JORNADA DÉSSIMA. NOVELA CUARTA.

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA CUARTA.

Micer Gentile dels Carisendi, arribán de Módena, trau de la sepultura a una dama volguda per nell, donada per morta y enterrada, la que, confortada, parix un fill mascle, y micer Gentile an ella y a son fill los restituix a Niccoluccio Caccianernici, lo seu home.

Maravillosa cosa los va pareixe a tots que algú fore generós hasta en la seua propia sang: y van afirmá que verdaderamen Natán habíe sobrepassat la generosidat del rey de España y la del abat de Cluny. Después, lo rey, mirán a Laureta, li va amostrá que volíe que narrare ella, aixina que Laureta va escomensá:
Joves siñores, magnífiques y majes han sigut les histories contades, y me pareix que no mos quede mol pera di a natros (tan ocupat está tot per la excelensia de les magnifissensies contades) si no se parle de assuntos de amor, que a tota classe de narrassió oferixen abundantíssima copia. Y per naixó tos contaré un gesto de magnifissensia fet per un enamorat, que, si be u consideráu, no tos pareixerá menos que los mostrats, si es verdat alló de que los tessoros se donen, les enemistats se olviden y se fique la propia vida, lo honor y la fama, que es mol mes, en mil perills per a pugué posseí la cosa amada.

Va ñabé a Bolonia, nobilíssima siudat de la Lombardía, un caballé mol digne de considerassió per la seua virtut y noblesa de sang, que se díe micer Gentile dels Carisendi. Este, de una noble Siñora de nom doña Catalina, dona de un tal Niccoluccio Caccianernici, se va enamorá; y com no ere correspongut per l´amor de la Siñora, desesperat y sen cridat per la siudat de Módena, allí que sen va aná. En este tems, no están Niccoluccio a Bolonia, y habénsen la seua dona anat a una possessió seua a unes tres milles de la siudat perque estabe embarassada o preñada o grávida, va passá que li va sobrevindre un patatús, de tanta forsa que va apagá en ella tota siñal de vida, y per naixó un meche la va doná per morta; y com los seus paréns mes arrimats díen que sabíen per nella que no fée prou tems que estabe preñada pera que la criatura puguere está formada, tal com estabe, a una sepultura de una iglesia veína, después de mols plos, la van enterrá.
Aixó, inmediatamen, per un amic seu li va sé fet sabé a micer Gentile, que se va doldre mol, diénse an ell mateix: «doña Catalina, ara que estás morta, com yo, mentres vas viure, may vach pugué obtindre de tú ni una mirada, com no podrás prohibímu, morta com estás, te arrencaré algún beset.» Y dit aixó, sén ya de nit, organisán les coses pera que la seua anada fore secreta, montán a caball en un criat seu, sense parás un momén, van arribá aon estabe sepultada la dama; y obrín la sepultura, an ella en cuidadet y cautela va entrá, y gitánse a la seua vora, la seua cara va arrimá a la de la Siñora y moltes vegades, derramán moltes llágrimes, la va besá. Pero aixina com veém que la ganeta dels homens no té may cap límit, sino que sempre vol mes, y espessialmén la dels amáns, habén este dessidit no quedás allí, se va di: «¡Bah!, ¿per qué no li toco, ya que estic aquí, una mica les mamelles? No podré tocála mes y may la hay tocat.»

Vensut, pos, per estes ganes, li va ficá la ma al pitral y tenínla allí durán un rato, li va pareixe notá que an alguna part li bategáe lo cor; y, después de desfés de la temó, buscán en mes atensió, va vore que no estabe morta, encara que lo pols fore mol débil; per lo que, lo mes cuidadosamen que van pugué, ell y lo seu criat la van traure del monumén, la van colocá al caball, y secretamen la van portá a Bolonia. Estabe allí sa mare de Gentile, valerosa y discreta Siñora, que después de escoltáu tot de boca de son fill, moguda per la compassió, amagatontes, en foguerades y en algúns bañs caléns, an aquella li va torná la desmayada vida.
Al torná en sí, va suspirá la Siñora y va di:

- ¡Ay!, ¿aón estic?

A lo que la valerosa Siñora va contestá:

- Tranquilísat, estás a bon puesto.

Ella, una mica recuperada, mirán al voltán, sense sabé aón estabe y veén dabán della a micer Gentile, mol extrañada li va preguntá a la mare de este de quína manera habíe ella arribat allí, y micer Gentile en orden lay va contá tot. De lo que dolénse ella, después de un rato li va doná les grassies y después li va demaná, per l´amor que li habíe tingut y per cortessía, que respetare lo seu honor y lo del seu home, y al arribá lo día, que la dixare torná a casa seua; a lo que micer Gentile va contestá:

- Siñora, consevol que lo meu dessich haigue sigut en tems passats, no vull al presén ni may daquí abán (ya que Deu me ha consedit esta grassia que de la mort a la vida tos ha tornat a mí, sén lo motiu l´amor que tos hay tingut) tratátos ni aquí ni a datra part mes que com a una "cara" germana. Pero lo benefissi que tos hay fet esta nit mereix algún galardó; y per naixó vull que no me neguéu una grassia que tos demanaré.

A lo que la Siñora benignamen va contestá que estabe disposada an alló si se podíe y ere honesto. Micer Gentile va di entonses:

- Siñora, tots los vostres paréns y hasta tots los boloñesos creuen y tenen per sert que estáu morta, per lo que no ña dingú que tos espero a casa; y per naixó vull demanátos com a grassia que vullgáu quedátos aquí de amagatóns en ma mare hasta que yo torna de Módena, que sirá pronte. Y la raó per la que tos u demano es perque vull, en presensia de los millós siudadáns de esta siudat, fé de vos un pressiós y solemne don al vostre home.

La dama, sabén que estabe obligada al caballé y que la petissió ere honesta, encara que volíe alegráls en la seua vida la dels seus paréns, se va disposá a fé alló que micer Gentile demanabe, y aixina lay va prometre y li va doná la seua paraula. Y apenes habíe acabat de parlá cuan va trencá aigües y va notá que lo tems de parí habíe arribat; per lo que, ajudada per sa mare de micer Gentile, al poc rato va parí un hermós mascle, lo que va redoblá la alegría de micer Gentile y la seua. Micer Gentile va maná que se prepararen les coses nessessaries y que ella fore atenguda com si fore la seua dona, y sen va entorná cap a Módena secretamen. Acabat allí lo tems del seu ofissi y tenín que torná a Bolonia, va fé que, lo matí que teníe que entrá a Bolonia, se preparare un gran convit a casa seua pera mols nobles de Bolonia, entre los que estabe Niccoluccio Caccianernici; y habén tornat y ficat lo peu an terra y trobánse en ells, habén tamé trobat a la Siñora mes hermosa y mes llustrosa que may y que lo seu fill estabe be, en alegría incomparable als seus convidats va assentá a la taula y los va fé serví magníficamen mols manjars. Y están ya casi acabán de minjá, habénli dit ell abáns a la Siñora lo que intentabe fé y habén arreglat en ella la manera en la que se faríe, va escomensá a parlá aixina:

