Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Cataluña. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Cataluña. Mostrar tots els missatges

diumenge, 26 de juliol del 2020

Tomo XII, censo de CATALUÑA, REY DON PEDRO EL CEREMONIOSO

COLECCIÓN
DE
DOCUMENTOS INÉDITOS DEL ARCHIVO GENERAL
DE LA
CORONA DE ARAGÓN,
PUBLICADA DE REAL ORDEN
POR
SU CRONISTA,
D. Próspero de Bofarull y Mascaró.

TOMO XII.

CENSO
DE CATALUÑA,
ORDENADO
EN TIEMPO DEL REY DON PEDRO EL CEREMONIOSO,
CUSTODIADO EN EL ARCHIVO GENERAL DE LA CORONA DE ARAGÓN
Y PUBLICADO DE REAL ORDEN
POR SU CRONISTA;
D. PRÓSPERO DE BOFARULL Y MASCARÓ.
BARCELONA.
EN LA IMPRENTA DEL ARCHIVO.
1856.

/ Edición de Ramon Guimerá Lorente. Se actualiza en parte la ortografía en los textos de Bofarull /.

NOMBREMENT DELS FOCHS DE CATHALUNYA SEGONS LES CORTS
DE CERVERA, LES QUALS SE CELEBRAREN EN LANY MCCCLIX
PER LO S. REY EN PERE TERÇ (1).

(1) Este censo forma el registro 1548 de los de este archivo, y hemos creído que no sería fuera del caso el darle a luz, después de publicados los repartimientos de Mallorca, Valencia y Cerdeña, por las curiosas e importantes noticias que suministra acerca de la población de casi toda Cataluña, a mediados del siglo XIV.

COMISSIO DE BARCHELONA.

FOCHS REYALS.
Fochs.
Primo ciutat de Barchelona. 7651.
Vila de Sabadel et castell de Rahona 162.
Vila e terme de Terraça 228.
Vila Major. 44.
Tagamanent. 12.
Corro jusa. 20.

Fochs de perrochia de Martoreyes qui contribuexen ab los demunt dits de Corro jusa. 5.

Maherata. 8.
Corro subira. 14.
Cardedeu. 36.
Berenguer Armengol de perrochia de Sent Marti de Prohensals. 4.
Castell de Muncada: del senyor Rey. 56.
En Payos de parrochia de Santa Eulalia de Prohensana del terme de Munbuy. 1.
Sent Julia de Lissa sobira: reyals del dit terme. 2.
Sent Julia de Polou: reyals. 2.
Perroquiade Parets. 2.
Santa Maria de Galechs. 2.
Tiana: reyals. 7.
Santa Coloma de Gramenet: reyal. 1.
Alella: reyals. 4.

FOCHS ALOERS.

Primo Castell de Sant Marçal. 5.
Sent Genis de Gudells. 8.
Badalona: aloers. 6.
Premia: aloers. 4.
Sent Marti de Prohençals: alou. 1.
Sent Andreu de Palomar. 7.
P. Verdaguer: qui es les dues parts alou e la terça desgleya. 2 terç.
Santa Perpetua de Mogoda: aloers. 2.
Serria: aloers. 39.
Bandada del Espital de Prohensana. 4.
Bandada des Banyoles: aloers. 4.
Santa Creu de Lorda: aloers. 4.
Sent Jarvari: aloers. 5.
Perroquia de Sent Barthomeu des Sans e Sent Feliu de Lobregat. 11.
Sent Just des Vers: franquers e aloers. 18.
Cornella: aloers. 5 mig.
Bandada de la Muntanya de Sent Boy. 2.
Bandada del Prat de Sent Boy. 9.
Molet: aloers. 4.
Canovelles: aloers. 3.
Taya: aloer. 1.
Palau Solata: aloers. 2.
Santa Agnes de Malenya: aloer. 1.
Mertoreyes: aloers. 2.
Sent Esteve de Ripollet: aloer. 1.

FOCHS DE CIUTADANS.

Primo Santa Eulalia de Corro Jusa. 3.
Bernat Canyes de perroquia de Cardedeu: de ciutada. 1.
Sent Genis de Gudells: de ciutada. 28.
Perroquia de Badalona: de ciutada. ço.
Premia: qui son de ciutada. 13.
Sent Andreu de Palomar: de ciutada. 30.
Sent Marti de Prohensals: de ciutada. 3.
Bandada del Spital de Prohensana: de ciutada. 18 mig.
Corro jussa: de ciutada. 3.
Bandada Prat de Prohensana daça. 5.
Bandada des Banyols: de ciutadans. 5.
Santa Creu de Lorda: qui son den P. Ferriol ciutada de Barchelona. 7.
Castell de Lorda: qm son den Berenguer de Relat. 19.
Perroquia de Sent Barthomeu des Sans: de ciutada. 14
Cornella: qui son de ciutada. 15 mig.
Bandada de Sent Boy: qui son den Francesch Sa Bastida ciutada. 55.
Bandada de Fonollar: qui son den P. de Gualbes. 8.
Bandada des Prat de Sent Boy: de ciutadans. 28.
Sent Just des Vers e Sent Feliu de Lobregat. 36 mig.
La Rocha: den P. March ciutada. 23.
Castell de Fells: den Berenguer de Reelat. 31.
Vila de Cans: den Francesco Burgues. 43.
Torra Burguesa. 2.
Picalquers: den Franson Terre ciutada. 7.
Quadre de Vallirana: den Ombert de Vilafrancha. 14.
Gava e la Pobla den Orta: qui son den Franson Terre. 37.
Sent Johan desPi: de ciutada. 24.
Valvidrera: de ciutada. 3.
Quadra de Vilanova: de micer Guerau de Palou. 9.
Mertoreyes: de ciutadans. 2.
Santa Perpetua de Mogoda: de ciutada. 2.
Sent Esteve de Ripollet: de ciutada. 1.
Castell de Matero: dels hereus de P. de Marques. 173.
Vila de Molin de Reig e castell de Ciuro. 89.
Castell de Ça Rocha: de P. A. Marques ciutada. 147.

FOCHS DESGLEYA E DE CAVALLERS.

