cormena etsisa ses mules de Na Margalidaina Dali-Brou

      12. En Joan Gol•let des Puig de Bon Any i una bruixa des Pla de St. Jordi

      13. El Lau Fe't-pendre i dues bruixes

      14. Sa passada que succeí a un que li havien robat blat i a un fii seu que li desfeien una casa

      15. Es Fullet d'En Parragó

      16. Un que amb so llunari feia sortir el dimoni

      17. Es moliner des molí nou i dues bruixes

      18. L'amo de So'n Cardaix fa sortir el dimoni a un estol d'al•lotellots

      19. Es fullet d'En Biel Corcó i En Damià Fosc

      20. Na Joana de Paguera i un soldat ciutadà

      21. De com feren sortir el dimoni dins sa tafona de Santa Cirga

      22. En Tià Cormena i Na Susaina Jaumeia

      23. Una bruixa destapa ses manganrufes d'un enamorat





  • Volumen VI; 1913. Ciutat de Mallorca: Estampa d’En Sebàstia Pizà

    1. Es caballet de set colors

    2. Sa bossa buida i es cànyom

    3. El senyor Jordi des Pont

    4. Na Juana i la fada Mariana

    5. Tres al•lotes fines

    6. Tres germans pererosos

    7. S'al•lot des barretino

    8. Es mig poll

    9. Es negret

    10. S'hereu de la corona

    11. S'aigo ballant i es canariet parlant

    12. S'infant que feia vuit

    13. Na Dent d'or

    14. En Juanet cameta-curta i ses tres capsetes

    15. Volumen VII; 1917. Sóller: Estampa de ‘La Sinceritat’

      1. Es set ceros

      2. Es segador i sa beata

      3. En Salom i es Batle

      4. N'Agraciat

      5. Es castell de iràs i no tornaràs

      6. N'Espardenyeta

      7. Es port de sa cibolla blanca

      8. En Pere Poca-por

      9. Es quatre germans



    16. Volumen VIII; 1924. Barcelona: Álvar Verdaguer

      1. Sa llampria maravellosa

      2. En Pere Catorze

      3. La Mare Beleneta

      4. Es Mél•loro Rosso



    17. Volumen IX; 1926. Ciutat de Mallorca: Estampa de Mossén Alcover

      1. Es missatget petit

      2. Sa jaia Gri

      3. En Pere Beneit

      4. Gregori Papa

      5. Es soldat de Marina

      6. Es metge Guinyot

      7. Es pas d'es jeure davant i d'es jeure darrera



    18. Volumen X; 1929. Ciutat de Mallorca: Estampa de Mossén Alcover

      1. Ses tres flors

      2. En Juan des fabiolet

      3. En Pere de sa vaca

      4. Es rei de tres reinats

      5. Dos patrons i una patrona

      6. Fruita fora temps: figues flors per a Nadal

      7. Sa coeta de Na Marieta



    19. Volumen XI; 1930. Sóller: Salvador Calatayud

    20. Volumen XII; 1931. Sóller: Salvador Calatayud

    21. Volumen XIII; 1935. Ciutat de Mallorca: Estampa de Mossén Alcover

      1. En Mirando

      2. N’Espiraforcs

      3. Na Marieta i es gigant

      4. Es Granotet

      5. Una madona que enganà el dimoni

      6. Es dos germans serverins

      7. Dos guerrers

      8. Na Blancaflol

      9. En Mercè-Mercè

      10. En Juanet i ses tres peres

      11. La princesa Aineta

























La llista següent enumera els títols dels vint-i-quatre volums.







  • Tom I; 1896. Ciutat de Mallorca: Tipografía Católica de Sanjuan


    1. En Juanet i es set missatges

    2. Un festetjador

    3. S'Hermosura del món

    4. Sa fia d'es carboneret

    5. En Martí Tacó

    6. Es ca d'En Bua i es moix d'En Pejulí

    7. N'Estel d'or

    8. Na Magraneta

    9. Sa jaia Xeloc i sa jaia Bigalot

    10. En Juanet de sa gerra

    11. Es tres germans i es nou gegants

    12. En Pere de sa butza



  • Tom II; 1897. Ciutat de Mallorca: Tipografía Católica de Sanjuan

    1. Sa fia del Sol i de la Lluna

    2. L'amo de So Na Moixa

    3. La Princesa Bella

    4. Es fii des pescador

    5. La flor romanial

    6. En Gostí lladre

    7. Tres germans dexondits

    8. Sa Comtessa sense braços

    9. Es poal florit



  • Tom III; 1898. Ciutat de Mallorca: Tipografía Católica de Sanjuan

    1. Val mès matinejar que a missa anar?

    2. En Juanet de l'Onso

    3. Una qui no volia pastar

    4. L'amor de les tres taronges

    5. Es canyemet, s'ase i sa serra-porra

    6. En Pere Gri

    7. En Ferrandí

    8. En Pere des forn



  • Tom IV; 1904. Ciutat de Mallorca: Tipografía Católica de Sanjuan

    1. En Pere de la Bona Roba

    2. Es llum de la terra

    3. Sa muleta de plata

    4. Un pastor i un missér

    5. Ous de somera

    6. Un soldat que havia servit deu anys

    7. Un geperut i un gegant

    8. Es conseis del Rei Salomó

    9. Mestre Jaume Figuereta

    10. Es jai de sa barraqueta

    11. Es pou de sa lluna

    12. S'Aucellet

    13. En Toni Garriguel·lo

    14. Sa Muta

    15. Sa titina i sa geneta

    16. Es filats

    17. S'Hortolà de S'Hort des Gabre

    18. Ets amos de Son Sales, Son Saleta i Son Salí

    19. Una al·lota desxondida

    20. Madò Fenoiassa i los seus

    21. Tres jovenets

    22. Tres germans beneits



  • Tom V; 1909. Ciutat de Mallorca: Estampa d’En Felip Guasp i Vicens

    • Ecos de la vida de Jesús, Maria i Josep (18 subt.)

