Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Limoges. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Limoges. Mostrar tots els missatges

diumenge, 27 de gener del 2019

unidat lingüística catalá provensal


¿De esta unidat lingüística entre catalá y provensal no diuen res la ASCUMA, Ignacio Sorolla Vidal, franja morta, IEC, AVL, tv3, à punt, ib3, etc ?
Preguntéutos per qué.


Nicolás M. Serrano; Diccionario universal de la lengua castellana, 1878





¿De esta unidat lingüística entre catalá y provensal no diuen res la ASCUMA, Ignacio Sorolla Vidal, franja morta, AVL, tv3, à punt, ib3, etc ?  Preguntéutos per qué.  Nicolás M. Serrano; Diccionario universal de la lengua castellana, 1878




"che noi Catalani non abbiamo alcuna Gramatica, o Dizionario di questa Lingua, spiegata nel nostro Volgare; ma in questa materia, vaglia il vero, confesso, che siamo stati troppo trascurati, imperciocchè (quel che è peggio) nè pure abbiamo alcuna sorte di libri, o Autori, che per via di regole gramaticali, o altramenti ci ' nsegnino a ben parlare la nostra propia, e naturale, se non se ' l Donatus Provincialis, o chiunque sotto tal nome, e titolo, alludendo a quel Donato, ch' alla prim' arte degnò poner mano scrisse la breve, ed antica Gramatica Provenzale, o Catalanach' è tutt' uno, che manoscritta si conserva nella Libreria Medicea Laurenziana, e in Santa Maria del Fiore di Firenze, della quale fanno menzione, e si vagliono della sua autorità i primi Letterati d' Italia"

"
IV. E riflettendo, che la Lingua Provenzale, è la stessa appunto, che la mia materna Catalana, come attestano parecchi Autori (11); e può conoscere ognuno, confrontando le parole, le maniere, i modi di dire, e lo stile delle nostre antiche Costituzioni di Catalogna, esistenti nella Biblioteca Barberina, cogli antichi Statuti di Provenza, che si trovano nella Libreria Casanattense; e come anche più agevolmente riconoscerà il Lettore dalla lettera, che per questo effetto ho estratta dalla Storia, e Cronica di Provenza di Cesare di Nostradama (12: Part. 6. fogl. 606. e 626.), scritta da Renato d' Angiò Re di Napoli il decimosesto, e Conte di Provenza il ventunesimo nell' anno 1468. en son bon, & franc Catalan Provenzal, come dice l' istesso Nostradama (13: Nel luogo citat. car. 626.), a Giovanni d' Angiò intitolato Duca di Calavria suo figlio primogenito, e Generale dell' Armata Franzese, e Provenzale, che allora si trovava ne' confini di Catalogna; (benchè nel detto anno, anzi ventisei anni prima, fosse già il suddetto Conte scaduto dalla Reggia di Napoli, avendo prevaluto il partito, e il valore delle armi de Catalani, e degli Aragonesi contro degli Angioini, ed essendo in essa rimasto trionfante, e coronato sino dal 1442. il Re Alfonso il II (N. E: V), d' Aragona, e il I. di Napoli (14 - Scipione Mazzella nel suo Catalogo de' Re di Napoli, Angioini, Aragonesi, Castigliani, ed Austriaci. -, cognominato il Magnanimo) la qual lettera ho qui trascritta con la medesima ortografia, che nella predetta Istoria si legge del seguente tenore; Illustrissimo, e carissimo Duch, primogenit, Governador, e Loctenent general nostre: Nos com saben (sabeu) en los dies passats avens consideratiò als bons servicis, e merits del noble, e amat conseiller nostre Mossen Barthomeu Gary, l' y donam perpetualment en feu honorat segon costum de Cathalunia, per à el, e à sos fils emperò mascles de legitim matrimoni procreadòs lo Viscomtat de Bas, que ez prop las montanyas de Ampurdà, e certs castels, e altres coses que tenia en las parts de Ozona Joan de Cabrera, à nos inobedient, e rebelle, segon aquestes, e altres coses largament poreu veure en unas lettras patens à vous, e à altres dressades lou dia present dades. "