Primo Granoylers. 129.
Quadra de Taudell: de cavaller. 4.
Jacme Pereut hom espars de perroquia de Caudell: desgleya. 1.
Quadra del Monastir de Cartuxa. 4.
Fochs de cavaller de perroquia de Sent Julia Daltura Ço Ramon Sellent hom den Johan de Togores. 1.
Vila Major: desgleya. 40.
Tagamenent: desgleya e de cavallers. 16.
Fochs desgleya e cavaller del terme de la vila de Sabadell e del castelde Rahona.
Corro jusa e sobira (jussà i sobirà): desgleya ab IIII que nia de cavaler ab IX fochs desgleya e de cavallers de Maherata. 26.
Cardedeu: desgleya ab I que nia de cavaller. 24.
Vila de Caules de Muntbuy (Caldes de Montbui): del infant En Marti. 123.
Sent Genis de Gudells: desgleya ab I de cavaller. 19.
Perroquia de Badalona: desgleya. 40.
Premia: qui son desgleya ab X e migque nia de cavaller. 32 mig.
Sent Andreu de Palomar: desgleya e ab II de cavaller. 71 e terç.
Sent Marti de Prohensals: desgleya. 12.
Sarria: qui son de cavaler lo qual ha nom Berenguer Mertorell. 1.
Sarria: qui son del monastir de Padralbes. 67.
Sarria: qui son de diverses senyories desgleya. 14.
Bandada del Spital de Prohensana: qui son desgleya. 28 mig.
Bandada del Prat de Prohensana de Ça-laygua: desgleya. 13.
Bandada des Banyols: qui son desgleya. 16.
Santa Creu de Lorda: qui son desgleya. 8.
Perroquia de Sent Berthomeu de Sans: qui son desgleya a I foch de cavaler. 13.
Sent Just des Vers de Sent Feliu de Lobregat: qui son desgleya. 54 mig.
Cornella: qui son desgleya. 24.
Vila de Sent Boy: den Galceran de Rosanes. 72.
Bandada de Sent Boy: qui es de la Almoyna de Barchelona. 16.
Vila de Sent Boy: qui son desgleya. 71.
Bernat Peraylada hom esparçdel terme del castell de Benviure. 1.
Molet (Mollet del Vallés): qui son desgleya. 30.
Castell de Canoves: de cavaller ab IIII que nia desgleya. 30.
Sent Feliu de Canoulles: desgleya e de cavaller. 12.
Palau daries del terme del castell de Monboy: desgleya. 13.
Sent Feliu de Codines: desgleya del terme de Muntbuy. 35.
Sent P. de Bigues: desgleya e de cavalers del dit terme. 31.
Santa Eulalia de Vohensana: desgleya e de cavallers del dit terme. 38.
Sent Julia de Liçasobira del terme: desgleya e de cavallers. 38.
Sent Genis de Samenla e de Sent Berthomeu de Muncas: qui son desgleya e del dit terme. 27.
Sent Sabastia de Munmajor: desgleya del dit terme. 5.
Sent Julia de Palou: desgleya e de cavaller. 37.
Perroquia de Porets: desgleya. 24.
Cerdanyola: de cavaller. 24.
Santa Maria de Galechs: desgleya. 4.
Castell Ça Pera: desgleya e de cavallers. 37.
Taya: desgleya e de cavallers. 55.
Tiana: desgleya e de cavallers. 41.
Santa Coloma de Gramanet: desgleya. 29.
Alella: desgleya e de cavallers. 52.
Castell de la Prunya: de mossen Jacme March ab IIII fochs desgleya. 32.
Quadra de la Sentiu: den Berenguer de Conitdonzell. 14.
Quadra de Torra Badal: de perroquia de Santa Creu de Lorda. 6.
Quadra de Vallirana: del Prior de Sent Cugat de Vallés. 6.
Quadre de Sent Ponç: desgleya. 6.
Sent Christofol de Begues: de mossen Jacme March ab III fochs desgleya. 34.
Sent Johan des Pi (Sant Joan Despí): desgleya. 27.
Ramon Hom de Deu: de Sent Johan des Pi. 1.
Sent Climent: qui es de mossen Jacme March. 32.
Sent Climent: desgleya. 20.
Val Vidrera: desgleya e de cavallers. 18.
Vila de Sent Cugat de Velles. 169.
Castell de Cabanes: de la Almoyna de Barchelona. 11.
Sent Julia des Feu: desgleya e de cavaller. 8.
Sent Salvador de Pulinya. 19.
Palau solata: desgleya. 16.
Munt Molo: desgleya. 19.
Quadra de Sentiga: desgleya. 8.
Quadra de Setiga: de cavallers. 8.
Castell de Derrius: desgleya e de cavallers. 42.
Castell de Belloch: den P. de Belloch. 24.
Santa Agnes de Mal Anya: desgleya e de cavaller. 7.
Sent Genis de Plegamans: de cavaller e desgleya. 22.
Castell de Muntornes: de cavaller e desgleya. 65.
Vall Comdal: desgleya e de cavaller. 17.
Castell de Set Manat: de cavaller ab XI fochs desgleya e I foch de ciutada. 32.
Sent Stheve de la Garriga: desgleya e de cavaller. 30.
Sent Fost: desgleya e de cavaller. 12.
Mertoreyes: desgleya. 25.
Quadra de Samalus: desgleya. 8.
Castell de Muntmany: ab III fochs desgleya. 21.
Santa Perpetua de Mogoda: desgleya. 34.
Sen Stheve de Ripollet: desgleya. 19.
Castell desFar den Bernat de Corbera. 78.
Liça jusa: desgleya e de cavallers. 27.
Cavall jusa e sobira: desgleya e de cavallers. 12.
Castell de Galifa: desgleya e de cavaller ab I foch de ciutada. 17.
Santa Maria de Huyastrell: desgleya. 14.
Matha de Pera: desgleya. 29.
Caules des Tarach: desgleya. 4. (Caldes)
Sent Adria: desgleya. 11.
Hospital de Cervelo: desgleya. 45.
Quadra de Canals: desgleya. 16.
Castell de Corbera: de cavaller. 30.
Vila Daulesa: desgleya. 110.
Castell de Rubi: de cavaller. 40.
P. de Roques: de la perroquia de Rubi hom sparc. 1.
Castell des Papiol: de cavaller. 32.
Mas Roquer: hom esparç del terme del dit castell. 1.
Santa Magdelena de Splugues: desgleya. 18.
Castell de Cervello: qui es del infant En Mertiad X desgleya. 96.
Quadre de Torreyes: de cavaler ab I foch desgleya del terme del dit castell. 28.
Quadre des Soler: den P. March ciutada del dit terme. 24.
Quadre de la Palma: desgleya del dit terme. 13.
Quadre de Palaya: de ciutada e de cavaller del dit terme. 33.
Quadra de la Cort: desgleya e de cavaler del dit terme. 12.
Vila de Sent Celoni del Spital. 119.
Sent Vicenç de Gualba: desgleya. 44.
Castell de Mutnegre: desgleya e cavaller. 30.
Barbara: desgleya e de cavaller. 27.
Agualada. 179. (Igualada)
Sant Faliude Cabrera. 59.
Castell de Canoves: qui son de ciutada. 2.
Perrochia de Caules: qui son den Turrich. 5.
Sant Julia de Palou: de ciutada. 10.
Perrochia de Parets: de ciutada. 3.
Castell de Sant Marçal: de ciutada. 63.
Castell de Castellar: de ciutada. 48.
Castell de Sant Viçents Dargentona ab V fochs Dorrius: del prior de Clara. 81.
Vilaçar: den P. des Bosch. 77.
Tiana: de ciutada. 16.
Santa Coloma de Gramanet: de ciutada. 1.
Sant Jarvari: de ciutada. 2.
La vila de Moya. 50.
Castell de Vilardell. 8.
En Manent e En Cayemas de Sant Vicent de Jonqueres. 2.
Antich Febrer e I altre de Sant Pau de Risech. 2.
Suma de tots losfochs de la Vagueria de Barchelona. 13227.


diumenge, 24 de maig del 2020

PEDRO MIGUEL CARBONELL

COLECCIÓN DE DOCUMENTOS INÉDITOS DEL ARCHIVO GENERAL DE LA CORONA DE ARAGÓN
PUBLICADA DE REAL ORDEN
POR
SU ARCHIVERO,
D. MANUEL DE BOFARULL Y DE SARTORIO.
TOMO XXVII.

OPÚSCULOS INÉDITOS DEL CRONISTA CATALÁN
PEDRO MIGUEL CARBONELL,
ILUSTRADOS Y PRECEDIDOS DE SU BIOGRAFÍA DOCUMENTADA
POR
D. MANUEL DE BOFARULL Y DE SARTORIO,
ARCHIVERO DEL GENERAL DE LA CORONA DE ARAGÓN, SOCIO CORRESPONDIENTE
DE LA REAL ACADEMIA DE LA HISTORIA, DE NÚMERO DE LA DE BUENAS LETRAS DE BARCELONA Y DE OTRAS CORPORACIONES LITERARIAS.

TOMO I.

BARCELONA.
EN LA IMPRENTA DEL ARCHIVO.
1864.