      1. Com ès que ses mules llauren amb coixí i que no fan mulats

      2. Com ès que ses bous llauren sense coixí

      3. Com ès que des tres Reis d'Orient des Betlem n'hi ha un amb barba blanca

      4. Com ès que a totes ses festes de la Mare de Dèu hi ha romanins florits

      5. Com ès que no troben nius de cega

      6. Lo que fèu la llagosta quan la Mare de Dèu i St. Jusep fugien cap a Egipte

      7. Com ès que diuen que es blat tè la cara del Bon Jesús

      8. Com ès que tots es dissabtes fa sol

      9. Ses aranyetes del Bon Jesús

      10. Com ès que ses serres entrescades serren millor

      11. El Bon Jesús i St. Eloy

      12. Com ès que es capxeriganys duen corona

      13. Sa mà de Marcos

      14. La Mare de Dèu i la senyora de Pilat

      15. La Verónica i Gamos, es seu homo

      16. Com és que ses caderneres tenen plomes vermeis en es coll

      17. Ses oronelles

      18. Com és que ses esglèsies solen estar giradas a ponent



    • Ressonàncies de l'Antic Testament

      1. Com és que ses beies, en picar, se moren

      2. Com és que ses beies no van casi mai a ses argelagues ni a ses gatores

      3. De com el Bon Jesús criava el món, i el dimoni hi volguè posar sa ditada

      4. Com és que ses dones tenen mès poc cervell que ets homos

      5. Com és que hi ha pobres i rics en el món

      6. De com Noé feia l'Arca

      7. L'Arca de Noé tapada de neu

      8. Com és que mai plou fort de grec

      9. Lo que digué Noé com haguè escorxat es gat des suc de parra

      10. De com Dèu allargà cent anys la vida a Noé perque duia s'idea tan forta de fer vina

      11. Sa torre de Babilònia

      12. Com és que eets ametlers floreixen primer que tots ets arbres

      13. Es tres dons que demanà el Rei David a Dèu

      14. Lo que li succeí a Sansó com li hagueren taiats es cabells

      15. Com acabà Sansó

      16. Un consei del rei Salomó

      17. Es pas del rei Salomó



    • En Tià de Sa Real (31 subt.)

      1. Qui era ell

      2. De com es senyor de Sa Real hi anà perque li fes una cançó

      3. D'un glosador de la Muntanya que el volguè veure

      4. D'un altre glosador que li demanà una cosa

      5. D'un capellà que el va escometre

      6. El pas de ses reies

      7. De com l'amo de So'n Suau, jugant, va perdre s'armada d'ets anyells

      8. D'un homo que havia perdut s'ase, i en Tià le hi tornà

      9. Es pas de sa truita

      10. Una glosada en ets Hostals d'Algaire

      11. De com li va néixer una nineta

      12. De com va devertir ses espigoleres de So'n Suau

      13. De com estigà l'amo de So'n Suau d'anar tant a la villa

      14. Es pas que va fer a Sant Sauvador de Felanitx

      15. De lo que li succeí amb un bruixot

      16. Lo d'ets Enegistes

      17. De com el feren comparéixer a ca-l'Inquisidor

      18. De com anà amb dos mès a treure el tresor d'Artà

      19. De com l'Inquisidor anà a Manacor i envià a demanar a En Tià

      20. De quines egos venia la dona d'En Tià

      21. Una herba des puig de So-Na-Moixa

      22. Una cançó que va fer una fadrina

      23. De com sa dona volguè que conràs a compte seu

      24. Lo que passà com un al·lot seu se morí

      25. De lo que va profetisar a un amo ric de Manacor

      26. De com va treure des mig des fang un predicador

      27. Sobre es vi de Conies i de Ca'n Caremany

      28. De s'escarada de segar que va prendre a So'n Vaquer

      29. De com a un pobre que li havien robat un parei de bous, li mostrà on eren

      30. Es pas des cuiros

      31. De com se va morir





    1. Es jai de sa lluna

    2. Ets aglans, ses carabasses i Sant Pere

    3. L'amo En Biel Perxanc i sa dona d'aigo

    4. El Bon Jesús i Sant Pere i En Bruixa

    5. Es canet de Sant Llàtzer

    6. Ses serps de Mallorca

    7. L'Abat de la Real



    • Ets al·lots de So'n Porc (2 subt.)

      1. S'anada a Matines

      2. Com un se n'anà a confessar



    • El rei En Jaume (16 subt.)

      1. La primera proesa del Rei En Jaume

      2. Es puig de ses bruixes i el Rei En Jaume

      3. Sa llenegada des cavall del Rei En Jaume

      4. Ses potades des cavall del Rei En Jaume

      5. El Rei En Jaume i es Teix

      6. De com el rei En Jaume va prendre es castell d'Alaró

      7. S'avenc d'En Corbera

      8. Una àguila i el Rei En Jaume

      9. Sa pica des cavall del Rei En Jaume

      10. Sa primera missa en es Pantaleu

      11. Sa pedra sagrada

      12. Ses Muntanyes des tresor

      13. Lo que va succeir com el Rei En Jaume estava a les portes de la mort

      14. Lo que comanà el Rei En Jaume com se morí, i lo que succeí com va esser mort

      15. El Rei En Jaume en es Teix

      16. Recordances del Rei En Jaume dalt es Teix



    • Sant Vicent Ferrer (14 subt.)

      1. Sant Vicenç Ferrer i un carboneret

      2. De com Sant Vicenç Ferrer predicà a Son Gual de Valldemossa

      3. Sant Vicenç Ferrer i un taverner que es torrent li prenia es sarró

      4. Sa caseta de Sant Vicenç Ferrer a Valldemossa

      5. Una pedra de Biniforani

      6. Sant Vicenç Ferrer i un picapedrer que guanyava set sous de jornal

      7. Sant Vicenç Ferrer i En Simonet

      8. Sant Vicenç Ferrer i es rebosillos

      9. De com Sant Vicenç Ferrer anà a predicar a Petra

      10. De com Sant Vicenç Ferrer anà a predicar a Sa Pobla

      11. De com Sant Vicenç Ferrer anà a predicar a Muro

      12. Una dona d'Algaire i Sant Vicenç Ferrer

      13. Sant Vicenç Ferrer i sa Creu de ses costes d'Algaire

      14. De com el Prior privà Sant Vicenç Ferrer de fer miracles



    • Bruixes, bruixots i fullets (23 subt.)