- Mons siñós, men enrecordo de habé escoltat alguna vegada que a Persia ña una costum, honrada segóns lo meu juissi, que es que cuan algú vol honrá mol al seu amic lo invite a casa seua y allí li amostre la cosa mes pressiada que té, sigue la seua dona, la seua amiga, o la seua filla, ¡afirmán que, si puguere, tal com li mostre alló, en mol mes agrado li mostraríe lo seu cor!; esta costum vull seguí yo a Bolonia. Vatros, per vostra mersé, hau honrat lo meu convit acudín, y yo vull honrátos a la manera persa, amostrántos la cosa mes apressiada que ting al món y que sempre tindré. Pero abáns de féu, tos rogo que me digáu lo que opinéu de una duda que tos vach a plantejá. Ña una persona que té a casa a un bo y fiel criat que se fique mol dolén; este, sense esperá a vore lo final del criat dolén lo fa portá al mich del carré y no se preocupe mes dell; ve un extrañ y, mogut per la compassió, sel emporte a casa seua y en gran solissitut y en gastos lo torne a la seua salut; voldría yo sabé ara si, guardánlo per an ell y ficánlo al seu servissi, lo seu siñó podríe doldres o queixás del segón si, al demanálay, no vullguere tornálay.

Los gentilhomens, después de uns cuans raonaméns entre ells y concurrín tots en la mateixa opinió, li van encarregá la resposta a Niccoluccio Caccianernici, que ere un oradó mol bo y templat. Este, alabán la costum persa, va di que ell y los demés estaben de acord en esta opinió: que lo primé siñó ya no teníe cap dret sobre lo seu criat, ya que lo habíe abandonat y apartat dell, y que per los benefissis ressibits del segón de justissia pareixíe habé passat a sé lo seu criat; per lo que, guardánsel, cap mal, forsa o injuria li fée al primé. Los demés homens que estaben a la taula, que tots eren homens valerosos, van afirmá que sosteníen lo que habíe contestat Niccoluccio.
Lo caballé, contén en tal resposta y que Niccoluccio la haguere donat, va di que ell tamé ere de aquella opinió, y después va di:

- Ya es hora de que segóns la meua promesa tos honra.

Y cridán a dos dels seus criats, los va enviá a buscá a la Siñora, a la que habíe fet vestí y adorná egregiamen, y ella va acudí a alegrá als homens nobles en la seua presensia, portán als brassos al seu hermossíssim fillet, acompañada dels criats. Se va assentá a la vora de un dels gentilhomens, y ell va di: - Siñós, esta es la cosa mes pressiada que ting y que vull tindre mes que cap atra; veigáu si tos pareix que ting raó.

Los atres nobles, honránla, loánla, y sobre tot miránla mol, mols hagueren dit quí ere si no la tingueren per morta; sobre tot la mirabe Niccoluccio, que volíe sabé quí ere ella, y sense pugués aguantá li va preguntá an ella si ere boloñesa o forastera. La Siñora, sentín que lo seu home li preguntabe, en molta faena se va aguantá de contestáli, pero pera seguí la orden que li habíen donat, va callá. Algún atre li va preguntá si ere seu aquell chiquet, y algún atre si ere la dona de micer Gentile o parenta; tampoc va doná cap resposta. Tornán micer Gentile, li va di un dels seus invitats:

- Siñó, hermosa cosa es esta vostra, pero pareix muda; ¿u es?
- Siñós - va di micer Gentile -, lo no habé parlat ella es bona proba de la seua virtut.
- Diguéumos, pos, vos – va seguí lo mateix - quí es.

Va di lo caballé:

- U faré de bon grado si me prometéu que per res que diga dingú se mourá del seu puesto hasta que acaba la meua historia.

Habénu prometut tots, y habén ya desparat les taules, micer Gentile, assentánse a la vora de la Siñora, va di:

- Siñós, esta Siñora es aquell criat leal y fiel del que tos hay fet antes una pregunta; ella, poc estimada per los seus, com ya no ere útil la van aventá al mich del carré, y va sé arreplegada per mí y en la meua solissitut y obres va sé arrencada de les mans de la mort; y Deu, mirán lo meu pur afecte, la ha feta passá de cos espantable a hermosa com la veéu. Pero pera que entengáu be cóm me ha passat aixó, tos u aclariré.

Y escomensán desde lo seu enamoramén della, los va contá tot lo que habíe passat hasta allavonses, en gran maravella de los oyéns, y después va afegí:

- Per naixó, si no hau cambiat la opinió que teníeu fa un rato, y espessialmen Niccoluccio, esta dona mereixcudamen es meua, y dingú me la pot reclamá en títul just.
An aixó dingú va contestá, esperaben tots lo que diríe después. Niccoluccio y los demés que allí estaben, y la Siñora ploraben de compassió; pero micer Gentile, ficánse de peu y prenén als brassos al chiquet y a la Siñora de la ma y anán cap a Niccoluccio, li va di:
- Compare, no te torno a la teua dona, a la que los seus paréns y los teus van aviá al carré, sino que te dono an esta Siñora, la meua comare, en este fillet seu, que va sé engendrat per tú y al que vach aguantá al batech y li vach ficá de nom Gentile: te rogo que perque haigue estat a casa meua prop de tres mesos no te sigue menos volguda; te juro per lo Deu que potsé va fé enamorám della pera que lo meu amor fore, com ha sigut, la ocasió de la seua salvassió, que may ni en son pare ni en sa mare ni en tú mes honestamen ha viscut de lo que u ha fet están en ma mare a casa meua.
Y dit aixó, se va girá cap a la Siñora y li va di:

- Siñora, ara ya de totes les promeses que me hau fet tos libero y libre tos dixo en Niccoluccio. Y habénli tornat a la dona y al chiquet a Niccoluccio, va torná a assentás. Niccoluccio va ressibí a la seua dona y a son fill, mol mes dichós perque lluñ estabe de esperáls; y lo milló que va pugué y va sabé li va doná les grassies al caballé; y los demés, que tots ploraben de compassió, lo van alabá mol per naixó, y tamé lo van alabá tots los que u van sentí. La Siñora, en maravillosa festa va sé ressibida a casa seua y com a ressussitada va sé mol tems mirada en admirassió per los boloñesos; y micer Gentile sempre va sé amic de Niccoluccio y de tots los seus paréns.
¿Qué diréu, pos, benignes siñores? ¿Creéu que lo habé donat un rey lo seu cetro y la seua corona, y un abat sense que res li costare habé reconsiliat a un bandido en lo Papa, y un agüelo arrimá lo garganchó a la espasa del enemic, són dignes de igualá la acsió de micer Gentile?
Este radé, jove y fogós, pareixénli que teníe dret an alló que uns atres habíen aventat y ell per la seua bona fortuna habíe arreplegat, no sol va acorá honestamen lo seu foc, sino que liberalmen lo que solíe en tot lo seu pensamén tratá de robá, tenínu, u va restituí.
Per sert que cap de les abáns contades me pareix que se assemello an esta.