// Editado por Ramón Guimerá Lorente. Ortografía actualizada en parte en los textos de Manuel Bofarull Sartorio. Los números 3 y 5 son muy parecidos en el texto original, quizás haya errores. //

Manuel Bofarull Sartorio
Manuel Bofarull Sartorio

Fue dedicada esta obra por su autor en testimonio de respetuosa gratitud, a la Real Academia de la Historia, que aceptó este justo y propio homenaje con su acostumbrada benevolencia, y esta circunstancia, capaz de realzar por si sola la obra de un particular, ha contribuido en esta ocasión a que el autor, desprendiéndose del derecho que como tal le compete, la cediera, atendida su importancia histórica y diplomática, a la Colección oficial que actualmente dirige como Archivero general de la Corona de Aragón.

PRÓLOGO.

Para proceder con acierto al completo y fructuoso estudio de la historia de cualquier pais es absolutamente indispensable, después de hojeada no muy someramente la general de todas las naciones, descender a la más detenida y metódica lectura de todos los autores que han tratado hasta nuestros dias de la particular o propia que constituye el objeto de nuestras miras. Pero aun asi no puede prescindirse de comenzar por los más antiguos e ir bajando gradual y cronológicamente hasta los más modernos, si se quiere que la severa critica, madre de todos los adelantos en esta materia, comunique su clara luz a nuestra inteligencia. Y aplicando este tan admitido principio a nuestra Cataluña, es imposible entrar en el lleno y exacto conocimiento de todos los pasos que han dado nuestros mayores y de las diferentes fases que en el decurso de los siglos ha presentado nuestra patria, sin empaparnos en la lectura de las crónicas e historias que nos han legado nuestros predecesores, desde los dos anónimos monjes de Ripoll en sus preciosísimos M. SS. de mediados del siglo XII y fines del XIII, publicados por el erudito Arzobispo de Paris en su Marca Hispanica, hasta el escogido ramillete que de todas ellas y de las que siguieron hasta la época presente formó nuestro distinguido, concienzudo e incansable amigo D. Pablo Piferrer y Fábregas en sus Recuerdos y bellezas de España.
Ciertamente el que haya acometido tan arduo y trabajoso estudio, después de admirar la severidad de estilo de los citados monjes, el castizo lenguaje de don Jaime el Conquistador, la mucha exactitud de Ramon de Muntaner, la circunstanciada narración de Bernardo Desclot y la buena fé de Pedro Tomich, no podrá dejar de hacer alto en las Croniques de Espanya de Pedro Miguel Carbonell. Es indudable que este cronista sobrepujó en mérito a todos los que le habían precedido, ya fuese porque encontró trillado el camino, ya por haber bebido de la rica fuente del Real Archivohasta entonces no beneficiada, ora porque generalizó sus trabajos no ciñéndose a un hecho o reinado solo, como lo verificaron aquellos, sino abarcando todas las épocas desde los fabulosostiempos de Tubal hasta los de D. Juan II inclusive, ora finalmente por haber sido el primero en adoptar el sistema de apoyar la mayor parte de sus dichos en documentos que actualmente siguen los historiadores de más nota.
Estas ventajosas consideraciones y la particular circunstancia que reunía Carbonell, tan interesante para nosotros, de haber corrido a su cargo por espacio de 40 años a fines del siglo XV y principios del XVIla custodia del mencionado Archivo, hicieron nos detuviésemos más y más en su lectura, admirando la fluidez y naturalidad de su narración y la exactitud de sus datos, y gozándonos no pocas veces en sus mismas digresiones y lunares, que tan inconsideradamente le echan en cara algunos de sus plagiarios, sin hacerse cargo del gusto y fisonomía especial de la época en que escribía su crónica.
Nos aguijoneó entonces y por mucho tiempo el deseo de traducir aquella obra al castellano,adicionándola y corrigiéndola a la vez con el único objeto de generalizarla; y aunque no desconocíamos la dificultad que ofrecía semejante empresa, la hubiéramos acometido con ánimo resuelto, y procurado llevarla a cabo, si a aquella dificultad no se hubiesen acumulado otras y otras menos superables, que nos han obligado a aplazarla para otra época más oportuna. Como nuestro objeto es dar a conocer tan solo la parte inédita de las obras y trabajos del cronista archivero, alcanzará fácilmente el lector que, no correspondiendo por su índole la reproducción de una obra impresa en una colección de documentos inéditos, prescindamos esta vez de aquella, ya que, a pesar de la escasez de ejemplares, puede ser leida y examinada en diferentes bibliotecas públicas o particulares, y reservemos en tal caso su reproducción o traducción para cuando, sin carácter oficial, consideremos oportuno hacer este obsequio a la memoria de Carbonell.
Posteriormente y con el decurso de los años, entre los códices y registrosdel Archivo general de la Corona de Aragón hallamos algunas otras producciones históricas de su activa pluma, que no habían visto la luz pública, y nos propusimos desde luego dar a la imprenta. Dedicámonos con asiduidad en todos los ratos de ocio que se nos ofrecían a la más escrupulosa busca de todas cuantas pudiese haber dejado escritas; y tuvimos la satisfacción de ver muy en breve coronados nuestros trabajos del mejor éxito, y a la verdad mucho mayor del que jamás habíamos esperado. A más de la detallada relación de la enfermedad, muerte y magnificos funerales de D. Juan II de Aragón, que presenció y describió de orden del hijo y sucesor de este monarca, D. Fernando el Católico, de los minuciosos extractos y apuntes de los procesos y demás actos de la Inquisición, y de un crecido número de cartas relativas a diferentes puntos históricos, dimos con algunas producciones poéticas, que si bien no del todo perfectas en la parte métrica, tienen la inestimable particularidad de trazar un exacto bosquejo de las costumbres de los cortesanos y altos funcionarios públicos de su época. Bajo este aspecto jamás fue conocido Carbonell; asi es que este descubrimiento se nos hizo tanto más interesante y grato cuanta mayor novedad ofrecía.
Además de todos los materiales que acabamos de enumerar y que se custodian en el Archivo de la Corona de Aragón, otros tuvimos ocasión de ver fuera de él, y en especial el códice que, bajo el título exterior de Petri Michaeli Carbonelliadversaria, o, según la portada del mismo, Codex epigrammata epistolas et alia quamplurima continens in quo sunt aliqua raptim scripta quae sunt emendatione digna qaasi per totum manu mea scripta, se conserva en el archivo de la catedral de Gerona, a cuyo ilustrado cabildo, y en su representación a los SS. canónigos de la misma Matute, Ruscalleda y Murtra, debemos consignar aqui nuestra gratitud por sus atenciones y cooperación al logro de nuestra tarea literaria.
Sabedores de cuanto importa evitar la menor confusión en esta clase de trabajos, y estribando su primera calidad en el mejor orden posible, separamos las obras históricas de las poéticasy de las literarias, sin que a ninguna hayamos dejado de añadir las notas que nos parecieron convenientes, ya para su mayor claridad, ya también para corregir algunos leves descuidos del autor, a quien sin duda sorprendería la muerte antes de dar a aquellas la última mano. Pero debemos advertir a nuestros lectores que nos ceñimos constante y estrictamente al original, cuyo descifre nos fue muy a menudo engorrosísimo por estar escrito en mal borrador, peor letra y enredado con inumerables acotaciones. Nos pareció asimismo muy oportuno dar en sus respectivos lugares noticias de algunas obras, que no puede dudarse compuso Carbonell, por más que hayan desaparecido para siempre.
Tampoco dejamos de hacer algunas reflexiones sobre la Crónica y demás obras ya publicadas, aunque traspasemos los limites de nuestro propósito. Al menos no podemos prescindir de desvanecer la equivocación que padecieron D. Nicolás Antonio en la pág. 219 del tom. 2.° de su Biblioteca hispana nova, y el P. Manuel Marcillo en la 362 de su Crisi de Cataluña, al asegurar que en Barcelona se hicieron de la Crónica dos ediciones; y en su lugar oportuno probaremos que no hubo más que una.
Al practicar tales investigaciones, dimos con no pocos apuntes o notas autógrafas puestas al margen, en las cubiertas y aun intercaladas las más de las veces en el texto mismo de sus opúsculos, relativas al interior de su familia e indicadoras de su carácter, las cuales nos sugirieron la feliz idea de irlas reuniendo insensiblemente con el objeto de poder más adelante bosquejar unos ligeros apuntes biográficos. Tan interesantes se fueron haciendo aquellos y llegaron a un número tan copioso y considerable que, contra lo que jamás habriamos previsto, nos hallamos en disposición de extender, no ya unos meros apuntes como nos propusimos al principio, sino una biografía, y tan completa cual pueda apetecerse, de una persona que floreció hace cuatro siglos. La detenida lectura de su Crónica, el contexto de algunos documentos que hemos rastreado entre los infinitos que abrazan los registros,escrituras y demás papeles del Archivo general de la Corona de Aragón, y el examen de su 28.° memorial o protocolo que posee actualmente uno de los escribanos públicos de esta ciudad, han enriquecido también el caudal de preciosos datos que ya poseíamos. Costoso trabajo ha sido a la verdad el de unirlos y combinarlos; pero su minuciosidad y profusión mismas nos fueron allanando el camino, y hoy día el exacto conocimiento de su carácter llega a representar a menudo a nuestros ojos casi la imagen del Cronista.
Quizás el lector echará a menos en esta biografía el juicio critico de sus producciones: bien sabemos que él debe llevarse la parte principal cuando se trata de un escritor conocido, pero nosotros lo omitimos de intento, convencidos de que tendrá lugar más a propósito al frente de cada una de aquellas.
La mayor recompensa de nuestra penosa tarea es la convicción que tenemos de que no sentamos un solo dicho sin que venga en su apoyo un documento intachable o una nota escrita de su propio puño. Esta circunstancia y el deseo de no interrumpir la narración con la lectura de unos y otras nos hicieron emplear el medio de continuarlos todos en seguida de la biografía, poniendo en esta las correspondientes llamadas o números, y separando las notas autógrafas de los que deben considerarse como meros documentos. De esta manera, al paso que se favorece la claridad, el lector encontrará fácilmente los comprobantes de nuestros asertos cuando ocurra consultarlos: el conocerá si hemos andado o no acertados en la adopción de este sistema; que si quedare complacido, no puede caber mayor galardón a nuestros desvelos.