      1. Sa cova de Na Joana

      2. S'hortolà de So'n Nèt

      3. Es castell d'Alaró, es Puig de s'Aucadena i ses bruixes

      4. Sa cusseta negra i es moix negre

      5. Sa cova de So'n Curt d'Alaró

      6. Fullet

      7. Es fullet d'En Cuera

      8. En qué consistía el mal-bocí, i ses castes que n'hi havia

      9. S'etsisament del sen Toni Fum ies seu ase

      10. En Felet Cormena dòna mal-bocí a Na Bet de So'n Gatzella

      11. En Tofol Cormena etsisa ses mules de Na Margalidaina Dali-Brou

      12. En Joan Gol·let des Puig de Bon Any i una bruixa des Pla de St. Jordi

      13. El Lau Fe't-prendre i dues bruixes

      14. Sa passada que succeí a un que li havien robat blat i a un fii seu que li desfeien una casa

      15. Es Fullet d'En Parragó

      16. Un que amb so llunari feia sortir el dimoni

      17. Es moliner des molí nou i dues bruixes

      18. L'amo de So'n Cardaix fa sortir el dimoni a un estol d'al·lotellots

      19. Es fullet d'En Biel Corcó i En Damià Fosc

      20. Na Joana de Paguera i un soldat ciutadà

      21. De com feren sortir el dimoni dins sa tafona de Santa Cirga

      22. En Tià Cormena i Na Susaina Jaumeia

      23. Una bruixa destapa ses manganrufes d'un enamorat





  • Tom VI; 1913. Ciutat de Mallorca: Estampa d’En Sebàstia Pizà


    1. Es caballet de set colors

    2. Sa bossa buida i es cànyom

    3. El senyor Jordi des Pont

    4. Na Juana i la fada Mariana

    5. Tres al·lotes fines

    6. Tres germans pererosos

    7. S'al·lot des barretino

    8. Es mig poll

    9. Es negret

    10. S'hereu de la corona

    11. S'aigo ballant i es canariet parlant

    12. S'infant que feia vuit

    13. Na Dent d'or

    14. En Juanet cameta-curta i ses tres capsetes

    15. Tom VII; 1916. Sóller: Estampa de ‘La Sinceritat’

      1. Es set ceros

      2. Es segador i sa beata

      3. En Salom i es Batle

      4. N'Agraciat

      5. Es castell de iràs i no tornaràs

      6. N'Espardenyeta

      7. Es port de sa cibolla blanca

      8. En Pere Poca-por

      9. Es quatre germans



    16. Tom VIII; 1924. Ciutat de Mallorca: Ca n'Antoni Rotger

      1. Sa llampria maravellosa

      2. En Pere Catorze

      3. La Mare Beleneta

      4. Es Mél·loro Rosso



    17. Tom IX; 1926. Ciutat de Mallorca: Estampa de Mossén Alcover

      1. Es missatget petit

      2. Sa jaia Gri

      3. En Pere Beneit

      4. Gregori Papa

      5. Es soldat de Marina

      6. Es metge Guinyot

      7. Es pas d'es jeure davant i d'es jeure darrere



    18. Tom X; 1929. Ciutat de Mallorca: Estampa de Mossén Alcover

      1. Ses tres flors

      2. En Juan des fabiolet

      3. En Pere de sa vaca

      4. Es rei de tres reinats

      5. Dos patrons i una patrona

      6. Fruita fora temps: figues flors per a Nadal

      7. Sa coeta de Na Marieta



    19. Tom XI; 1930. Sóller: Salvador Calatayud

      1. En Juanet fii de viuda

      2. La Fada Morgana

      3. La Reina Banyuda

      4. La Reina Catalineta

      5. Es nas de dos pams

      6. Es tres mantells d'or

      7. Una gírgola que dugué coa

      8. Una al·lota de pèl arreveixinat

      9. En Tià d'es forn d'en Mata-ronyes

      10. Es tres patrons

      11. Una novia malfeneranda



    20. Tom XII; 1931. Sóller: Salvador Calatayud

      1. En Juanet Manent

      2. Es fii del Rei Murteral de França

      3. En Juanet i sa Donzella Desencantada

      4. En Toni Mig-dimoni i ets Estudiants de sa Cova de Sineu

      5. La bona Reina i la mala cunyada

      6. En Juan Carboner

      7. Es gigant de s'Ermita

      8. Enginy d'un que havia feta donació

      9. Sa Rondaia de So'n Roig



    21. Tom XIII; 1935. Ciutat de Mallorca: Estampa de Mossén Alcover

      1. En Mirando

      2. N’Espiraforcs

      3. Na Marieta i es gigant

      4. Es Granotet

      5. Una madona que enganà el dimoni

      6. Es dos germans serverins

      7. Dos guerrers

      8. Na Blancaflor

      9. En Mercè-Mercè

      10. En Juanet i ses tres peres

      11. La princesa Aineta



    22. Tom XIV; 1936. Ciutat de Mallorca: Gràfiques Miramar/Editorial Moll
      Tom XV; 1936. Ciutat de Mallorca: Gràfiques Miramar/Editorial Moll 275. En Bernadet i la Reina manllevada 276. Una pobileta i un Joanet 277. Un misser atabacat 278. Es llop i s'euveia 279. Un qui trobà sabata de son peu 280. En Trompetet 281. Dos qui duien conversa enrera 282. Es vinyòvol de Ca'n Roig i es cabrit i sa segaia 283. Com és que es ropit té baix d'es bec una clapeta vermeia 284. Com és que Mahoma està a l'aire 285. Sant Tomàs i En Llutreros 286. Es cans i ses llebres 287. S'arbre de música, sa font d'or i s'aucell que parla 288. Dos fiis de viuda 289. Sa fia i sa fiastra d'es moliner 290. Sa mitja terça de carn 291. Es set germans cabotans 292. En Gornals
       

      1. La Bella Ventura o Es Ca Negre sense nas

      2. S'aucellet de ses set llengos

      3. Es rossinyol i sa rossinyola

      4. Es corb i sa raboa

      5. Sa raboa i es gat

      6. El rei i un carboner

      7. Un solleric

      8. Sa penitència de sa beata

      9. Un solleric i un frare

      10. Un ronyós, un poiós i un mocós

      11. Es voltor i es buscaret

      12. Es lletsó d'es campanar d'Andratx

      13. S'homonet com un gri

      14. Una al·lota que en va sebre

      15. El Bon Jesús i sant Pere i l'amo d'es Tossals Verds

      16. Un pagès desxondit

      17. Estudiants de la sopa

      18. Sa rateta

      19. Tres hereus llests

      20. Una mala boca i una mala llengo

      21. El Príncep Corb

      22. Tres germans

      23. Sa mitja faveta



    23.  