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA TERSERA.

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA TERSERA.

Mitrídanes, envejós de la cortessía de Natán, anán a matál, sense conéixel, se trobe en ell. Este li diu cóm u té que fé, y después sel trobe a un bosquet, y, reconeixénlo, se avergoñix y se fa amic seu.

Cosa pareguda a un milacre los pareixíe a tots habé escoltat que un clérig haguere fet algo magnífic; pero acabanse ya la conversa de les siñores, li va maná lo rey a Filostrato que continuare; este va escomensá:

Nobles siñores, gran va sé la magnifissensia del rey de España y mol mes inaudita la del abat de Cluny, En una noveleta tos amostraré cóm un, per generosidat, a un atre que dessichabe la seua sang y lo seu espíritu, se va disposá a entregálsi y u haguere fet si aquell haguere vullgut péndrels. Es mol sert, si se pot doná fe a les paraules de algúns genovesos y de atres homens que han estat an aquelles terres, que a la part de Cata, va ñabé un home de linaje noble y ric sense comparassió, de nom Natán, que tenín una finca tocán a un camí per lo que casi obligadamen passaben tots los que desde Ponén a les parts de Lleváno de Lleván a Ponén volíen vindre, y tenín lo ánimo gran y liberal y dessichós de sé conegut per les seues obres, tenín allí mols mestres, va fé allí en poc tems construí una de les mes grans y riques mansións que may se hagueren vist, en totes les coses que eren nessessaries pera ressibí y honrá a gen noble. Y tenín mols bons criats, en festes a consevol que hi anabe o veníe fée ressibí y honrá; y tan va perseverá en esta loable costum que ya no sol al Lleván, sino al Ponén teníe fama. Y están ya carregat de añs, pero no cansat de la cortessía, va passá que va arribá la seua fama als oíts de un jove de nom Mitrídanes, de una terra no mol lluñ de la seua; este, veénse no menos ric que Natán, sentín sels de la seua fama y virtut, se va proposá o anulála en mes grans liberalidats; y fen construí una mansió pareguda a la de Natán, va escomensá a fé les mes desmedides cortessíes que may dingú habíe fet als que anaben o veníen per allí, y en poc tems se va fé mol famós. Ara be, va passá un día que, están lo jove completamen sol al pati de la seua mansió, una dona, que habíe entrat per una de les portes de la mansió, li va demaná almoina y la va tindre; y tornán a entrá per la segona porta hasta nell, la va torná a ressibí, y aixina sucessivamen hasta dotse vegades; y tornáni un atra vegada, li va di Mitrídanes: - bona dona, eres mol insistén en demaná - y no va dixá, sin embargo, de donáli una limosna. La agüeleta, sentides estes paraules, va di: - ¡Oh generosidat de Natán, qué maravillosa eres!, que per trenta dos portes que té la seua mansió, com esta, entrán y demanánli almoina, may me va reconeixe (o al menos u fée vore) y sempre ne vach tindre; y aquí no hay entrat mes que tretse y hay sigut reconeguda y empresa. Y dién aixó, sense torná mes, sen va aná.
Mitrídanes, al sentí les paraules de la agüela, com escoltá aixó de la fama de Natán u considerabe disminussió de la seua, se va enfadá y va di:

- ¡Ay, triste de mí! ¿Cuán alcansaré la generosidat de les grans coses de Natán, que no sol no lo puc superá, sino que en les coses menudetes no puc ni comparám? Me canso en vano si no lo fach desapareixe de la terra; aixó, ya que la vellesa no sel emporte, convé que u faiga yo en les meues propies mans.

Y en este ímpetu se va eixecá, sense díli a dingú la seua intensió y, montán a caball en pocs acompañáns, al cap de tres díes va arribá aon vivíe Natán; y habénlos manat als seus compañs que faigueren vore que no lo coneixíen y que se procuraren un albergue hasta que ressibigueren dell datres ordens, arribán allí al tardet y están sol, no mol lluñ de la hermosa mansió va trobá a Natán sol, sense cap roba pomposa, que estabe passejánse. Mitrídanes, que no lo va coneixe, li va preguntá si podíe díli aón vivíe Natán.
Natán alegremen li va contestá: - fill meu, dingú an esta terra pot amostrátu milló que yo, y per naixó, cuan vullgues te portaré allí. Lo jove va di que li agradaríe pero que, si podíe sé, no volíe sé vist ni conegut per Natán; a lo que Natán va di:

- Tamé faré aixó, ya que u vols aixina.

Sen va aná en Natán, que va arrencá a charrá enseguida, cap a la mansió. Allí va fé Natán pendre a un dels criats lo caball del jove, y a la orella li va maná que arreglare en tots los de la casa que dingú li diguere al jove que ell ere Natán; y aixina se va fé.
Cuan ya estáen a la mansió, va portá a Mitrídanes a una majíssima cámara aon dingú lo voríe mes que qui ell habíe triat peral seu servissi; y, fénlo honrá, ell mateix li fée compañía. Están en aixó, Mitrídanes, encara que li tinguere tanta reverensia com a un pare, li va preguntá quí ere ell; a lo que va contestá Natán:

- Soc un humilde criat de Natán, que desde la meua infansia hay anat fénme agüelet en ell, y may hay dixat de sé criat, per lo que, encara que tots los demés lo alabon tan, poc puc alabál yo. Estes paraules li van doná algunes esperanses a Mitrídanes de pugué en milló consell y en mes gran seguridat portá a efecte lo seu pervers propósit.
Natán, mol cortésmen li va preguntá quí ere ell y quín assunto lo portabe per allí, oferínli lo seu consell y la seua ajuda en lo que puguere. Mitrídanes va tardá un rato en contestá y dessidínse al remat a confiás en ell, fen un llarg rodeo o sircunloqui, li va demaná la seua paraula y después lo consell y la ajuda; y li va descubrí quí ere ell y per qué habíe vingut.
Natán, sentín lo discurs y mal propósit de Mitrídanes, mol se va enfadá al seu interió, pero sense tardá mol, en fort ánim y gesto impassible li va contestá:
- Mitrídanes, noble va sé lo teu pare y no vols desmereixe dell, tan alta empresa habén emprés com u has fet, es a di, lo sé liberal en tots; y alabo mol la enveja que tens de Natán, perque, si de estos ne ñagueren mols, lo món, que es tot miseria, pronte se faríe bo. La intensió que me has descubert sense duda permaneixerá amagada, pera la que te puc oferí un consell útil, que es este: pots vore desde aquí un bosquet al que Natán casi tots los matíns va ell sol a passejás mol rato: allí fássil te sirá trobál y féli lo que vullgues; si lo mates, pera que pugues sense impedimén torná a casa teua, has de agarrá un atre camí, lo que veus a la esquerra, que ix del bosquet; encara que está ple de brosquill, está mes prop de casa teua y per consiguién, es mes segú.