Biografía

dissabte, 14 de març del 2020

INVÉNTATE UN ORIGEN



INVÉNTATE UN ORIGEN.






INVÉNTATE UN ORIGEN. Marca hispánica




Las mentiras de los nacionalismos: cómo crear un país de la nada en sólo 7 pasos.


El profesor Javier López Facal explica en su nuevo libro cómo surgieron las naciones europeas y qué proceso siguieron para construir su identidad (inventada)


16/01/2014

Este año Europa vivirá dos de los procesos soberanistas más importantes de los últimos años. El 18 de septiembre se celebrará el referéndum sobre la independencia de Escocia y, si todo sale según los planes de Artur Mas, Cataluña celebrará una consulta similar el 9 de noviembre. Ambas regiones europeas cuentan con un fuerte movimiento nacionalista, que insiste en que sus habitantes forman un pueblo sin Estado, con una identidad que se remonta por los siglos de los siglos.


Lo que suelen olvidar todos los nacionalistas, de forma consciente o inconsciente, es que la nación es un invento moderno. En su libro Breve historia cultural de los nacionalismos europeos (Catarata, 2013), el filólogo y profesor de investigación del Consejo Superior de Investigaciones Científicas Javier López Facal, explica como “la mayoría de los símbolos, ritos y tradiciones que hoy tienden a creerse inmortales se crearon, en realidad, entre 1870 y 1914”.


La construcción de la identidad nacional permite montajes diferentes a partir de las mismas categorías elementales.
En ese periodo concreto, de la mano del romanticismo, políticos, artistas, historiadores, clérigos y filósofos, construyeron las modernas naciones europeas, y lo hicieron siguiendo un modelo similar, imitado por una nación detrás de otra. La construcción de la identidad nacional se convirtió pronto, tal como explica el sociólogo Orvar Löfgren, en una especie de kit de do it yourself (“hazlo tú mismo”), “un sistema IKEA de construcción de las identidades nacionales, que permite montajes diferentes a partir de las mismas categorías elementales que pertenece actualmente al dominio público mundial”.


De un modo u otro, tal como explica López Facal, todas las naciones modernas siguieron una serie de pasos, encaminados a construir una identidad que hasta entonces no existía. Son estos.


1. Inventar un origen remoto.


Toda nación, para ser tomada en serio, tiene que tener una cierta antigüedad. Esto lo entendieron bien los escoceses que, según López Facal, fueron los primeros en construir su identidad.


En 1707 los parlamentos de Inglaterra y Escocia aprobaron sendas leyes sobre la unión de sus respectivos reinos, dando paso a la creación de la Gran Bretaña. Muchos escoceses no aceptaron de buen grado la unión y en las décadas siguientes comenzaron a crearse una serie de hechos diferenciales para reforzar su scottishness frente a los vecinos del sur.


A mediados del siglo XVIII, James MacPherson (1736-1796) se encargó de traducir al inglés una serie de baladas tradicionales de las Highlands. Pero no se limitó a recoger poemas conocidos por transmisión oral, además los modificó a su gusto, e inventó muchos nuevos, mezclando a Homero, Milton y pasajes de la Biblia. Se sacó de la manga, además, al bardo que los había escrito, Ossian, que, aseguró, había vivido en el siglo II (algo que sería imposible de creer por cualquier historiador).


El bardo Ossian visto por François Gérard (1880)

El éxito de los poemas osiánicos fue arrollador. Fueron el producto literario e ideológico que toda Europa estaba esperando, un poco cansada de rendir culto a la literatura y los mitos de griegos y romanos. Esto era “auténtica” poesía popular, que otorgaba identidad remota a unos pueblos que no carecían de tal cosa.


Pronto muchas naciones europeas imitaron los poemas osiánicos, creando su propia identidad folclórica. El rexurdimiento gallego y la renaixença catalana, son buenos ejemplos del fenómeno. El folclore se convirtió con frecuencia en un fake-lore, una “supercherigrafía”, porque, como explica López Facal, se pasaba con mucha facilidad de estudios etnográficos reales a invenciones “pseudográficas”, que más que recolectar tradiciones, las inventaban. Mediante este proceso llegamos al absurdo de abrir el periódico las pasadas navidades y encontrar un anuncio del Gobierno vasco en que se vende al Olentzero como “uno de los precursores mundiales del shopping”. De aquellas aguas, estos lodos.


2. Buscar un héroe legendario, de raza.


Alemania fue el segundo país, después de Escocia, que más contribuyó a crear la mitología nacionalista en Europa. Y partía de una gran ventaja respecto a estos: no necesitaban inventarse ningún Ossian, porque contaban con un autor prestigioso y, además, antiguo de verdad. El gran historiador romano Tácito (56-117) había escrito un librillo sobre las costumbres y pueblos de Germania, más conocido, sucintamente, como la Germania.



Desde su publicación en época moderna, los humanistas alemanes se lanzaron sobre él y lo convirtieron en una indiscutible, precisa y exacta descripción de cómo era su pueblo en la antigüedad. Siglo tras siglo los alemanes se veían cada vez más identificados con el heroico Arminio, traducido de una manera quizá interesadamente nacionalista como Hermann, que había derrotado a las legiones romanas en el bosque de Teutoburgo en el año 9 a.C y con su gente, tan genuina y diferente de sus vecinos: grandes y vigorosos, con ojos azules, pelo rubio, igualitarios y monógamos. Tácito también los describía como perezosos, borrachos, zafios y bárbaros, pero eso, como explica López Facal, “eran defectillos que más de una edición del libro contextualizaba púdica o comprensivamente, o expurgaba sin más”.