    24. Tom XVI; 1936. Ciutat de Mallorca: Gràfiques Miramar/Editorial Moll 293. Guardau-vos de pedra rodona, de ca qui no lladra i d'homo roig 294. En Pere de sa coca 295. Es soldadet de sa motxilla 296. La Pomarrina 297. En Pere tort 298. Es reim del rei moro amb set pams de morro

    25. Tom XVII; 1936. Ciutat de Mallorca: Gràfiques Miramar/Editorial Moll 299. En Pere de sa xuia 300. En Joanet i es gigant 301. Sa cama-rotgera 302. Es fustet 303. Mestre de Nadal de sa placeta del Socós 304. Amics de barret i amics vers 305. Un pare i quatre fiis 306. Una que no volia pastar 307. S'estudiant de sa cova de Salamanca 308. Es gallet, s'anyellet, sa godineta i es drac 309. Es lladre fadrí i es lladre casat 310. Es gorrionet

    26. Tom XVIII; 1936. Ciutat de Mallorca: Gràfiques Miramar/Editorial Moll 311. Na Francineta 312. Na Filet d'or 313. Na Roseta 314. Un calatravinetxo 315. S'anellet 316. Es patró Pere 317. S'homo i es lleó (mateix titol que una rondalla del tom XXI, però amb argument diferent) 318. Tres germanes i un gegant

    27. Tom XIX; 1936. Ciutat de Mallorca: Gràfiques Miramar/Editorial Moll 319. En Joanet i sa barca que anava per terra i per mar 320. Na Tricafaldetes 321. En Joanet i es cavallet conseier 322. Sa rateta i s'avellaner 323. Sa flor de gerical i s'aucellet d'or 324. Es pas d'es jeure davant i d'es jeure darrere

    28. Tom XX; 1936. Ciutat de Mallorca: Gràfiques Miramar/Editorial Moll 325. N'Elienoreta 326. En Tinyoset 327. En Juanet i sa fia del Rei 328. Un que va fer es mort per no pagar deutes 329. Es tit i sa tita

    29. Tom XXI; 1936. Ciutat de Mallorca: Gràfiques Miramar/Editorial Moll 330. En Juanet Carnisser 331. Es set plets 332. Sa maneta de plata 333. S'homo i es lleó (mateix titol que una rondalla del Tom XVIII, però amb arguments diferents) 334. Es dos bessons 335. Sa raboa i s'eriçó 336. Sa rondaia d'En Vit 337. Un bas que li succeí a Sant Pere amb el Bon Jesús i ets altres apòstols 338. Es dotze mesos i dues jaies

    30. Tom XXII; 1936. Ciutat de Mallorca: Gràfiques Miramar/Editorial Moll 339. Na Catalina 340. Es corpet d'es pou d'En Gatell 341. Na Rosa 342. Ses sabates de pell de poi 343. Tres fiis de viuda 344. Es pas d'es xoric 345. Sa guixeta tota sola 346. Es moro i es cristià 347. Tres germans sortats 348. Es muterar del rei de França 349. Mestre Antoni Llampina

    31. Tom XXIII; 1936. Ciutat de Mallorca: Gràfiques Miramar/Editorial Moll 350. El rei sabi 351. Tres estudiants de la sopa 352. Es carboner i sa fia 353. Ses figues i es fii petit 354. Es puig de Santa Cirga 355. Es cavall del Rei 356. Ses dones bambes 357. Es ciurons que tornaren minyons 358. Sa moixa i s'àliga

    32. Tom XXIV; 1936. Ciutat de Mallorca: Gràfiques Miramar/Editorial Moll Encantaments, tresors, gegants, negrets i por (20 subt.) 359. Sa roca d'Es Castellet i s'encantament que hi ha 360. Es tresor d'es puig de Na Fàtima 361. Sa por de Manacor 362. Es poll d'es penyal de Can Vicenç 363. S'encantament d'es puig de Ses Talaies 364. S'encantament de Son Lluc 365. Com va esser que es va fer es puig de Randa 366. Es gigants des Puig de Sant Salvador de Felanitx 367. Sa bubota blanca 368. Es negret de Sa Coma 369. Sa cova d'es castell d'Alarò 370. Es puig de Reig 371. Sa flor de falguera i es dimonis bioets 372. Es tresor d'Aufàbia 373. Es tresor de sa cova d'Ets Ermassets de Son Noguera 374. Sa por de Son Fortesa 375. Un altre tresor an es puig de Na Fàtima 376. Es gall de foc de Son Bru 377. Sa cuca de Sa Mola 378. Sa por de Son Cotoner 379. Sa por d'Es Putget Seneca i Lutero (2 subt.) 380. De com En Lutero i Seneca estudiaven a sa cova de Salamanca 381. De com Seneca va confondre En Lutero El dimoni atabacat (2 subt.) 382. De com es porcs enganaren el dimoni 383. De com el dimoni comprà un ruc Llegendes i supersticions (33 subt.) 384. Es Puig de Randa 385. Es Puig de sa Font 386. Sa sopegada d'es gegant 387. Ses témpores de Sant Tomàs 388. Com és que en sa corema toquen vespres abans de migdia 389. Eclipse de lluna 390. S'ànima d'es Racó d'En Vives 391. Per què és que no convé taiar-se es pèl de s'esquena 392. No convé deixar perdre res 393. Senyes del Judici Final 394. S'aigo, es vent i sa vergonya 395. Què fan es sembrats per Sant Gregori 396. Es cavall de Mahoma 397. Com és que es campanar de Sineu està una mica decantat de l'església 398. La sirena de la mar 399. Es peix Nicolau 400. Presa d'es Castell de Santueri 401. Un pont que es moros volien fer 402. Es peu de Sant Cristòfol 403. Petjades d'es cavall de Sant Jordi 404. Lo que succeí an es moros, una vegada, a Valldemossa 405. Sobre es sembrar 406. Fora taia sa pasta amb cap eina que tai! 407. Lo que diuen es galls, en cantar 408. Una herba que deixaren es moros 409. Es dijuni de Sant Llorenç 410. Un enginy per ses dones que tenen sa coa curta 411. Una pedra potxosa 412. La ciutat de Troia 413. La ciutat de Paradela 414. Temps bo per aregar ses bísties 415. Na Pontons 416. Alerta en fer escudella de llet formatjada! 417. La Mare de Déu de Sant Llorenç d'es Cardassar 418. De com es sol i es vent se provaren 419. Sa mare de Sant Pere Sa Llepassa n'és bon lloc, emperò n'és moratiu (2 subt.) 420. Es pastor de Sa Llepassa 421. S'oguer de Sa Llepassa 422. Es salt d'En Fenoi 423. Ses cames d'es retgidors de Porreres 424. De com ets andritxols anaren a un missèr de Ciutat per un consei 425. En Planiol, es glosador 426. Es llop d'es puig de sa cova negra 427. Es pas d'es retgidors de Sant Joan 428. Un mul que es va beure es sol 429. Es dimonis de Mainou 430. Es corb de Ses Puntes











EN JUANET I ES SET MISSATGES







—La me contaren a Manacor ma mare, una cosina meua, la madona Antònia Vallespir de Son Boga, i el sen Pere Gotze, un homonet vei que en sap i me n´ha contades una bona partida.—


AIXÒ era un Rei que no més tenía una fia. Era molt desxondida; i, quant va esser casadora, son pare va fer unes dictes que es joves que tenguessen ganes de casar-se amb ella, se presentassen, i es qui li guanyaría a dir una mentida grossa, aquell s’hi casaría; i tots es qui no li guanyassen, dos criats los acompanyaríen amb una verga de bou llarga, i los pegaríen fins que los arribassen.