Mitrídanes, ressibida la informassió y habénse despedit Natán dell, de amagatóns als seus compañs los va fé sabé aón teníen que esperál en son demá. Después de arribá lo nou día, Natán, sense habé cambiat de intensió per lo consell donat a Mitrídanes, sen va aná sol al bosquet y se va disposá a morí. Mitrídanes se va eixecá, va pendre lo seu arco y la seua espasa, que datres armes no teníe, y puján a caball, sen va aná cap al bosquet, y desde lluñ va vore a Natán sol passejánse per nell; y volén, antes de atacál, vórel y sentíl parlá, va corre cap an ell y, agarránlo pel turbán que portabe al cap, va di:
- ¡Agüelo, estás mort!

A lo que va contestá Natán: - Entonses es que mu hay mereixcut.

Mitrídanes, al sentí la seua veu y miránlo a la cara, va vore que ere aquell mateix que lo habíe benignamen ressibit y aconsellat; per lo que de repén va desapareixe la seua rabia y la seua ira se va torná en vergoña. Aventán lluñ la espasa que pera feríl habíe desenvainat, va baixá del caball y va corre plorán a aviás als peus de Natán y díli:
- Manifestamen vech, caríssim pare, la vostra generosidat, veén que hau acudit a entregám lo vostre espíritu. Deu, mes preocupat de mí que yo mateix, me ha ubert los ulls de la inteligensia, que la puta enveja me habíe tancat; vech que ting que fé penitensia per esta errada: prenéu, pos, de mí, la venjansa que estiméu convenién pera lo meu pecat.
Natán va fé eixecá a Mitrídanes, y lo va abrassá y besá, y li va di: - fill meu, en la teua empresa, vullgues díli roína o de un atra manera, no es nessessari demaná ni otorgá perdó, perque no la vas empendre per odio, sino pera pugué sé tingut per lo milló. Viu, pos, confiat en mí, y tín per sert que no viu cap home que te vullgue tan com yo, considerán la grandesa del teu ánim que no a amassá dinés, com fan los miserables, sino a gastá los amassats se ha entregat; y no tingues vergoña de habé volgut matám pera fét famós ni cregues que yo me extraña de aixó. Los emperadós y los grandíssims reys no han aumentat los seus regnes, y per consiguién la seua fama, mes que matán no sol a un home com tú volíes fé, sino a innumerables, insendián paísos y assolán siudats; per lo que si tú, pera fét mes famós, sol volíes matám a mí, no fees res maravillós ni extrañ.

Mitrídanes, alabán la honesta excusa que Natán li trobabe, li va di que se extrañabe mol de cóm Natán habíe pogut disposás an alló y a donáli la ocasió y damún lo consell; a lo que va di Natán: - Mitrídanes, no vull que ni del meu consell ni de la meua disposissió te extraños, perque desde que soc amo de mí mateix y disposat a fé lo mateix que tú has emprés, ningú ha vingut a casa meua que yo no lo contentara en lo que podía.
Vas vindre tú dessichós de la meua vida; per lo que, al sentít solissitála, pera que no te quedares sense obríndrela, vach dessidí donátela, y pera que la tingueres aquell consell te vach doná que vach pensá que ere bo; y per naixó encara te dic y demano que, si la vols, la prengues y te quedos satisfet. Ya la hay fet aná vuitanta añs y la hay gastat en mis plaés y consols; y sé que, segóns lo curs de la naturalesa, com los passe als demés homens, poc tems ya me quede per a disfrutála; per lo que crec que es mol milló donála, com sempre hay donat y gastat los meus tessoros, que vóldrela conservá tan que contra la meua voluntat la naturalesa me la prengue. Un don menut es doná sen añs; ¿cuán sirá doná sis o vuit que me quedon pera está aquí? Prénla, pos, si vols, te rogo, perque mentres hay viscut aquí encara no hay trobat a dingú que la haigue dessichat y no sé si ne trobaré, si no la prens tú que la dessiches; y per naixó, antes de que disminuíxque lo seu valor, prénla, te u demano.
Mitrídanes, avergoñínse profundamen, va di: - No vullgue Deu que cosa tan pressiosa com es la vostra vida la prenga yo, a la que no sol no vull tráureli añs, sino que ni afegiría dels meus si puguera.

A lo que rápidamen Natán va di:

- Y si pugueres, ¿voldríes afegín? Me faríes fé en tú lo que may hay fet en dingú, es a di, pendre les seues coses, que may a dingú les hi vach pendre.

- Sí - va di de repén Mitrídanes.

- Pos - va di Natán - farás lo que te diré. Te quedarás, jove com eres, aquí a casa meua y te farás di Natán, y yo men aniré a la teua y me faré di Mitrídanes.
Entonses Mitrídanes va contestá: - Si yo sapiguera obrá tan be com vos sabéu y hau sabut, faría sense pensámu massa lo que me oferiu; pero com me pareix que les meues obres recacharíen la fama de Natán y yo no vull espentoláli a un atra persona lo que no sé lográ pera mí, no u faré.
Estos y mols atres amables raonaméns se van sentí entre Natán y Mitrídanes, y después van torná juns cap a la mansió. Natán va honrá mols díes a Mitrídanes allí, y en tot lo seu ingenio y sabiduría lo va confortá. Y al cap de un tems Mitrídanes va voldre torná a casa en lo seu acompañamén, habén vist que may podríe guañáli a Natán en generosidat.

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA SEGONA.

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA SEGONA.

Ghino de Tacco enchampe al abat de Cluny, lo cure del estómec, y después lo solte.
Este, tornán a la cort de Roma, lo reconsilie en lo papa Bonifacio, y lo fa caballédel Hospital de Jerussalén.

Alabada habíe sigut ya per tots la magnifissensia del rey Alfonso en lo caballé florentino cuan lo rey, a qui mol li habíe agradat, li va maná a Elisa que continuare, y ella va escomensá aixina:
Delicades siñores, lo habé sigut un rey magnífic y lo habé fet aná la seua magnifissensia en lo que be li habíe servit, no pot dís que no sigue loable y gran cosa, ¿pero qué diríem si se conte que un clérig ha fet aná una admirable magnifissensia cap a una persona que si la haguere tingut per enemiga no hauríe sigut reprochat per naixó? sértamen sol que la del rey siríe virtut y la del clérig milacre, ya que estos són tots mol mes agarrats que les dones y de tota liberalidat enemics encarnissats; y per mol que tots los homens buscon venjansa de les ofenses ressibides, los clérigs, com se veu, encara que passiensia prediquen y mol alaben lo perdoná les ofenses, mes fogosamen que los demés homens recurrixen an ella. A la historia que tos contaré podréu sentí cóm un clérig va sé magnífic.