3. Unirse frente a un enemigo común.


Toda nación, para su construcción, necesita de un archienemigo, y al igual que Cataluña, el País Vasco y Galicia tienen a España, España tuvo a Francia. Como explica José Álvarez Junco en su libro Mater Dolorosa. La idea de España en el siglo XIX (Taurus, 2001), “presentar la larga y sangrienta confrontación de 1808 a 1814 como una guerra de la independencia, o enfrentamientos con los franceses por una liberación española, es una de las simplificaciones de la realidad tan típicas de la visión nacionalista del mundo”.


La Guerra de la Independencia fue en realidad una guerra internacional entre Francia e Inglaterra. Como apunta López Facal, no debemos olvidar que el comandante en jefe “español” era el duque de Wellington, y si las Cortes de Cádiz pudieron hacer su trabajo, a pesar de tener a las tropas napoleónicas al otro lado del puente de San Fernando, fue porque las protegía la escuadra inglesa. En realidad, en la guerra dominó más el odio al francés que la voluntad de construir una nación española.



Muerte de Pedro Velarde y Santillán durante la defensa del Parque de artillería de Monteleón. 1884

Años después, la Guerra de la Independencia sería reinterpretada como un episodio más de la secular lucha de los “españoles” contra el invasor, sea este romano –aunque luego quede muy patriótico pensar que Viriato era español– o musulmán. El nacionalismo español, como todos los demás, se ha basado en el mito de una España eterna cuyos belicosos habitantes habrían defendido heroicamente su independencia siglo tras siglo.



Hoy nos parece un hecho natural y de secular antigüedad que en Francia se hable francés; en Italia, italiano o en Alemania, alemán. Pero ni es natural ni siempre ha sucedido así. Durante siglos en ningún lugar de Europa existió algo parecido a una lengua oficial. El latín cumplía la función del inglés, era la lengua académica y culta, y el francés, más adelante, se convirtió en el idioma por antonomasia de las cortes. Por lo demás la diversidad lingüística era abrumadora.


En 1789 el 50% de los franceses no hablaba nada de francés y, correctamente, sólo lo hacía un 12 o 13%
Cuando empezaron a surgir las naciones, se consideró necesario dotarlas también de una lengua propia para distinguirse de los vecinos, y fue necesario un esfuerzo alfabetizador en un idioma que no siempre era mayoritario. Parece increíble, pero según Eric Hobsbawm, en 1789 el 50% de los franceses no hablaba nada de francés y, correctamente, sólo lo hacía un 12 o 13%. La situación española era parecida, se calcula que en 1860 en torno al 50% de los 16 millones de habitantes no eran castellanoparlantes. No existía la tan cacareada “lengua común”, la escolarización de la población en la lengua nacional fue una decisión política.


5. Diseñar una bandera, un himno y un traje típico.


La mayoría de los elementos de distinción de una nación, como la bandera, el himno o el traje típico, nacieron también de la nada, a la vez que se construían las identidades nacionales.


Una ikurriña ondea tras la estatua de Sabino Arana en Bilbao. (Euskalduna/CC)
La famosa falda escocesa para hombre, el kilt, fue un invento de un empresario siderúrgico de Lancashire –en Inglaterra–, que en 1727 mandó transformar las roñosas mantas con las que vestía un clan de las Highlands que había contratado. Ocurre algo parecido con el traje de flamenca, que todas las sevillanas llevan con orgullo el día de la feria: se inventó muy a finales del siglo XIX y no se popularizó hasta 1929, año en que se celebró la Exposición Universal de Barcelona y la Iberoamericana de Sevilla.
El himno más antiguo del mundo tampoco es demasiado viejo. Se trata de La Marsellesa, que se escribió en 1792. Y las banderas se crearon todas al mismo tiempo que las naciones, como adaptación de los estándares militares y las enseñas marítimas de uno u otro reino o, directamente, a partir de planteamientos originales. Para su diseño, de hecho, los nacionalistas se fueron imitando unos a otros. La ikurriña vasca, por ejemplo, fue creada por Sabino Arana –alguien que creía que el pueblo vasco descendía de Tubal, nieto de Noé y había venido directamente desde el Paraíso hasta Euskadi– en 1894, a imagen y semejanza de la Union Jack británica. Luego, claro está, se inventó toda una simbología en torno a ella.


6. Celebra una fiesta nacional.


Toda nación tiene que tener un momento fundacional, un día en que se celebre el despertar del pueblo (por usar la retórica típicamente nacionalista). Que lo que ocurriera ese día no tenga nada que ver con lo que se está festejando, importa poco.


Caso paradigmático es el 11 de septiembre catalán. Todos los años una comitiva encabezada por el presidente de la Generalitat se dirige al monumento a Rafael Casanova, donde se vienen depositando flores desde el año 1894.



Artur Mas y su gobierno durante la ofrenda floral de la Diada, frente a la estatua de Rafael Casanova. (Reuters)

Entre los asistentes que entonan el himno Els segadors (compuesto en 1899), se da por supuesto que Casanova fue algo así como el iniciador de la lucha por la independencia de la nación, por la que resistió heroicamente en 1714 el asedio de la ciudad de Barcelona, frente a las tropas españolas que acabarían arrasando la ciudad y suprimiendo sus tradicionales derechos y centenarias libertades.


Pero lo que se vende como una guerra entre Cataluña y España fue en realidad una guerra entre dos bloques europeos, los Habsburgo de Austria frente a Francia, y cada bando trataba de situar a su propio candidato al trono vacante de la Corte española. Dentro de la propia España las simpatías políticas por uno u otro bando estaban muy divididas. Rafael Casanova, el héroe nacionalista catalán, partidario de los Austrias, creía y confesaba luchar per la libertat de tota Espanya. Considerar esta contienda como una guerra de España contra Cataluña es un desvarío.


7. Escribe buenos libros de texto.


El sistema escolar es el instrumento por antonomasia para lograr la identificación de los ciudadanos con la idea de nación. La historia nacional española “oficial”, inamovible de los libros de texto hasta la Constitución de 1978, fue obra del palentino Modesto Lafuente, que redactó una Historia General de España, entre 1850 y 1867, que recogió todos los tópicos del nacionalismo español: los visigodos, Numancia, la reconquista, el Cid campeador, los Reyes Católicos, los comuneros


Los estudiantes catalanes y vascos están acostumbrados a mapas donde Euskal Herria o los Països Catalans son entidades geográficas y políticas diferenciadas.
El reduccionismo castellanista de Lafuente era evidente, pero eran los nacionalistas españoles los que tenían el poder de imponer la enseñanza a toda la población cautiva en las aulas de España. Con la llegada de la democracia, se dio la vuelta a la tortilla, y las otras nacionalidades se esforzaron por hacer sus propios libros de texto.


Aunque el carácter localista y doctrinario de los manuales escolares no se da sólo en las nacionalidades históricas, es en el País Vasco y Cataluña donde la ideología nacionalista está más generalizada y es más obvia en los libros de texto. Así no es de extrañar que en los libros de geografía de los estudiantes vascos y catalanes no aparezca nunca la palabra "España", sino conceptos como “Estado español” o “Península” y estén acostumbrados a mapas donde Euskal Herria o los Països Catalans son entidades geográficas y políticas diferenciadas.