N’hi anaren una mala fi; pero tots acabaven per haver de córrer ses vergades, i es criats del Rei ja estaven cansats d’encalsar fadrins dant-los a tastar sa verga de bou.


Sa fia del Rei donava set voltes a tots, i no hi havía que dir tornau.


Se’n arriba a tèmer un pollastrell d’una possessió de Manacor, que havía nom juanet, un poc geperut i que caminava a la xisclera. I ¿que fa ell?


Pren un pa i una sobrassada, se posa ses cames an es coll, i ja es partit cap a Ciutat per veure si amb una mentida grossa se feia gendre del Rei.


Camina caminaras, com va esser a ses basses de Vilafranca (Aquestes basses i es demés llocs que s’anomenen a continuació, se troben quant un va de Manacor a Ciutat p’es camin real), en troba un qui se travava.


—¡Alabat sia Deu!


—Per a sempre.


—¿I ara que fas, si no es massa preguntar?


—Me trau.


—¿I a on treu cap travar-te?


—Perque su aquí hi ha una llebre an es jas, i la vui agafar; i, si no’m travas, li guanyaría de massa a córrer.


—¿I aquesta es vera?


—Ara mateix e-hu veurás.


Acaba de travar-se; botant botant, s’acosta an es jas, i fa:


—¡Xo!


Sa llebre s’alsa, i de d’allá, com la bala; pero aquell travat pega un parei de llongos, i ja la tengué.


—El dimoni éts, s’exclama En Juanet. ¿I que’t diuen a tu?


—En Corrim.


—¿Que’t vols llogar amb mí?


—Si’ns avenim des preu.


—¿Que has de guanyar?


—Cinquanta lliures i un vestit.


—Fe ta esta sa barrina.


—Feta esta idò, i manau feines.


—Anem cap a Ciutat, digué En Juanet.


I seguiren cap envant.


A sa costa de So’n Comelles en troben un que estava tombat, amb una oreia a sa terra.


—¡Alabat sia Deu! li digueren.


—Per a sempre, va respondre.


—¿I que fas, si no es massa preguntar?


—Escolt; amb una oreia sent lo que diuen fins i tot es condamnats de l’infern i amb s’altra ets angels del cel, que canten Sant Sant! Sant!


—¿I que’t diuen a tu? li demana En Juanet.


—N’Escoltim.


—¿Que’t vols llogar amb mi?


—Si’ns avenim des preu.


—¿Que has de guanyar?


—Cinquanta lliures i un vestit.


—Feta esta sa barrina.


—Feta esta idò, i manau feines.


—Anem cap a Ciutat, digué En Juanet.


I seguiren cap envant.


Quant foren an es pla de Montuïri, en troben un que feia una gaveta voltant sa torre d’un molí de vent.


—Alabat sia Deu, digueren.


—Per a sempre, va respondre.


—¿I ara que feim, si no es massa preguntar?


—Aquest molí té es vents xerecs, i li fas aquesta gaveta per desllorigar-lo i dur-lo-me’n demunt aquell puig.


I apunta an es Coll de sa grava.


Ell amb quatre xadades va haver acabada sa gaveta; tira s’eina, abraona sa torre des molí, li pega estreta, l’alsa en pes, i, tris-tras tris-tras, la se’n du demunt es puig que havia dit.


—¡El dimoni éts! s’esclama En Juanet. ¿I que’t diuen a tu?


—En Forsim, va respondre ell.


—¿Que’t vols llogar amb mí?


—Si’ns avenim des preu.


—¿I que has de guanyar?


—Cinquanta lliures i un vestit.


—Feta esta sa barrina.


—Feta esta idò, i manau feines.


—Anem cap a Ciutat, digué En Juanet.


I seguiren cap envant.


Qüant foren devora Algaira, en troben un amb un arc i una grapada de fletxes, i en tenia una a s’arc, apunta qui apunta.


—Alabat sia Deu, li digueren.


—Per a sempre.


—¿I que fas, si no es massa preguntar?


—Apunt a ún mosquit posat a un uiastrell demunt es puig de Randa.


—¿I el ferinís?


—Me pareix que no picara ningú pus.


Ell li despara, pugen an es puig, s’en van a s’uiastrell, i trobaren es mosquit en terra, xapat p’es mig i sa fletxa devora amb una mica de sang a sa punta.


—¡El dimoni éts! s’exclama En Juanet ¿I què’t diuen a tu?


—En Fletxim.


—¿Que’t voldries llogar amb mi?


—Si’ns avenim des preu.


—¿I que vols guanyar?


—Cinquanta lliures i un vestit.


—Feta esta sa barrina.


—Feta esta idò, i manau feines.


—Anem cap a Ciutat, digué En Juanet.


I seguiren cap envant.


Quant foren baix de Costes, devant s’Hostal des pla, en troben un abordat a una paret d’esquena d’á (Una paret que, en lloc d’esser plana damunt, acaba en dues cares que fan carena, lo mateix d’una esquena d’ase. Per aixó se diu paret d’esquena d’á o d’ase. En el primer cas, se perd la síl·laba derrera, lo mateix que an aquella altra espresió; perdre s’a(se) i ses magranes, equivalent a perdre sa xaveta), ben gruixada, que roegava ses pedres que feien gens de regruix.


—¡Alabat sia Deu! Li digueren.


—Per a sempre, va respondre.


—I ¿que fas, si no’s massa preguntar?


—M’esmol ses dents un poc.


—¿I quin es s’ofici teu?


—Llavorar parets.


—¡Ai de bo!


—Ara mateix e-hu veureu, digué aquell homo.


I se posa amb ses barres rac-a-rac rac-a-rac an aquella paret, i al punt li va haver fet un forat que hi podíen passar tres homos.


—¡El dimoni éts! va dir En Juanet. I ¿que’t diuen a tu?


—En Llavorim.


—¿Que’t voldríes llogar amb mí?


—Si’ns avenim des preu.


—¿Que vols guanyar?


—Cinquanta lliures i un vestit.


—Feta esta sa barrina.


—Feta esta idò, i manau feines.


—Anem cap a Ciutat, digué En Juanet.


I seguiren per evant.


Quant foren an es torrent de Bárbara, notaren que a l’en-dreta des camí venía ben ple, i a l’esquerra no duia gens d’aigo.


—¿Que seá això? s’exclamaren tots. Aquí hi ha cosa de lo alto.