"
VI. E riflettendo inoltre, che la Contea di Catalogna, ha dato più tosto questa nostra lingua alla Provenza, che da essa Provenza ricevutala, siccome l' ha donata a i Regni di ValenzaMajorcaMinorcaSardigna (16), Murzia (17), ed altri (18): Si perchè i nostri Conti di Barzellona furono per lungo tempo sovrani del Contado di Provenza (19), sotto ' l comando de' quali cominciarono in essa Contea a fiorire i Poeti (20), e nel medesimo tempo, quei popoli, colla pratica, e soggiorno della Corte Catalana pulirono il lor dialetto, e di nobili, e cortigiani abbigliamenti a uso di Barcellona, il resero molto vago, e dovizioso (21); ed all' incontro finita in quella Contea la descendenza de l' alta stirpe d' Aragone antica, ovvero de' Serenissimi Conti Catalani, per morte del quinto, ed ultimo Ramondo Beringhieri, e succeduti ad essi gli Angioini, cominciò a declinare in quelle parti la poesia (22); anzi la stessa lingua, estinto che fu in Provenza il Real sangue di Catalogna, e sottratto per così dire, il latte, che la nutriva, venne a poco a poco mancando, e dileguandosi da quelle Contrade, come affermano Filippo, e Jacopo Giunti (23). E come anche per l' autorità del sopra nominato Cesare di Nostradama, il quale parlando nella sua citata Istoria di Provenza (24: Part. 5. fogl. 540.), della carica di Veguer (cioè Bargello) della Città di Marsiglia, la qual carica, come egli dice, se souloit donner par grand honneur à des plus êlevez Gentilommes & mieux qualifiez du païs, che così pure si praticava in Barcellona mia Patria, e nell' altre Città del Principato negli andati secoli; dopo aver addotta la formula del giuramento, che in Lingua Provenzale, o vero Catalana prestava esso Veguer nel suo nuovo ingresso in detto posto, in presenza de i Consoli della Città costringendolo ad osservare gli antichi loro statuti, e privilegi, la qual formula trascrive à fin qu' on voye (dice egli) avec quelles protestations, & ceremonies ils estoient anciennement receus en cête charge, soggiunge immediatamente queste parole:"

Serments de 842:


Si Loduuigs sagrament, que son fradre Karlo jurat, conservat; et Karlus, meos sendra, de suo part non lo stanit; si io returnar non l' int pois, ne io, ne neuls cui eo returnar int pois, in nulla ajudha contra Lodhuwig nun li iver.

Pro Deo amur et pro xristian poblo et nostro commun salvament, d' ist di en avant, in quant deus savir et podir me dunat, si salvarai eo cist meon fradre Karlo, et in ajudha et in cadhuna cosa, si cum om per dreit son fradra salvar dist; in o quid il mi altresi fazet: et ab Ludher nul plaid nunquam prindrai qui, meon vol, cist meon fradre Karle in damno sit.


Llibre de Bernardino Gómez Miedes sobre lo Rey Iayme I:




Por
tanto me pareció no era justo que tales y tan señalados hechos, que
hasta aquí la historia escrita por el mismo Rey, y por los de su
tiempo tenían como encerrados debajo su corta lengua Lemosina,
dejasen de comunicarse a las gentes, y por ser las dos más
extendidas y comunicables lenguas la Latina y Castellana escribirlos
en ellas.




/


nuestra Señora del
Puig (que en lengua Lemosina quiere decir "monte pequeño", - Puigdemont)





//





..a causa de la
invención de la sábana que puso por pendón, que en lengua Lemosina
se llama llansol, fue de allí adelante llamado el caballero del
Llansol..





//







hallado en la
conquista del Reyno, y entrada de la ciudad, se tuvieron por muy
agraviados de que los fueros y leyes de Valencia se escribiesen en
lengua Catalana, o Limosina, tan obscura y grosera que fuera harto
mejor en la Latina, o al menos Aragonesa.





//





Y por ser el Rey, no
sólo fundador de la ciudad, pero de sus leyes y fueros, quiso que se 
escribiesen en su propria lengua materna, que fue la Limosina,como se hablaba en Cataluña. La cual tuvo su origen en la ciudad de
Limoges en Francia, y era común para toda la Guiayna:












//







A
los cuales pareció entre otras cosas, que era necesario para tomar
esta guerra de propósito enviar por un muy grande instrumento de
guerra, como Trabuco, que estaba en Huesca, al cual llama el Rey en
su historia Foneuol, (fonévol) vocablo
catalan Limosin, que quiere decir honda, o
ballestera para tirar piedras muy gruesas: semejante al que
antiguamente en tiempo de los Romanos, (como lo refiere
Tito
Livio
) usó el cónsul Marco Régulo en
África, yendo en la guerra contra los Carthagineses donde para
matar una grandísima y desemejada serpiente que estaba cerca de
donde asentara su Real, la cual no sólo cogía los hombres y vivos se los tragaba, pero aun con sólo el huelgo, o aliento los
inficionaua
y se morían
: usó pues de este instrumento y
machina,
encarándola de lejos hacia donde la fiera estaba, y más se
descubría...



dimecres, 13 de juny del 2018

Buenaventura Aribau

-¿Sabeu quí ere Buenaventura Aribau? Va inissiá la Renaixença literaria del catalá, li díe a la seua llengua llemosílemosín, dialecte ocsitá.