"Los nacionalismos son como el olor corporal", afirma López Facal a modo de conclusión de uno de los capítulos de su libro. "Uno no percibe el propio, sino sólo el ajeno".

http://historia-aragon.blogspot.com/search?q=nacio

clvii-arch-dip-diet-1460-diciembre








1461. Setiembre.
SANT KARLES PRIMOGENIT DARAGO E DE SICILIA.
- Dimecres a XXIII. - Aquest die entre III e IIII hores de mati passa desta vida en la gloria de paradis la sancta anima del illustrissimo senyor don Karles primogenit Darago e de Sicilia lo qual fini sos dies en lo palau reyal major de aquesta ciutat de mal de pleusulismochsen grandissim dol en Barchinona e per tot lo principat de Catalunya per la gran e bona amor que ell portava a tota la nacio cathalana quil havien tret de preso el havien lunyat e separat de la ira e furor del senyor rey son pare.
Loat e beneit sia lo nom de Deu a qui ha plagut separar ten sanct e virtuos senyor daquells qui tant lamaven el volien.
Nota: beneit sia lo nom de Deu - tant lamaven el volien; el: y lo – y lo volien, e lo volien, et lo volien. Encara no apareix la i latina, pero sí la y grega.
mal de pleusulis: pleuresía, o más bien tisis
/









Empezóse con la lectura de la carta que sigue:

Núm. 386. Tom. 20. Fol. 1792.

Als molt reverents egregis nobles et honorables senyors: a la vostra molt gran saviesa notifich com per lo patro del laut armat quels honorables consellers de Caller hichan trames he rebut un plech de letres de vosaltres senyors trameses ensemps ab los capitols que la senyora reyna trametia per mossenyer Bertran de la Saga lo qual plech yo he reebut et he vista la sustancia de les dites letres. E de present per correu ho tramis tot a mos companyons en Cathania dels quals he haguda resposta feta a vint et set de abril com han reebut lo dit plech et dada la letra a la dita senyora et als barons de son consell et han explicat de paraula et satisfet segons lo carrech que en la vostra letra per vosaltres senyors nos era donat. De la resposta de la dita senyora et dels barons de son consell sereu plenariament informats per lo honrat en Montholiu lo qual dies ha sta en Mecina sperant les galeas dels venicians ab les quals vol muntar: et si a Deus plaura que passen per sta ciutat yo hi muntare et men ire en sa companyia per ço car me sembla que la concordia de la dita senyora et dels barons de sa part no es en termens ques faça guardant les maneres que per la dita senyora et per son consell son tengudes: ço es quels capitols de la concordia feta et tractada per los navarresos et loats et fermats per la dita senyora et signats de la sua ma et segellats de son segell en neguna manera no ha volguts aquells tenir ne servar: et per nos missatgers vostres fon tractat stant la dita senyora en lo castell de Solento que la dita senyora passas als dits capitols anedinthi algunes altres coses que demanava: et treballam tant quel noble baro mossenyer Bernat de Cabrera mestre justicier passa et loha les addicions que la dita senyora volia: pero ella retengut que nou juraria neu loaria tro tant queu hagues demanat alguns barons en que ho havia promes et jurat que concordia alguna no faria ab lo dit mestre justicier tro los ne hagues demanats.
Et ab aquest pacte parti de Solento per anar al castell de Cathania hon devia tenir son dret cami et no exir en neguna ciutat ne vila que alguns poguessen esser pus poderosos que ella ne al dit castell de Cathania no permetria intrar barons que li poguessen tolre sa libertate sots aquests pactes mos companyons sen anaren ab ella tres: en quant foren a Cathania la dita senyora volch exir a la ciutat et per los dits companyons meus fo requesta que li plagues no isques de la galea ne prengues terra sino al castell axi com havia promes: e no stant per cosa que ells li diguessen ella isque a la dita ciutat els dits companyons meus romangueren en la galea que non volgueren exir tro tant que la dita senyora fon al castell en poder de mossenyer Gabriel de FanoE stant aqui la dita senyora ha haut diversos consells et acorts ab los barons et ab aquells que li ha plagut et ha respost que no passaria en les coses concordades a Solento que convenia que dels quinçe milia florins que devia reebre ans de sa anada que fossen vint milia florins et quel mestre justicier perdonas a tots los foraexits de les terres del domay en manera que segurament poguessen star quiscuns en lurs cases et que fes treua general ab tots los barons et altres parcials seus: e ab aquesta concordia et conclusio fon trames aci en Macia Just scriva nostre: e yo presenti los dits capitols al dit mestre justicier ab una letra quels dits companyons meus li trameteren de la qual havia gran malaltia et ab gran dificultat se podia hom rasonar ab ell: pero ab la gracia del Sperit sant et ab ajuda del noble mossenyer Archimbau de Foix treballi tant et tengui les millos maneres que a mi foren possibles. Lo dit noble baro mossenyer Bernat justicier loha et ferma de fet en poder de notari ço que la dita senyora demanave dels vint milia florins et de la treua dels barons et de la remissio dels foraexits e tot aço havia per loat et fermat ab carta publica tota hora que la dita senyora hagues loats et jurats et fermats los dits capitols ço es en sustancia que totes les terres del domay et les terres et castells de la cambra de la dita senyora fossen meses en mans et obediencia del dit mestre justicier per part de aquel qui per justicia sera elet rey de Arago et de Sicilia: la qual cosa me appar que la dita senyora no hage volgut loar ne fermar jatsia moltes de vegades ho haja atorgat et dit de paraula la qual cosa apparria ara nou volgues fer ne metre en obra per ço car en Mecia Just parti daci a deu deabril ab los dits capitols los quals havia carrech de dir a mos companyons que de present com la dita senyora hagues lohats et fermats los dits capitols per correu propri scrivissen notifficantho al dit mestre justicier et a mi e fins vuy non havem haut certifficacio. Perquel mestre justicier et tot hom generalment se te per dit que la dita senyora no ha cor ne voluntat de fer la dita concordia et aquells per qui ella se governa no li ho consellene par be versemblant que apres que la dita senyora es en Cathania ha fet liurar lo castell de Sent Felip a mossenyer Golota de que la gent de la vila se son molt sentits et han haut gran desplaer en tant ques diu certament quel dit mossenyer Golota ha presos et feta justicia de alguns dels millors de la vila per ço com resistien a la sua senyoria: apres ses seguit quel comte Johan de Vintimilla sa ocupada la ciutat de Xifalo dihent al poble que per nom et per part de la dita senyora ho ha fet mostrant letra sua quel ha fet capita de guerra: pero lo castell que te Johan Aragones nol ha volgut obesir ans ha scrit al dit mestre justicier requirintlo de socorrerli: jatsia tota hora haja stat en obediencia de la dita senyora ara empero no ha acceptada la dita letra la qual li es stada presentada per lo dit comte Johan o per son procurador: perque lo dit mestre justicier hi ha trameses dues galiotes per socorrerlo de ço que haja necessari. Perque mos senyors tot hom hic fa comte que es necessari quel mestre justicier sia poderos et favorit en tal manera que puga conservar aquest regne per la casa de Arago que sens falla si ell fos mort de aquesta malaltia tota la nacio cathalana fore sterpada de aquest regne: hoc encara los barons cathalans qui no son de sa obediencia ab los quals lo dit mestre justicier vol fer pau segons ha dit et atorgat a nos missatgers tota hora que parlat havem ab ell de aquesta materia: pero ab los barons sicilians quel senyor rey que Deus haja havia condempnats no ha atorgada pau neguna sino la treua dessus expressada. Al present noych ha altres coses necessaries scriure a la vostra molt gran saviesa la qual man a mi tot ço quem sia possible. E sia la Trinitat sancta guarda de tots. Scrita en Palerm a cinch del mes de maig del any de mil et quatrecents et dotze. - Apres la data de la present sich es sabut per letra qui es venguda del Matzari que mossenyer Johan de Munchada ses ensenyorit del castell et de la vila de Plosa et que lo castellan quil tenia se te molt per enganat de la manera que li han tenguda perques diu que lo dit mossenyer Johan te vuy la vila et lo castell. Closa en lo dit loch a sis dels dits mes et any. - Lo vostre missatger en lo regne de Sicilia qui humilment se recomana en gracia de tots vosaltres senyors Guillem Gavella.