Se posen a mirar arreu, a veure si afinarien es per què d’aquella cosa tan estranya; i afinaren devall es pont un homo agotzonat i boca badada que se bevia tota s’aigo que duia es torrent. Tots quedaren amb sos cabeis drets.
























—¡Alabat sia Deu! digueren quant los va haver espassat s’esglai.


—Per a sempre, va respondre ell.


—¡El dimoni éts! s’esclama En Juanet. ¿I a on te poses tota aquesta aigo?


—Jo la m’envií, i no m’importa sebre a on se en va.


—¿I que’t diuen a tu?


—En Bevim.


—¿Que’t vols llogar amb mí?


—Si’ns avenim des preu.


—¿I que vols guanyar?


—Cinquanta ll iures i un vestit.


—Feta esta sa barrina.


—Feta esta idò, i manan feines.


Tot-d’una que En Bevim no pará pus amb sa boca, conversant amb En Juanet, s’aigo des torrent va pendre sa fua cap a mar, i al punt e-hi va esser.


Es missatge nou i ets altres seguiren derrera l’amo, camí camí. Devora la Soledat en trobaren un qui bufava cap an es Molinar, més encès que un pebre de cirereta, amb unes galtes més inflades que unes xeremíes, i amb uns pits tan estufats i un pantaix tan fort que era, lo meteix d’unes manxes d’un ferrer.


—¡Alabat sia Deu! li digueren.


—Per a sempre, va respondre.


—¿I que fas, tant de bufar, si’s pot sebre?


—Fas moldre aquesta partida de molins de vent. ¿Que no los veis? N’hi ha més de cinquanta, tots afilarats.


Tot-d’una que aquell homo s’atura de bufar, es molins, un després s’altre, s’aturaren de moldre.


Figurau-vos quins uis devien badar, quant e-hu veren, En Juanet i es seus missatges.


—Per que vegeu que som jo que los fas moldre, digué aquell, esperau un poc.


I se torna inflar, i bufa qui bufa; i veren que tots es molins des Molinar tornaren a moldre tan depressa, que era l o mateix que si haguessen perduda sa nadía.


—¡El dimoni éts! digué En Juanet. ¿I a tu que’t diuen?


—En Bufim.


—¿Que’t vols llogar amb mí?


—Si’ns avenim des preu.


—¿Que vols guanyar?


—Cinquanta lliures i un vestit.


—Feta esta sa barrina.


—Feta esta idò, i manau feines.


—Anem cap a Ciutat, digué En Juanet. M’engana que a noltros vuit ningú la mos fassa, que no la mos pac.


Arribaren a Ses Enramades.


—Al·lots, va dir En Juanet, un sac buit no’s serva. Aturem-mos a un hostal d’aquests, i pegarem una bocinada.


—Bé parla l’amo, digueren tots.


I posaren forqueta devant Ses Enramades.


Una hostalera los enllestí dinar amb quatre grapades, i pegaren tots lo que es diu una panxada de voltor.


Capell alt, bras sonant i oreia fumant, entraren per sa porta de Sant Antoni, i la gent los feia amples, i no s’aturaven de mirarlos-se.


—¿A on anau, valents joves? los demanaven.


—A veure si guanyarem a sa fia del Rei a dir una mentida grossa, responía En Juanet.


—No hi aneu, los deien, que vos faran córrer ses vergades. Així los ne pren a tots es que hi van.


—Sa por, de prop, no es res, si la volen veure, deia En Juanet, i no s’aturava mai de passar envant.


Arriba a la fi a ca’l Rei, i demana per parlar amb sa seua fia.


Ella surt, i se troba devant s’estampa d’En Juanet i En Corrim, En Forsim, En Fletxim, n’Escoltim, En Llavorim, En Bevim i En Bufim, que l’enrevoltaven.


—¿Tots vuit vos voleu provar amb mí? los demamá.


—No senyora, va dir En Juanet, no més som jo: aquests son es meus missatges.


Quant ella el se va haver mirat bé, i el va veure tan revescós i geperut, encara que’s creia que el safalcaría, com ets altres; li va fer mals averanys, i los deixa en banda.


En Juanet se presenta an el Rei, i li conta es desaire que li havía fet sa seua fia, i el Rei diu:


—Paraula de Rei no pot mentir. Ses dictes se son fetes, ses dictes s’han de cumplir, surta des llevant, surta des ponent.


Reuneix tota la cort i fa venir sa seua fia.


—Hala! va dir, ¡a veure qui guanya!


—Que comens ell! va dir la Princesa.


—Això sí que no hu faré, diu En juanet, rodetjat des set missatges ¡Un foraviler com jo, haver de parlar primer que Vostra Real Altesa! ¡Per cap vent del mon! No’m toca!


—Aqueix homo té raó, va dir tot-hom, i el Rei trobà lo mateix.


La Princesa no tengué més remei que comensar, i greu ferm que li sabía.


—A l’hort del meu pare, digué; e-hi ha una col tan grossa que dins el gost a punt de mig dia fa tanta d’ombra, que hi sesten setcents moltons i no se senten ni’s veuen.


—¿I no son sords ni cegos? va dir una veu.


—Senten es trapitx d’una formiga i veuen es vent volar, va respondre ella.


—¡Si que hu es grossa aquesta! va dir tot-hom. ¡Pobre geperut! ¡No’l se’n tornará an es gep! ¡Apareiau ses vergues!


—A poc a poc, va dir En juanet. No passeu s’arada davant es bous. Deixau-me dir primer, i llavò ja xerrareu.


—¡Amolla-li! digué el Rei, tot impacient.


I En Juanet se destirá d’aquesta.


—Si a l’hort de Vostra Real Altesa e-hi ha una col tan grossa, vos fas a sebre que a ca-nostra hi ha una caldera tan gran, que s’altre día la varem haver d’estanyar, i varen haver d’esser setcents calderers, i cada un picava amb so seu martell, i per fort que picassen, no se sentíen ni’s veien un amb altre.


El Rei, sa seua fia, tots es de la Cort romangueren com abil· lats, sensa sebre que dir davant aquella sortida d’En Juanet.


Sa fia del Rei, perque era un pebre allò que li feia coure ets uis de casta forta, arriba a obrir boca, demanant a mitja veu.


—¿I per que es aquesta calderassa?


—Per cuinar aquella colassa, respongué tot xetest En Juanet.


Tot-hom va quedar de pedra.


Des cap d’una estona, de totes ses boques sortí aquesta veu:


—No h i ha apel·lació, sa calderassa per forsa ha d’esser més gran que sa colassa.


I el Rei que digué:


—Paraula de Rei no pot mentir. Fieta meua, t’ha guanyat, t’haurás de casar amb ell.