Ghino de Tacco, mol famós per la seu fieresa y per lo mangoneo, enemic de los comtes de Santafiore, va sublevá a Radicófani contra la iglesia de Roma, y están a Siena, a consevol que passabe per los voltáns lo fée robá a través dels seus mesnaderos. Ara be, están lo Papa Bonifacio VIII a Roma, va vindre a la cort l´abat de Cluny, que pot´se sigue un dels mes rics prelats del món, y espentolánseli allí lo estómec, li van aconsellá los meches que anare als bañs de Siena y se curaríe sense falta; per lo que, consedínlay lo Papa, sense preocupássen de la fama de Ghino, en gran pompa de bagache o equipache, besties de cárrega y caballs y criats se va ficá en camí.
Ghino de Tacco, que sen habíe enterat de la seua vinguda, va pará les seues rets, y sense dixá escapá ni a los muleros o mossos de mules, al abat y a tots los seus acompañáns y les seues coses los va enchampá a un pas estret; y fet aixó, va enviá un embaixadó al abat, que de la seu part mol amablemen li va di que faiguere lo favor de aná a hospedás en Ghino al castell. Sentín aixó l´abat, tot enfadat va contestá que no volíe féu, perque no teníe res a fé en Ghino, sino que seguiríe lo seu camí y que a vore quí lay vedabe. A lo que lo embaxadó, humilmen parlán, va di:

- Siñó, hau vingut a un puesto aon, exepte a la forsa de Deu, natros no temem res, y aquí les excomunións y los interdictes están tots excomulgats; y per naixó, per les bones féu lo que vol Ghino.

Estabe ya, mentres li díen estes paraules, tot lo estret rodejat de bandolés; per lo que lo abat, veénse voltat en tots los seus, mol enfurruñat, en lo embaixadó va empendre lo camí del castell, y lo va seguí tota la compañía y los seus bártuls. Y habén descabalgat, com Ghino va voldre, completamen sol va sé portat a una alcobeta mol incómoda y fosca, y tots los demés homens van sé, segóns la seua condissió, mol ben acomodats al castell, y los caballs y lo bahache guardats sense tocá res. Y fet aixó, sen va aná Ghino cap al abat y li va di: - Siñó, Ghino, del que sou hoste, me mane preguntátos que li digáu aón anábeu y per qué.

Lo abat, que com ere discret habíe acachat la seua altanería, li va di aón anabe y per qué. Ghino, sentín aixó, sen va aná, y va pensá curál sense los bañs; y fen que tinguere sempre ensesa a la alcoba una bona fogata, y fénla vigilá be, no va torná a vórel hasta lo matí siguién; y entonses, a un mantel blanquíssim li va portá dos llesques de pa torrat y una tassada de vi de Comiglia, del mateix del abat, y li va di aixó al abat:
- Siñó, cuan Ghino ere mes jove va estudiá medissina, y diu que va adependre que no ña milló cura pera lo mal de ventre que la que ell tos fará; estes coses que tos porto són lo escomensamén, y per naixó, prenéules y confortéutos en elles.

Lo abat, que mes fam teníe que ganes de broma, encara que u faiguere malhumorat, se va minjá lo pa y se va beure lo vi, va di bastantes coses soberbies y después va demaná vore a Ghino. Ghino, sentínlo, algunes les va dixá passá y datres les va replicá cortésmen, diénli que, cuan puguere, Ghino lo visitaríe; y dit aixó, se va separá dell, y no va torná hasta en son demá, en la mateixa cantidat de pa torrat y de vi; y aixina lo va tindre mols díes, hasta que sen va doná cuenta de que lo abat se habíe minjat unes fabes seques que ell, a propósit y amagatóns, li habíe portat y dixat allí. Li va preguntá de part de Ghino qué tal se trobabe del estómec, a lo que lo abat va contestá:

- Me pareix que estaría be si estiguera fora de les seues mans; y después de aixó de res ting tanta gana com de minjá, pos me han curat mol be les seues medissines.

Ghino va fé prepará un gran convit, al que en mols homens del castell van assistí tots los criats del abat; sen va aná a vórel pel matí y li va di:

- Siñó, ya que tos trobéu be, es tems de eixí de la enfermería - y prenénlo de la ma lo va acompañá hasta lo minjadó, aon estabe tota la seua gen.

Lo abat se va entretindre en los seus un bon rato, y los va contá cóm habíe passat aquells díes, y ells li van di que habíen sigut mol honrats per Ghino. Arribada la hora de minjá, lo abat y tots los demés van sé servits en bons manjars y bons vins, sense que Ghino se donare a coneixe al abat. Pero después de quel abat uns cuans díes va viure aixina, habén fet Ghino portá a una sala tot lo seu equipache, y a un pati que estabe daball della tots los seus caballs y hasta lo mes misserable burro, se va adressá cap al abat y li va preguntá qué tal se trobabe, y si se sentíe prou fort pera cabalgá. Lo abat va contestá que estabe mol fort y ben curat del estómec, y que estaríe be en cuan se veiguere fora de les mans de Ghino. Va portá entonses Ghino al abat a la sala aon estabe lo seu bagache y tots los seus criats, y fénlo assomá a una finestra desde aon podíe vore tots los seus caballs, va di:

- Monsiñó, hau de sabé que lo sé noble y expulsat de la seua patria, y pobre, y lo tindre mols y poderosos enemics, han portat a Ghino de Tacco, que soc yo, a sé assaltadó de camíns y enemic de la Iglesia de Roma pera pugué defendre la meu vida y la meua noblesa, y no la maldat de ánimo. Pero com me pareixéu un siñó valerós, después de habétos curat la pancha no tos trataré com u faría a datres, que, cuan los ting a les meues mans com tos ting a vos, me quedaría en la part de les seues coses que me pareguere; aixina, que vos, considerán la meua nessessidat, me entregaréu la part de les vostres coses que vos mateix vullgáu. Totes están aquí dabán de vos, y los vostres caballs podéu vórels al pati desde esta finestra; y per naixó, una part o tot, segóns veigáu, prenéu, y anáton o quedátos está a les vostres mans.

Se va maravellá lo abat de que un lladre de camíns pronunsiare paraules tan magnánimes, y lo seu cabreo y malhumor se van transformá en benevolensia, y lo seu cor se va obrí al amic Ghino, y va corre a abrassál, diénli:
- Juro dabán de Deu que per a guañá la amistat de un home tal com ara vech que eres, soportaría ressibí mol mes grans ofenses que la que me pareix que hasta ara me has fet. ¡maleída sigue la fortuna que a tan condenable ofissi te obligue!