Fueron leídas después algunas otras cartas en que se trataba de las demandas de abogados que hacía don Fadrique, y de las comunicaciones que había dirigido a las universidades doña Violante.



dijous, 28 de novembre del 2019

moneda catalana, Barcino, Carol II, rex

- En una subvencionada web catalanista ponen que Cataluña hasta 1714 fue un estado independiente.


- Moneda catalana del s.XVII donde figura el escudo y leyenda del Rey de España.

 ¿En qué quedamos? 




Barcino, civi, 1674, Carol II, rex.




https://es.wikipedia.org/wiki/Carlos_II_de_Espa%C3%B1a







Barcino, civi, 1674, Carol, rex,







L´estat català









El Principat de Catalunya va constituir des de final del segle X, fins a 1714, i fins al Decret de Nova Planta, un estat independent. El titol de comte de Barcelona era definit com a "princep amb potestat reial i que no reconeix ningú com a senyor". Aquesta situació s´havia mantingut amb la vinculació de Catalunya als altres estats de la Corona d´Aragó i de la monarquia hispànica.











El Principat de Catalunya va constituir des de final del segle X, fins a 1714, i fins al Decret de Nova Planta, un estat independent.







Núm. 8. Reg. 2401. Fol. 61.

En
Ferrando per la gracia de Deu rey Darago et de Sicilia
al inclit et magnifich en Tomas duch de Clarença
fill del illustre princep en Henrich rey Danglaterra
nostre molt car e molt amat cosi salut et creximent
de honor. Inclit magnifich et car cosi:
per tal com som certs quen haurets pleer
certificamvos que en la confeccio de les presents nos e nostra
molt cara companyona la reyna et los
infants
nostres fills erem sans et en bon
stament de nostres persones grasia de nostre senyor
Deus: e desijants ab gran affeccio
saber aço mateix de vos pregamvos axi
affectuosament com podem que tota vegada que avinent vos sera
nos en certifiquets per vostres letres
car gran plaer e consolacio ne haurem. Molt car
e molt amat cosi segons a nos es stat donat entendre
de present alguns vassalls e sotsmeses de nostre molt
car e molt amat frare lo rey Danglaterra pare
vostre e vostres vassalls farien son preparatori de
entrar en nostres regnes per dampnificar los
lochs constituhits en les fronteres de la qual cosa som
fort maravellats e crehem fermament que aço
no procehex de voluntat o disposicio del dit rey nostre
molt car et molt amat frare ni vostra: perqueus
pregam affectuosament que havent sguart als bons et
grans deutes de amistat qui son stats tots temps entre
lo dit rey
nostre molt car e molt amat frare e nostres precessors
reys Darago de bona memoria et nos qui per grasia
divinal en los regnes et terres Darago succehim
la qual bona amistat nos entenem servar e guardar
fermament en lesdevenidor vullats manar e inhibir
decontinent a les dites gents axi del dit rey
vostre pare com vostres ques guarden de no entrar dins
los limits de nostres regnes ne inferir
en aquells dampnatge ne violencia alguna. E
sera cosa la qual vos grahirem molt: certificantsvos
molt car e molt amat cosi que nos aximatex
havem manat e manam de present als nostres vassalls e
sotsmeses ques guarden de fer dan algun a
vassalls o gents algunes que sien del dit rey
nostre molt car frare ne vostres ans
volem et manam que aquells sien tractats favorits
dins nostres regnes axi propriament com si eren
vassalls nostres. E si coses algunes molt car e molt
amat cosi vos son plasents de nostres regnes e
terres scrivitsnosen car nos les complirem de bona
volentat. E sia vostra guarda molt car e
molt amat cosi Lesperit sant. - Dada en
Barchinona sots nostre segell secret a XII dias
de janer del any de la nativitat de nostre senyor
MCCCCXIII. - Johannes de Tudela mandato regis facto ad
relationem Didaci Ferdinandi de Vadillo secretarii.





Núm. 9. Legajo de cartas reales, n.°
111.

A mon senyor lo rey. - Mon senyor: una
letra he reebuda de la vostra senyoria dada en
Barchinona a XXIIII dies del mes de deembre prop
passat
contenent en acabament que presos e ben guardats
remetes a vostra celsitud los nomenats en
la dita letra e encara en sa serie innumerables
paraules innominioses e de gran opprobri e en
moltes parts daquella: de la qual e coses contengudes
en ella no sens causa so molt maravellat com
tals coses com la dita letra conte no cayguen en mi ne
en casa de vostres predecessors e meus als quals se
inpingirie
denigracio si en mi ere trobada la continencia de la
sobredita letra: e es ver lo contrari ab vostra
reverencia parlant car la casa Durgell don de
vostres predecessors e meus han neximent es
clara e mantenidora de leyaltat veritat justicia e equitat e
en moltes maneres ommeses per lur prolixitat ha
augmentada e encara defesa la casa Darago e don
absent e present lo princep se pot dir ab
veritat que aquesta es un dels coxins en que pot segurament
reposar e aço ha mostrat obra e no paraules quant se vol
no haje evançat en les illes com no sie menys
la conservacio de la terra deça mar que adquisicio de la
ultra marina. E si aquestes coses e la prosapia de la dita
casa si les sap hagues ben memorades lo dictador
de la dita letra nos fore dilatat ne hagra
delectat son coratge en ordonar tal letra
denigrant per sos pler e poder mi e ma casa
quant se vol noli nogue ne la materia de la
tinta que podie divertir en als hagre pervertida
en scriure e dar tal forma de paraules a mi opprobrioses
contra veritat parlant ab reverencia de vostra senyoria
ne lo signador de la dita letra salva pau
sua hagre stesa la sua ma a concloure
injusticia en aquella sobre la remissio demanada hon a
mis pertangues ço que no fa crehent a
simpla assercio de part que no recitant sa culpa
per fortuna mostre volersen portar sa intencio sens
prova alguna: e si tal letra vos senyor haguessets
signada ans hagrets seguides les vestigies
dels dits precessors qui han guardat lur linatge
sabens si denigracio caygues en aquell ço que
Deu no vulle no esser a ells luny e no volents
fer de tota erba un feix.
Perque senyor placie a vostra senyoria si no ho fets
per mon sguard que almenys per lo deute tals
letres nom sien trameses car no se
petit subdit vostre en qui hom no guardas de manarli
injusticia e encara posarli innominia axi expressa:
e per tant senyor que vostra senyoria vege que axi es
potse informar e trobara ab veritat que per dret comu e
per constitucions de Cathalunya e usançes e
encara remissio en lo principat no ha loch e
menys del comdat Durgell per ses preheminencies
franqueses e libertats e molt menys pot ne deu
esser a mi demanada qui jurediccio alcuna no he
en aquell: e per aquesta raho si en Francesch Riera e
en Guillem Rotlan com volien proseguir aquells de quis
clamen dels furts per ells preteses haguessen volgut entendre
ço quels dix clamantse a mi ço es que
en tal cosa no havie res a fer com nos pertangues a mi nocio dels
dits fets e si apres com per lur importunitat yo
tant com en mi era desplaentme tals coses hagui dit als
officials de la infanta a quis pertany que en lo
dit fet fahessen justicia breument e spatxada e aço
mateix fiu manar per la dita infanta si instats per lo
fisch quils ajudave per punicio dels crims
e vindicta publica una e moltes vegades e ab solicitud
continua ells o lur procurador haguessen proseguit lur
fet e provat ço que pretenen sens falla
hagueren vist que per falt dels administradors de la justicia
no hagre fallit ne ha: mas en lurs
contumacia colpa e necligencia e de lur
procurador dient que no curave fer instancia ne altra
prova sino de comptar diners. E per ço com
contra Felip Daygues Miguel Garcia Paschal de Munt-Real e Lopito
preses en poder del capita de la ciutat de Balaguer a
lur instancia no fos provat alcuna cosa de ço
quels ere oposat fetes les citacions monicions e
assignacions degudes et per temps congruus e
segons en tals coses dret dispon los dessus dits
hauda solemne collacio de juristes son stats
absolts: e segons so informat aço ha fundament e
stabilitat de dret ne se que vos senyor ne altre
jutge per justicia hi pogues pus fer: e axi
senyor placiaus que tals letres e axi injustes
ab la dita reverencia per les dites rahons e altres e
specialment envers mi que noy he res a
fer façats cessar e la sobredita revocar e anullar
e a mi haver scusat com per raho e justicia e encara
ben star ho dejats fer. E manme
vostra senyoria ço que li placie. Scrita en
Ager sots mon sagell secret a
VIII dies del mes de febrer del any MCCCCXIII. - Vostre humil
Jayme Darago.  


divendres, 16 d’agost del 2019

Universidad, Castilla, castellano, catalán, valenciano

¿Qué universidad determinó que en Castilla hablan castellano y no otro idioma?

