No tos u explicarán be los mestres de catalá que volen enseñá a Aragó, Valénsia y Balears ? Ni ere Carles, ni Bonaventura, Buenaventura Carlos.



https://lapaseata.net/2017/11/20/valenciano-mallorquin-y-lemosin/




Carlos Buenaventura Aribau , 1817,





En llemosí sonà lo meu primer vagit


quan del mugró matern la dolça llet bevia;


en llemosí al Senyor pregava cada dia


e càntics llemosins somiava cada nit.


Si quan me trobo sol / no em trobo / parl amb mon esperit,


en llemosí li parl, que llengua altra no sent....







Carlos Buenaventura Aribau





Biblioteca de Autores Españoles, Desde la Formacion del Lenguaje Hasta Nuestros Dias, Vol. 2: Ordenada é Ilustrada (Classic Reprint)

















OBRAS DE MORATÍN. TOMO SEGUNDO





OBRAS DE MIGUEL DE CERVANTES SAAVEDRA. TOMO PRIMERO





NOVELISTAS ANTERIORES A CERVANTES.





EL ARCHIVO BUENAVENTURA CARLOS ARIBAU DE LA UNIVERSIDAD DE MALAGA (DERECHO, POLÍTICA Y PENSAMIENTO)





OBRAS de Miguel de Cervantes Saavedra - Biblioteca de Autores Españoles, desde la formacion del lenguaje hasta nuestros días, ordenada e ilustrada por Buenaventura Carlos Aribau. (Los seis libros de Galatea - Novelas Ejemplares - Don Quijote... y otras)















Bonaventura Carles Aribau (1844), oli de Joaquim Espalter i Rull (1809-1880), a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona.
1844, oli de Juaquín Espalter Rull (1809-1880), a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona.



Buenaventura Carlos Aribau Farriols (Barcelona4 de novembre de 1798 - 27 de setembre de 1862) va ser un escriptoreconomista,polítictaquígraf i funcionari català. Era fill d'un comerciant. 



Escrigué textos en castellàcatalàllatí i italià. Del llemosí no diuen res a la viquipèdia, no es d'estranyar.











Amb una enorme curiositat intel·lectual, va estudiar retòrica i poètica al Seminari Conciliar.


No acabà els estudis d'hidroestàtica, estàtica i física experimental a la Junta de Comerç, a causa de greus problemes familiars. Amb dinou anys, l'any 1815, va ser un dels fundadors de la Societat Filosòfica i va publicar Ensayos poéticos. L'any 1820 va participar de manera entusiàstica a la revolució que va iniciar el Trienni Liberal de Riego. Aleshores va col·laborar amb el Diario Constitucional tot iniciant-se en el periodisme, i també s'inicià en política en esdevenir secretari de la Diputació de Lleida (1823). En aquella època va ingressar a l'Acadèmia de les Bones Lletres (1820) i el 1823 era un dels cofundadors i redactors d'El Europeo, el primer gran projecte català del periodisme romàntic. Bon nom per a un diari català, però s'haguès pogut anomenar l'Europeu.







Escultura d'Aribau feta per Manel Fuxà i conservada al Museu Víctor Balaguer.




Escultura d'Aribau feta per Manuel Fuxá i conservada al Museu Víctor Balaguer.