Y después de aixó, habén fet pendre de les seues moltes coses sol les mes nessessaries, y lo mateix de los caballs, y dixánli tot lo demés, sen va entorná a Roma. Habíe sabut lo Papa la detensió del abat, y al vórel li va preguntá cóm li habíen sentat los bañs; a lo que, sonrién, va contestá lo abat: - San pare, antes de arribá als bañs me vach topetá en un valerós meche que me ha curat mol be. Y li va contá lo modo, de lo que sen va enriure lo Papa. Lo abat, continuán la seua conversa y mogut per la grandesa del seu ánim, li va demaná una grassia. Lo Papa, creén que li demanaríe alguna atra cosa, liberalmen va oferí fé lo que demanare.
Entonses lo abat va di: - San pare, lo que vull demanátos es que li otorguéu la vostra grassia a Ghino de Tacco, lo meu meche, perque entre los demés homens valerosos y de pro que hay conegut, ell es en sertesa un dels millós, y lo mal que fa es mes culpa de la fortuna que seua. Si vos, donánli algo en lo que pugue viure segóns la seua condissió, no dudo de que en poc tems no tos paregue a vos lo que a mí me pareix.

Lo Papa, al sentí aixó, com admirabe als homens valerosos, va di que u faríe de bona gana, si tan prohome ere com ell díe, y que lo faiguere acudí an ell sense cap temó.
Va vindre, pos, Ghino, guiat y afiansat pel abat, a la cort; y no habíe estat mol jun al Papa cuan lo va reputá per valerós, y li va otorgá un gran priorat del Hospital, habénlo fet caballé hospitalari de Jerussalén; y Ghino, mentres va viure, lo va mantindre com amic y servidó de la Santa Iglesia y del abat de Cluny.

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA PRIMERA.

DÉSSIMA JORNADA.

Escomense la déssima y radera jornada del decamerón, a la que daball del gobern de Pánfilo, se parle sobre los que liberalmen o en verdadera magnifissensia van fé algo, ya en assuntos de amor, ya en atres.

Encara estaben rochechán alguns nugolets del ponén, habén ya los del lleván, assemellats al or, arribat a sé esplendorosos per los rayos del sol que, arrimánse, mol los feríen, cuan Pánfilo, eixecánse, a les siñores y als seus compañs va fé cridá. Y vinguts tots, en ells habén deliberat aón podríen aná pera esparsís, a pas lento se va ficá dabán, acompañat per Filomena y Fiameta, y en tots los atres seguinlo; y parlán de moltes coses sobre la seua futura vida, y dién y contestán, un bon rato van aná passeján; y habén donat una volta bastán llarga, escomensán lo sol a calentá ya massa, sen van entorná cap a la villa. Y allí, al voltán de la clara fon, habén fet rentá les tasses, lo que va voldre va beure, y después entre les plassenteres sombres del chardí, hasta la hora de minjá se van aná divertín; y después de minjá y dormí, com solíen fé, cuan va voldre lo rey se van achuntá, y allí lo primé discurs lay va maná lo rey a Neifile, que alegremen va escomensá aixina:

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA PRIMERA.

Un caballé servix al rey de España; li pareix que está mal recompensat, per lo que lo rey, en una proba evidentíssima, li amostre que no es culpa seua, sino de la seua mala fortuna, recompensánlo después generosamen.

Grandíssima grassia, honorables siñores, es que lo nostre rey me haigue encarregat sé la primera en parlá. Tos contaré, pos, una noveleta al meu pareixe mol donosa, y tos sirá útil recordála.

Hau de sabé, que entre los demés valerosos caballés que desde fa mol tems hasta ara han ñagut a la nostra siudat, ne va ñabé un, potsé lo milló, micer Ruggeri de los Figiovanni; sén ric y de gran ánimo, y veén que, considerada la cualidat del viure y de les costums de la Toscana, ell, quedánse allí, poc o gens podíe demostrá lo seu valor, aixina que va pensá en anássen un tems en Alfonso, rey de España, perque la fama de este rey sobrepassabe a la de consevol atre siñó de aquells tems; y mol honradamen equipat de armes y de caballs y de compañía sen va aná cap a España y grassiosamen va sé ressibit per lo rey. Allí, pos, vivín micer Ruggeri y vivín espléndidamen y en fets de armes fen coses maravilloses, mol pronte se va fé coneixe com a valén caballé.
Y habén estat allí ya algún tems observán mol les maneres del rey, li va pareixe que este, ara a un, ara a un atre donabe castells y siudats y baroníes mol poc discretamen, com donánles al que no ere digne; y com an ell no li habíe donat res, va pensá que mol disminuíe alló la seua fama; per lo que va deliberá anássen de allí y li va demaná llissensia al rey. Lo rey lay va consedí y li va doná una de les millós mules que may hagueren cabalgat, y la mes hermosa, y va sé mol estimada per micer Ruggeri, ya que teníe que fé un gran camí. Después de aixó, li va maná lo rey a un discret criat seu que, de la manera que milló li pareguere, cabalgare la primera jornada en micer Ruggeri de guisa que no pareguere que u habíe manat lo rey, y tot lo que diguere dell u conservare a la memoria pera dílay después, y al matí siguién sen entornaríe cap aon estabe lo rey.
Lo criat, están al loro, al eixí micer Ruggeri de la siudat, mol hábilmen sen va aná acompañánlo, diénli que anáe cap a Italia. Cabalgán, pos, micer Ruggeri en la mula que li habíe donat lo rey, y en aquell de una cosa y de un atra parlán, arrimánse la hora de tersia, va di: - Crec que estaríe be que portarem an estes besties al corral, y entrán al establo, totes menos la mula van cagá; per lo que, seguín cap abán, están sempre lo servidó atento a les paraules del caballé, van arribá a un riu, y abeurán allí a les besties, la mula va cagá al riu. Veénu micer Ruggeri, va di: - ¡Bah!, desgrassiat te faigue Deu, animal, que eres com lo siñó que te ha regalat. Lo criat sen va fixá en estes paraules, y com en atres moltes sen habíe fixat caminán tot lo día en ell, cap atra que no fore en molta alabansa del rey li va sentí di. Al matí siguién, montán a caball y cabalgán cap a la Toscana, micer Ruggeri sen va torná atrás. Y habén ya sabut lo rey lo que habíe dit de la mula, fénlo cridá li va preguntá per qué lo habíe comparat en la seua mula, o milló a la mula en ell.
Micer Ruggeri, en bon gesto li va di: - Siñó meu, tos assemelléu an ella perque, aixina com vos donéu coses als que no convé y als que convé no los donéu res, aixina ella aon conveníe no va fé fem y aon no conveníe, sí.
Entonses va di lo rey: - Micer Ruggeri, lo no habétos fet donassións com ne hay fet a mols que en comparassió de vos no són res, no ha passat perque yo no tos haiga tingut per valerosíssim caballé y digne de tot gran don, sino per la vostra fortuna, que no me u ha permitit, en lo que ella ha pecat y no yo. Y que dic la verdat tos u mostraré manifestamen.