La pobreta va rompre en plors; i cuidava a fer u i de pensar no més que havfa de caure amb aquella faristea, corbo i geperut.


Se va haver d’ajeure des sentiment, i no li treien altra paraula de sa boca si no que estava fet d’ella.


Son pare, apurat de tot, va resoldre posar tots ets emperons que pogués an es casament.


En Juanet i es set m issatges li donaren un aferratai; perque no hi havia qui los anas entorn: maltractaven tots es qui los feien un poc es perque, i es éarrers i ses plasses los eren estrets per passar.


El Rei dona orde que los prenguen. Però ningú s’hi atrevía, tanta de por los menaven.


A la fi, un vespre, quant tots dormíen, los agafen i los tanquen dins s’olla d’un castell.


Des cap d’una estona que hi eren, los envest un brant d’aigo com es cos d’un homo.


Al punt s’aigo los arriba per sa cinta; i com més anava, més aigo venía.


—Bevim, diu En Juanet, fes lo que sabs fer.


En Bevim bada sa boca, pega unes quantes xuclades, i se va beure tota s’aigo que hi havía, i amb sa mateixa seguida posa se boca baix des brant, i no’n deixava caure una gota en terra.


Així pàssaren tot un día, sensa que hi anás ningú a veure que feien, ni a dar-los res.


—¿I que mos hem de podrir aquí dins? digué a la fi En Juanet. Llavorim, fes lo que sabs fer.


En Llavorim s’aborda a sa paret amb ses barres; i clavada vé, clavada va; i venguen mitjans p’en terra i pols per llarc.


¿Que me’n direu? Amb una estoneta va haver fet un forat ben gros, i pogueren sortir peu pla.


I En Juanet davant davant, i es set missatges derrera derrera, cap a ca’l Rei falta gent.


—Senyor Rei, digué En Juanet, tot-d’una que el va veure. Pactes son pactes; he guanyat a sa seua fia, m’he de casar amb ella. Es meua i l a vui, cadascú que tenga lo que es seu.


—Homo, digué el Rei, tot apurat, no sies guixa. Ja s’arreglara tot. Demá en parlarem de prop.


El Rei, sa seua fia i es de la Cort se posaren pensa qui pensa, a veure com se desfarien d’aquells trumfos.


¡Vaja quina: una que se’n pensaren! La Princesa era moU corredora: es dies que hi havía corregudes, solía sortir an es cós, i guanyava an ets homos i tot. Casi totes ses joies se’n duia ella.


—En Juanet, varen dir, corbo i geperut, ha de tenir mal córrer ferm. Lo m i llor es dir-li que aquí hi ha sa costum de que dos, per casar-se, s’han de provar a córrer abans; i que, si s’homo no guanya a sa dona, no’s pot fer es casament.
























Lo en dema matí el Rei crida En Juanet, i li diu:


—Mira, aquí hi ha una costum: que, en haver-se de casar dos, s’han de provar a córrer, i si ell no guanya, no’s pot fer es casament. Vos provareu idò tu i sa meua fia.


—En voler, diu En Juanet.


—Idò no res, digué el Rei. Partireu de Ses Enramades, es cós sera es camí de Manacor fins a sa font de Xorrigo. Tu te’n duras una carabasseta, i l’has de tornar plena de s’aiga de sa font. Ella durá un brot de s’eura que hi ha devora. Si tu arribes primer, vos casau; si no, te’n haurás d’estrènyer es cap.


Se’n va tota la Cort a Ses Enramades. En Juanet e-hi compareix amb sos set missatges. Se posa un bal·le de cós, es bal·le senya una retxa en terra, i hi fa posar es peu de davant a sa fia del Rei i an en Juanet.


—¿Estau? va dir.


—Estam, digueren tot dos.


—A la una, a les dues, a les tres, i sus! va dir es bal·le.


I ells dos de d’alla, tant com ne podíen treure.


Al punt los varen haver perduts de vista.


Vos assegur que tant un com s’altra se’n anaven tan atacats com podíen; e-hu feien de tot, un per casar-se, s’altra, per no haver-se de casar.


I heu de creure i pensar que En Juanet comensa a prendre ventatge i més ventatge. Ell quant sa fia del Rei arribá a sa font de Xorrigo i abastá a s’eura, En Juanet ja tenia sa carabasseta plena i ja tornava cap a Ciutat.


La dona, quant se va veure perduda, se posa a cridar:


—¡Juanet, Juanet, Juanet!


—¡Que tant de juanetjar! digué ell, girant-se derrera.


—Escolta, digué ella. Tampoc no es cosa de que hagem de caure morts. Si tu me guanyes, mos casarem, i es mal sera mort. Al cap i a la fi, tu éts un homo de bé i desxondit, i me pareix que en més males mans podría caure.


An En Juanet li agrada tant aquell sò, que se aturá.


—Acoste’t, homo, li digué ella. Ara que ningú mos veu, reposem una mica. Dassa, t’esplugaré.


S’aubarooc e-hi consentí, per dar-li gust.


Li posa es cap damunt sa falda, i ella espluga qui espluga, i al punt el tengué més adormit que un tronc.


A poc a poc li posa’s cap en terra, li pren sa carabasseta, i la hi buida dins sa font.


Es set missatges estaven allà a Ses Enramades ben uis espolsats, perque no los fessen cap engallada.


N’Escoltim s’era posat amb una oreia en-terra, escolta qui escolta.


Cap petjada havía perduda a sa fia del Rei ni an En Juanet. Havía conegut quant arribaven a Xorrigo, quant En Juanet omplía sa carabasseta, i fins i tot es glec-glec que feu s’aigo, quant sa fia del Rei la hi buidá.


—Al·lots, digué an ets altres. Aquí hi ha cosa. No es possible que l’amo nostro buit sa carabasseta després d’haver-la omplida. Corrim, ves a veure que ès això.


En Corrim al acte pega llongo, i cap a Xorrigo s’ha dit.


Tanta de via va fer, que, quant e-hi va esser, sa fia del Rei no més havia tengut temps de partir i pegar set o vuit passes. Despertá En Juanet, ompliren sa carabasseta, i cap a Ciutat tot dos, camèetes me valguen.


Sa fia del Rei a tin tròs curt guanyava a molts, i s’havía figurat que a un tros llarc seria lo meteix. Lo que li succeí fonc que, si de molt li havía guanyat En Juanet a s’anada, de més li guanya a sa venguda.


Quant ell arribava a Ses Enramades, ella encara era devers La Soledat.


—Senyor Rei, digué l’homo, aquí no h i ha sperite tuó: mos hem de casar, i s’ès acabat.


El Rei no sabia per on prendre.