En aquest sentit, es considera que va rebre influències de l'escriptor italià romàntic Alessandro Manzoni, qui va fundar la revista Conciliatore. Aribau, a més, va suggerir al seu amic Juan Nicasio Gallego traduir Manzoni al castellà. Aribau també compartí amistat amb l'escriptor i advocat Ramon Muns Serinyà. Resident a Madrid des de 1826 per treballar com a home de confiança a la casa de comerç de Gaspar Remisa Miarons, va escriure a El Corresponsal, diari proteccionista fundat el 1839 pel mateix Remisa i del qual fou director, així com a La NaciónLa EspañaEl Tío VivoLa Tribuna de los Economistas i El Correo Español. En aquestes publicacions va utilitzar, a més del seu nom, els pseudònims «Jacinto Arístides» i «Ubariso». Va fundar la col·lecció Biblioteca de Autores Españoles juntament amb Manuel Rivadeneyra i va preparar-ne algunes obres de Cervantes i los Moratín. A partir del 1837 el seu fervor liberal es va situar a les files del Partit Moderat, però oposant-se sempre a la dretanització que exigia l'ala dels antics carlins: de fet el 1844 era dels que es negava a modificar la Constitució de 1837. Va ser nomenat director general del Tresor el 1847, de la Junta de Duanes i Aranzels el 1850 i de cases de moneda, mines i propietats de l'Estat espanyol el 1852; a més, també va ser secretari de la Intendència de la Casa Reial i Patrimoni el 1857 i bon amic de l'economista Luis María Pastor Rodríguez. Va viure els seus darrers anys en una casa del tercer pis del número 36 de la Rambla dels Caputxins, de Barcelona, on va morir el 27 de setembre de 1862. Fou enterrat al Cementiri del Poblenou; les restes, dipositades en la capella, desaparegueren en l'incendi i profanació de 1936, cosa a agrair a Lluís Companys.







La seva obra poètica en català, tot i la seva escassetat, fou renovadora. El 1833 va aparèixer el poema La pàtria. Trobes (sic) després rebatejat simplement com a La Pàtria i que és àmpliament conegut com a Oda a la Pàtria, publicat al diari El Vapor, considerada com l'obra iniciadora del moviment cultural de la Renaixença.


El poema és un cant d'enyor a la terra de naixement escrita per al seu patró, el banquer Gaspar de Remisa, que com ell també residia a Madrid.


Eixes són algunes de les seves obres:



Cal dir que si bé la seva obra literària ha estat àmpliament estudiada, també va publicar en diaris i revistes diversos manuscrits de temàtica econòmica i políticoeconòmica de tendència genuïnament proteccionista que en general han rebut una atenció menor per part dels investigadors. Bona part de la seva obra roman inèdita en forma de manuscrits i esborranys.





  1.  «Bonaventura Carles Aribau». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.

  2.  Nota d'aclariment sobre la data de defunció

  3. ↑ Diccionari d'Història de Catalunya. Barcelona: Edicions 62, 1998. ISBN 84-297-3521-6, p. 58, entrada: "Aribau Farriols, Buenaventura Carlos"

  4. ↑ Casasús, José MaríaPeriodisme català que ha fet història. Proa, 1996, pp. 21-23.ISBN 84-8256-232-0.

  5. ↑ LletrA. «Bonaventura Carles Aribau». Universitat Oberta de Catalunya i Institut Ramon Llull.

  6.  «Societat Filosòfica». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.

  7.  Montoliu, Manuel de. Aribau i el seu temps. Alpha, 1962, p. 58. ISBN 978-84-9859-095-1.

  8.  Isidor Cònsul Llorenç Soldevila. Antologia de poesia catalana. Sisena. Proa, 2006, pàg. 87. ISBN 978-84-8437-809-9.

  9.  Agustín Durán SanpereLa galeria de catalans il·lustres, dins Barcelona i la seva història. L'art i la cultura. Barcelona: Curial, 1975 p. 458-461
