A lo que Ruggeri va contestá: - Siñó meu, yo no me enfado per no habé ressibit dons de vos, perque no los dessichaba pera sé mes ric, sino perque vos no hau testimoniat gens la estima del meu valor, sin embargo, ting la vostra per bona excusa y per honrada, tos crec sense cap proba.

Lo va portá entonses lo rey a una gran sala, aon, com habíe manat abáns, ñabíen dos grans cofres tancats, y en presensia de mols li va di: - Micer Ruggeri, a un de estos cofres está la meua corona, lo cetro real y lo orbe y mol bones correches meues, broches, anells y atres joyes pressioses que ting; l´atre está ple de terra. Agarréune un, y lo que triéu sirá vostre y podréu vore quí ha sigut desagraít, si yo o la vostra sort.

Micer Ruggeri, com va vore que aixina u volíe lo rey, ne va triá un, lo rey va maná que lo obrigueren, y se va trobá que estabe ple de terra; en lo que lo rey, enriénsen, va di: - be podéu vore, micer Ruggeri, que es verdat lo que tos dic de la vostra fortuna; pero en verdat lo vostre valor mereix que me enfrenta a les seues forses. Yo sé que no teníu la intensió de fétos español, y per naixó no vull donátos aquí ni castell ni vila ni siudat, pero lo cofre que la fortuna tos ha tret, vull que sigue vostre, pera que a la vostra terra pugáu emportátol y del vostre valor en lo testimoni dels meues dons pugáu gloriátos en los vostres consiudadáns.

Micer Ruggeri, prenénlo, y donades al rey tantes grassies com a tan gran don corresponden, ben contén, sen va entorná cap a la Toscana.

porró, porrón (tremola)

Tremola porró !!!

"Pera tocát, mossa maja,

ne venim aquí un muntó,

en guitarres y laúds,

bandurries y acordeóns.

Guitarrico, trompa y gaita,

los tocarem en ardó,

perol teu pandero, mossa,

lo tocaríem millló.

¡Qué gust quem fa, mosseta,

qué gust que me fa tocá

lo cascabell y les polques

les massurques yl tin-tan!

Pero cuan yo vach de ronda

me fa mes gust lo escoltá

la musiqueta que solten

los porróns al abocás.

Tremola, porró, tremola, porró,

tremola, tremola, porró.

Avui en los cos de jota

lo Sobrarbe ha despertat

y estopeng porte la ronda,  

mol resec lo garganchó.

Tremola, porró. Tremola, porró.

Tremola, tremola, porró.

Qué poca vida te quede

ves demanán confessó,

si los mossets no te acaben

ya u farán los rondadós.

Algunes al guitarrico

no li tenen compassió:

¡Quín trastet mes menudet

que té eixe gran mossetó!

Pero esbarrades les dixe

cuan aquell fique en acsió,

que un guitarrico valén

val mes que un fluix guitarró.

Atres diuen que es un traste

mol vell eixe acordeón

y que ñabén cremalleres

pa qué fé aná tan botó.

Pos perque a vegades lo agüelo

seguix sén de lo milló:

preferixco alsá deu faldes

que acachá dos pantalóns.

Tremola, porró...

Y si vols chuflá la trompa

mosseta, tin precaussió,

que alguna de tan fé forsa 

m´ha petat los pantalóns.

No mos faigues   

per una ventosidat,

si te sen escape alguna

¡ojo de desafiná!...

¡Ay, San Úrbez, vaiga vida

la que un gaité ha de portá!

que entre lo porró y la gaita

may pot pará de bufá.

A vegades, dins de casa

encara ha de treballá

si li veu la gaita unflada

la dona voldrá ballá. (mullé)

Tiembla porrón !!!
...siempre, pero más, cuando por ejemplo, y esperemos que a no tardar, liquidemos definitivamente al bicho...
Buen Nuei - Felices sueños, amigos !!

https://www.facebook.com/photo?fbid=3823149114432472&set=a.375005832580168

"Para tocarte, moceta,

venimos aquí un montón,

con guitarras y laudes,

bandurrias y acordeóns.

Guitarrico, trompa y gaita,

tocaremos con ardor,

aunque tu pandero, niña

tocaríamos mejor.

¡Qué gusto me da, moceta,

qué gusto me da tocar

o cascabillo y as polkas

as mazurcas y o tin-tan!

Pero cuando voy de ronda

me da más gusto escuchar

la musiqueta que hacen

los porrones al pichar.

Tiembla, porrón. Tiembla, porrón.

Tiembla, tiembla, porrón.

Hoy con o cuerpo de jota

o Sobrarbe despertó

y la ronda trae reseco

muy reseco el garganchón.

Tiembla, porrón. Tiembla, porrón.

Tiembla, tiembla, porrón.

Qué poca vida te queda

ve pidiendo confesión

si os mosicos no te acaban

ya lo harán os rondadors.

Algunas del guitarrico

se burlan sin compasión:

¡Qué trastico tan pequeño

que tiene ese mocetón!

Pero espantadas las deja

cuando lo pone en acción,

que un guitarrico valiente

vale más que un guitarrón.

Otras dicen que es un traste

muy viejo el acordeón

y que habiendo cremalleras

pa qué usar tanto botón.

Pues porque a veces lo viejo

sigue siendo lo mejor:

prefiero subir diez faldas

que bajar un pantalón.

Tiembla, porrón...

Si quieres chuflar la trompa

moceta, ten precaución,

que alguna tanto fer fuerzas

ha petau o pantalón.

No nos hagas carrañarte

por una ventosidad

y si se te escapa alguna

¡cudia con desafinar!...

¡Ay, San Úrbez, vaya vida

un gaitero ha de llevar!

que entre el porrón y la gaita

nunca para de bufar.

Y a veces, al ir ta casa

aún le toca traballar

si le ve la gaita hinchada

la muller querrá bailar.

Tiembla, porrón....
de La Ronda de Boltaña.
Letra y música Manuel Domínguez.

La canción en el primer comentario.

Y pocas cosas tan tradicionales de una buena mesa aragonesa como el porrón.

Siempre el porrón y siempre buen y abundante vino aragonés en el porrón.

El famoso escritor francés Alejandro Dumas ya dejó escrito en uno de sus libros de sus viajes por España en el siglo XIX, "De París a Cádiz" que en las tierras de Aragón se bebía "con una especie de botella de cristal y realizando un arco con el líquido que salía por el pitorro"...

Si, señor, eso es un porrón.

Y como siempre y también en estos tiempos aciagos que corren, pocas cosas tan higiénicas como el porrón que permite beber a varios comensales de forma que se evita el contacto con la boca.

Si, lo de las manos ya es otro cantar pero hoy n... o nos quitéis la ilusión.