Mirad qué lenguas nombra la reina de Castilla en una carta a Martín I de Aragón





Castilla = Catalunya, Cataluña, Chastelongne, Castelongne , Cathelongne










Et fust abbattu de son cheval, et l'eussent occis sans remède, se n'eust esté ung chevallier de Chastelongnenommé messire Gassera (Gasselle) de Sonnaris, qui se jecta sur lui, criant en langage sirois : c'est le roy ! c'est le roy ! Dont s'avança le capitaine des Sarrazins ; et, au signe de la main, fist à tous ses gens mectre leurs espées sur la terre : puis print le roy par la main, et lui dit en grec qu'il avoit pleust à Dieu qu'il fust venu en la puissance du souldan ; qu'il se reconfortast, et qu'il le menoit devers lui, espérant qu'il lui feroit bonne compaignie. Ledict messire Gassera estoit forment navré en la teste, et fust prins avec le roy; et lui respitèrent la vie pour ce qu'il s'estoit chevalleureusement combattu. Le roy ainsi prins, ils lui mirent une chaisne au col, et le menèrent en ce poinct, là où estoient leurs gens de pré, qui le voeulloient tuer sans merchi. Quant les nouvelles vindrent à Nicosie, environ minuict après la bataille, messire Hue de Rosghon (Lusignan ) , frère du roy, esleu archevesque de Nicosie, et, avec lui, messire Jacques de Trassain (Caffrano ), mareschal de Cippre, se partirent incontinent de la cité, et emmenèrent avec eulx dame Agnès, fille du roy, et se allèrent boutter en la forteresse de Chermes, séant sur la mer, à cinq lieues près de Nicosie. Quant ceulx de Nicosie sceurent lendemain ces nouvelles, ils abandonnèrent la cité, et s'en allèrent hommes et fem mes et enfants; et ne demourèrent en la cité que polvres gens et impotents. Entre ces choses, le roy fust mené à Salines , au navire des Sarrazins. Et estoit adonc au pays de Baffle , en ung portancré , le navire du roy de Cippre, dont estoit capitaine messire Jehan , bastard de Lusignan , et le navire du grand maistre de Roddes, où estoient grand planté de bonnes gens d'armes; mais ne polvoient avoir vent pour approchier Sarrazins, qui fust ung meschief; car s'ils fussent venus avant, jamais les Sarrazins ne fussent descendus à terre. Mesmement estoit venu et arrivé à Baffle , le bastard de Bourgongne , le seigneur de Roubaix, le Barbe de Nedoncel, à grant compaignie de gentilshommes pélerins, lesquels estoient tous désirants d'estre à ladicte bataille; et leur avoit le roy envoyé des chevaux. Mais tout estoit faict avant que ils partissent de Baffle ; et fust une grant faute au roy, de soi tant haster qu'il ne les attendist point. Quant monseigneur le bastard de Bourgongne fust adverti de la desconfiture, il s'avancha de soi remectre en la mer, pour rencontrer l'armée des Sarrazins à Salines Le capitaine des Sarrazins, par terre s'en alla à Nicosie, trouva la ville abandonnée, entra dedans, sans contredit, et selogea an palais du roi, puis fist crier que tout homme revenist sur le sien paisiblement. Si revindrent là tost en cette cité plus de douze mille personnes. En ce point , revint le vent bon pour les Franchois chrestiens, à allerp par mer sur les Sarrazins ; et se avancèrent tellement, que ils virent l'un l'aultre. Mais le capitaine par mer des Sarrazins, avoit jà mandé au capitaine par terre, à Nicosie, qu'il le venist secourir sur peine de trahison, incontinent sans tarder; et si avoit contraint le roy escripre au capitaine-général de son rayaulme, et porta les lettres messire Gassera dessus nommé, contenants qu'il ne fist quelque entreprise sur les Sarrazins, si chier comme il avoit la vie du roy ; car voirement, les Sarrazins eussent le roy tué, se ceulx de Cippre les eussent envahis; et pour tant le capitaine ne se mut, dont néantmoins pluiseurs furent mal contents. Or estoit en celle armée des chrestiens, une nove de pélerins, lesquels, désirants acquerre los et honneur, entendants aussi que l'armée des chrestiens assauldroit celle des Sarrazins, se avancèrent si tost et si avant, qu'ils ne peulrentretourner, et furent prins en la présence du roy de Cippre, et furent près tous decoppez par pièces, comme l'on décoppe chair à la boucherie, car l'armée se fut retournée à Chermes, d'aultre part, le capitaine des Sarrazins par terre, ouy le mandement de ses compagnons, pilla toutte la cité de Nicosie, et y prist et emmena en captivité, jusqu'à huit mille personnes; et fit bouter le feu dedans le palais royal, puis se alla à Salines, prenant les petits enfants des mamelles des mères ; et les gectoient par les champs sur les espées moult inhumainement ; et quand leurs prisonniers ne pouvoient aller, ils leur coppoient les testes. Quant tous furent rassemblez à Salines, ils montèrent en leurs vaissaulx, et remontèrent en Syrie et en Égypte, et estoient les povres prisonniers liez deulx ensemble, et faisoient traisner la bannière Nostre-Dame, le chief contre terre; et le roy mesme estoit sur ung petit mulet, sans selle, loyé de chaisnes de fer, et aux jambes grands fers et pesants ; et en tel point le menèrent devant le soubdan Baldador, et le firent agenonillier devant lui plus bas, par neuf fois, et baiser la terre à chaque fois. Lequel soubdan estoit moult pompeusement habillé sur une hault, le feist estre plus d'une heure en sa présence, en ce point ; puis le feist mener en une tour, où il le feist tenir, et lui fist administrer tous vivres , excepté vin ; mais les marchands chrestiens lui envoyèrent du vin secrettement. En ce mesme temps, un marchand génevois (génois), meu de pitié, requist à ceulx de Cippre qu'ils voulsissent envoyer au Kaire, et que il avoit espérance que le roy retourneroit brief, par finances, à deulx cent mille ducats, par telle condition qu'il paieroit les ans pour tribu, à perpétuité, au soubdan, cinq tous mille ducats. En icellui temps, envoya legrand maistre de Roddes, devers le soubdan, pour faire mettre le roy à finances; mais c'estoit jà fait.Ainssi donques fut mis hors de sers le roy de Cippre ; et le mandoit souvent le soubdan, pour deviser avec lui, et moult lui exhortoit à laissier la foi chrestienne. Mais le roy lui fist tousjours si convenable response , que le soubdan fut si content de lui, que ...



Anales de Cataluña, Narciso Feliu de la Peña y Farell (Index)

(Nota del editor : Se corrige parcialmente la ortografía en castellano.)  Imagen: Biblioteca de Catalunya. Llibres Pere Borrás: MCMXIX: D. V...