dissabte, 28 d’octubre del 2017

Una historia posible 7, La Aldea del Llemosí

Una historia posible 7, La Aldea del Llemosí

Una historia posible 7, La Aldea del Llemosí


Lo llemosí es una forma de parlá, mol paregut al nostre, tan paregut que podriem dí que si lo llatí-romansechat es la mare, lo llemosí es lo pare, o al ravés igual me sen done.
Ña molta literatura sobre esta forma de parlá, la machoría feta per los amics del catalá, que hasta volen llevá la importansia que te en los parlás de la sona este de España. O inclus algúns diuen que no va existí. ¿Per qué será?, ¿Qué buscaen o qué busquen?
Com natres seguim parlán de un “posible”; sense cap fundamén historic, solamén pel capricho de “inventamos” una cosa; pos tenim lo mateis dret que atres que se han inventat coses mes gordes; seguirem pensán com pensem y seguirem entretenín a la chen de la nostra paret; als nostres veins y damún u farem en chapurriau.
Lo llemosí se parlae y se parle a un terreno de Fransa que li diuen Languedoc, Lengua de oc; uns pensaen que estaen relasionaes les dos formes de parlá, uns atres que eren lo mateis.
Natres a eise terreno li direm la Aldea del Llemosí y allí lo agüelo “Sebeta” se ha imaginat que van pasá moltes coses que mos poden interesá perque les anem a fe que tinguen relasió en natres.
Ere un territori ple de convents y abadies, (que eren com un convent en menut), que mos anem a inventá
A eise puesto com a mols terrenos, los que manaen eren Condes, Viscondes, amos dels señorios que ñabie per allí.
Ñabie castells; nesesaris, perque, de cuan en cuan, soldats navarros o aragonesos (miqueletes), venien y los conquistaen, arranplaen en lo que podien y sen anaen.
En cuan a la forma de parlá, ne tenien un, dells, mol paregut al nostre; perque los romans tamé los habíen conquistat y los habíen donat lo llatí (quí, dels que ya som vells, sen chove no va tradui o sentí parlá del trevall en llatí “De bello gállico” –Sobre la guiarra a les galies-. Y quí no ha llechit algún tebeo de Asteríx y la seua aldea.)
Be, pos después, igual que a España, van arrivá los godos. O sigue que, igual que mos va pasá a natres, al llatí que habíen dut los romans, li van afechí algunes palaures de los godos; y sobre tot la influensia de la seua forma de parlá, a la que natres li ham dit llemosí, encara que uns atres li diguen parlá de Oc, o se inventon que no va existí. Es que, a lo milló, tenen que dí eises coses pa que los isque be la “seua historia”.
A este territori ñabie molta chen, pero sobre tot dos clases de persones de les que anem a parlá, perque serán los nostres guies an esta historia: son los flares y los trovados.
Los flares: ne ñabie de varies clases; natres parlarem de uns que eren espesials, perque la comunidat teníe un secret. Estos, amics nostres, vivien a un convent menut, una Abadía, sol ne estaen uns quinse, incluin a un, mol vellet que lo tenien de porté, per los añs que teníe, ya no podie fe res mes; damún estae un poc sort y casi no podie ni caminá. Tenien unes burretes que les empleaen pa aná per los pobles; pels castells; per les masaes; predicán y demanán donativos pa podé minchá y mantindres. Mentres uns eisien pels camins; uns atres se quedaen a la abadía, copían llibres, traduinlos; pos algúns parlaens varies llengües. De cuan en cuan faen charrades y preparaen a los trovadós; enseñanlos a escriure; a fe versos; contanlos histories verdaderes o inventades. Preparanlos pa que después se pugueren guañá la vida anan per lo mon y contán les aventures que ells los habíen enseñat.
Los trovados: eren los periodistes, los historiadors, los comedians de aquells tems. Anaen pels pobles, pels castells, fen charrades y resivin lo que la chen los volie doná. Se alquilaen perque la chen, an aquells tems, mols pocs sabien llechí y mols menos, escriure y entonses u faen ells, en nom dels atres y cobraen per lo seu trevall. Algúns enamorats los llogaen pa que, en lo seu nom, anaren a rondá a alguna dona, li cantaren y li digueren versos. Com es normal a la chen normal los contaen historietes verdaderes o alguna que se inventaen.
A camins als castells, algún siñó fae concursos de trovados y al que guañae, lo contratae al seu servisi o li donae un premio.
Ya tos hay presentat los sinc pobles, les sinc Aldees. Com sempre diu lo agüelo “Sebeta” lo que hay contat te algún fundamen históric, pero la machoria me u hay inventat; eise es lo meu trevall; inventam “aventures” sobre un fundamén históric, pa que tinguen algo de credibilidat.
Ara vindrán les charrades sobre lo negosi que done titul a este trevall: “UNA HISTORIA POSIBLE”. Vol dí que ara tos vach a contá una historia que me hay inventat, com atres u han fet; o sigue un “posible” ¿tos enrecordeu?. Pero que al acabá, mos preguntarem si a lo milló no ha pasat aisina: ¿per qué no?. ¿Per qué natres no podem fe tamé que un “posible”, cuan pasó lo tems, fasque lo milacre de convertis en realidat?; un imposible fes un “posible”. Y si mos u creem.
Poseu bona voluntat, a ver si u fem entre tots; a ver si yo tos u sé esplicá, y vatres u enteneu, posán molta comprensió y al remat mos u creem. Que Deu repartisque sort pa tots. Enrecordeutou, asó podríe se la nostra historia o inclus la historia de les sinc Aldees.

Seguirá .....
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/10/una-historia-posible-8-los-flares.html

Anales de Cataluña, Narciso Feliu de la Peña y Farell (Index)

(Nota del editor : Se corrige parcialmente la ortografía en castellano.)  Imagen: Biblioteca de Catalunya. Llibres Pere Borrás: MCMXIX: D. V...