—Aqueix homo parla bé, deia tot-hom. Lo que es seu, donar-te-hi.


El Rei, per llevar-lo-se de devant, diu:


—Anem an es Tresor, i te’n durás tots es doblers que vulgues.


—Tots es que se’n podra dur aquest, digué, apuntant an En Forsim.


—Corrent, s’esdama el Rei, figurant-se que En Juanet amb aquells doblers se donaria per satisfet.


En Forsim agafa un llensol ben gruixat, en fa un sac, e-hi cus una partida de cordes per que fos més fort; i amb En Juanet i es demés missatges, cap a ca’l Rei.


El Rei los mena an es Tresor, i los mostra un caramull de dobles de vint que feia por.


—Me pareix que no les vos ne dureu totes, los digué; i crida un criat per que mesurás.


En Forsim para es sac; es criat sa posa a tirar-hi senaies de dobles de vint.


Ell es caramull ja havía minvat l a mitat, i es sac encara no era ple, i En Forsim que sempre deia:


—¡Venguen més senaies!


—Pero que no veus, deia el Rei, que no te’n ho podras dur? Ses cames te faran figa.


—Deixau estar s’ansia per mí, deia En Forsim.


—A la fi es sac arriba a esser ple. En Fonsim el ferma ben fort, l’abraona, i el se carrega.


En Juanet i ets altres missatges, que ja estaven convenguts, tot amb u, peguen grapada a sa fia del Rei, l’asseuen demunt es sac, i la hi subjecten, i ja li han estret derrera En Forsim.


El Rei i tots es de la Cort quedaren de pedra davant tal atreviment. Va durar una bona estona que no’s donaven compte de lo que los passava.


Quant el Rei torna en sí, se pegava amb so cap per ses parets; ses criades de sa seua fia s’arrebassaven es cabeis, i feien uns plors i uns crits que entraven dins es cervell; alsaren ca’l Rei, sortiren per plasses i carrers, i posaren tota la Ciutat en revolt.


El Rei crida totes ses tropes, fa armar tot-hom, i surt a veure si agafaría aquells desenfreïts que li havíen presa sa fia.


Los destriaren devora s’Hostal des pla.


Quant En Juanet va colombra tanta de gernació i tanta de tropa que ja los era demunt, va dir:


—Al·lots, estam perduts, si no feim de la guerra pota. Fletxim, treu sa teua habilidat; i tu, Forsim, fes lo meteix, posa es sac i sa fia del Rei en-terra; i voltros, Bevim i Llavorim, teniu-hi compte. Hala, Bufim, tu que feies moldre es molins des Molinar, a veure si atures aquest delobí de gent!


Allá devora hi havía un gran pinar.


En Forsim s’arromanga, s’aporda an es pins, i grapada vé i grapada va, amb cada grapada en tirava un en-terra.


Al punt n’hi va haver una estesa fora mida.


Arriben ses tropes, s’afiquen per dins aquells pins; es cavalls no podíen donar passa, ets soldats de peu quedaven com a sembrats. En Fletxim se posa a desparar-los fletxes, i no n’hi falla cap: amb cada una deixa un soldat estès. En Forsim agafa un pi per sa rama, i pega qui pega amb sa soca; i allá a on fería, no més quedava la pols. Sa tropa així com pogué, deixa es pinar; pero comensa a pegar-los pe’sa cara un vent tan fort, que no los deixava avansar una passa; los prenía ses berretines, los aturava s’alè, los tomava d’esquena.


Era En Bufim que bufava a les totes.


El Rei no tengué més remei que tornar-se’n a Ciutat amb ses poques tropes que li quedaven.


En Forsim se torna carregar es sac de ses dobles de vint i sa fia del Rei; i amb En Juanet i es demés missatges, hala qui hala cap a Manacor.


Quant e-hi arribaren, foren ses bones.


Tots volien sa fia del Rei, perque cada un deia que, si no fos estat per ell, hauríen fets ets ous en-terra.


—Si jo no’m bec s’aigo que mos queia dins s’olla des castell, deia En Bevim, tots mos seríem aufegats.


—I si jo no atur ses tropes, deia En Bufim, en cara mos agafaven i en feien una coca.


—I si jo, no llavor i forat sa paret des castell, deia En Llavorim, ¿com en sortíem? Tot mos hi seríem morts de fam.


—I si jo, deia N’Escoltim, no me tem de quant sa fia del Rei buidava sa carabasseta, ¿com li hauría guanyat l’amo nostro?


—I si jo, deia En Corrim, no hi vaig correns a despertar-lo; ¿de que hauría servit es teu escoltar?


—I si jo, responía En Forsim, no hagués duit es sac d’unces i sa fia del Rei, i no hagués feta aquella solada de pins i de soldats, ¿que seria estat de tots noltros?


—I si jo, deia En Fletxim, no hagués tengut tan bon dret amb ses fletxes que he tirades, ¿com mos ne desfèiem de tanta de tropa?


A la fi En Juanet va pendre sa paraula.


—Al·lots, va dir: tots vos sou tractats bé; heu fet Jo que vos pertocava; pero teniu present que sou missatges meus, i que vos tenc llogats, no perque fasseu feina per vol tros, si no per mf. Mentres sieu missatges meus, sa feina que feis es meva; i, en haver-vos pagada sa soldada, estam cabals. Ara mateix la vos vui pagar. Vos havia de dar cinquanta lliures i un vestit: vos donaré cinquanta dobles de vint, i una dobla més p’es vestit.


—L’amo parla bé, i sa raó livessa per demunt es cap, digueren tots.


En Juanet los paga així com havfa dit, i cadascú va prendre p’es seu vent.


Sa fia del Rei va veure que no s’escaparia d’haver-se de casar amb En Juanet; que ell era un homo de bé i ben desxondit; i que, si era corbo i geperut de còs, no hu era d’anima; i acaba per donar-li es sí.


I se casaren.


El Rei, com no ten fa altra cosa més que aquella fia, veent que ella hi havía allargat es coll i que estava ja tota elevada amb En Juanet, perque era s’homo més desxonqit, més comportívol i més considerat que se pogués trobar, i llavò que no tenía mal dia mai, i feia riure per ses butxaques tot-hom, deixá tota sa betzerria, li espassá tota sa malicia, feren ses paus; i visqueren molts d’anys plegats amb salut i alegría; i encara son vius, si no son morts.


Manacor, Janer de 1890. 










Jota den fideu



























Anales de Cataluña, Narciso Feliu de la Peña y Farell (Index)

(Nota del editor : Se corrige parcialmente la ortografía en castellano.)  Imagen: Biblioteca de Catalunya. Llibres Pere Borrás: MCMXIX: D. V...