El porrón es motivo de amistad, confianza, festividad, celebraciones, amigos, juerga, rondas... de todo lo bueno de la vida y que muchos ya hace tiempo que anhelamos.

Paciencia, todo llegará.

Y qué bueno le sabe a la moceta el vino del porrón en la foto !!!

Guillem de Cervera, trovador, catalán,

El trovador catalán Guillem de Cervera nos muestra cómo hablaban por Manresa o Berga en el s.XIII, es evidente que era lengua distinta a la coetánea valenciana.

(Hauría de mirá si los apóstrofes están al texto original.)

Entre Lerida e Belvis,
pres d´un riu, entre dos jardis,
vi ab una pastorela
un pastor vestit de terlis,
e jagren entre flors de lis,
baysan sotz l´erba novela.
E anc pastora pus bela,
plus cuynda ne pus ysnela;

no crey que fos, ne no m´es vis
c´a mos oyls tan plazen ne vis
en França ne en Castela.

San Visén, Albelda, Joaquín Carrera Quinquilla, 1977

San Visén, Albelda

El fallecido Joaquín Carrera Quinquilla, poeta de Albelda, escribía este pregón en las fiestas de San Vicente del año 1977:

"Avuy día de San Visén

festa del nostre patró

a tots os vuy salidá

en esto petit pregó.

………………………………

Alguns ya l'an selebrat

en coca y en chocolate

y uns altres u farán

en vermut y algunes tapes.

………………………………

Avuy día vintidós

s'acomensat en la Misa,

que yam anat ben mudats,

en abricu gabardina". 

// 

https://issuu.com/diputacionprovincialdehuesca/docs/albelda._la_vida_de_la_villa 

http://miscelaneaturolense.blogspot.com/2017/01/enero2017miscelanea-san-vicente-martir.html

http://garcia-adell.blogspot.com/2008/01/san-vicente.html

http://gurrion.blogia.com/2011/121001-viaje-de-ida-a-albelda-y-de-vuelta-a-tamarite.php

http://www.dehuesca.es/~sipca/IMAGEN/documentos_web/BDPCA_5.pdf

https://core.ac.uk/download/pdf/234790192.pdf

http://www.uni-bielefeld.de/lili/personen/meyer-hermann/pdf/Revista_Aemilianense_II.pdf

http://bibliotecavirtual.aragon.es/bva/repos/i18n/catalogo_imagenes/grupo.cmd?path=3600229

En Albelda, antaño, la víspera de esta fiesta se realizaba una mezcla explosiva con maderas, piedras y un detonante. Aquello era "fe petá el castell", que en un momento inesperado provocaba un ruido atronador. Durante los días previos a esta fiesta se arreglaban los caminos, encargándose de dicha misión los "oficiales" (barberos, herreros, carpinteros...), por considerar que eran unos privilegiados, pues no manejaban el pico y la pala en todo el año. Por esa razón debían colaborar en estas fechas.

La Colegiata de Albelda está bajo la advocación de San Vicente, en cuyo honor se celebraban las fiestas de invierno. En uno de los días de la fiesta se sube a la ermita de San Sebastián, donde se cantan los gozos y se reparte el "pan caritat".

Desde hace ocho años la peña "El Magré" organiza la denominada "Festa del Tosino". Uno de los días de fiesta se dedica a este festejo. Por la mañana hay desayuno con chocolate y pastas. A media mañana se ofrece el almuerzo compuesto por cerdo a la parrilla. Al mediodía la comida consiste en consomé y caldereta de cerdo. Se matan media docena de tocinos para invitar a los asistentes. Es la fiesta de la matacía por excelencia.

Francesch Lobet, 13 de maig 1461

Als molt reverends egregis nobles
magnifichs e savis senyors los diputats del General e
consell lur representants lo Principat de Cathalunya
residents en Barchinona. 

Molt reverends egregi nobles
magnifichs e savis senyors. La present es per notificar a les
reverencies nobleses magnificencies e savieses vostres com disapte
prop passat a dinar aribi en aquesta ciutat. Com fuy
dinat provehi los jurats se apleguassen ab
los adjunts e per que era dia de mercat fonch hora
tarda e certificat dells ani a lur casa
de juyaria e segons forma de las instruccions
precchints vostres saluts los doni vostra letra
de creença
e aquella lesta
los
spliqui
com mils
pogui
la dita creença e aturasen
se acort per altra hora. E
lo
diumenge hun
dels jurats parla
molt ab
mi a la mia
posada e en son
rahonament
mostra
la gran divisio que es entre ells a que repliqui
ço
quem
sembla
significant li quants dans
e inconvenients se seguien
per discordia e quants bens portave unitat persuadint lo
que li plagues haver sguard a la temporada e a les faenes
quis
manejaven
quant eren a servey
de Deu e a benavenir del Principat qui per la endreça de nostre
Senyor e per gran unitat eren en lo
punt que vuy
son e si en la dita unitat nous
conservau no obtendreu lo
fi desijat.
E partit lo
jurat de la mia
posada tentost
fonch
ab
mi altre jurat sertificantme
de tot lo
contrari e per lo
semblant li repliqui
dolentme
molt de la discordia era
entre ells pregantlo
ab
aquelles pus
dolçes paraules pugui
totes pasions
fosen posades adepart
e solament fos ates al servey
de Deu e a la conservacio del dit Principat e que per neguna
passio
ells nos
devien metre
en neguna
discordia per gran que fos quant mes per ten
pocha
cosa de que debatien. E es per lo
entrevenir
en vostre consistori de mossen Francesch
Sampso e los
altres tres volen mestre
Marti ells
plau que abdosos
entrevenguen
en lo
dit consistori mes
que lo
dit mestre Marti presehescha
attes
que fonch
elegit per entrevenir
en lo
dit consell e que en mossen
Sampso es finit
son sindicat
a que fonch
elegit e la hun e laltre
man
molt pregat quels
ne
digues mon
parer e jo son men
lunyat dihentlos
que en aquexa part nols diria mon parer ne
axi poch los he vulgut res significar
bels he molt stretament pregats se volguessen
concordar e no aturarse per ten pocha cosa tots temps
tirant los a tota amor pau e concordia en tant que hir
sperant jo me trametessem a demanar per ferma
resposta fonch a la mia posada hun jurat
acompanyat de dos notables ciutadans lus (o los) qui per part
sua e de dos companyons seus me dix com en manera al
mon nos podien acordar en ferme rasposta e feu
moltes ofertes en tot lo que fos plasent a vosaltres senyors e
a vostre consistori e sap Deu li digui moltes coses dolentme
molt de lur discordia e quem marevellave que a
tan pocha resposta com se podia fer en lo quels
havia explicat staven axi discordes e pus axi era
ne volia parlar per mon descarrech ab sos
companyons. E volentnos partir vench nova com CCC.
homens armats de peu
devallaven per la muntanya (o montanya, no está acabada de
cerrar si es una o) e tota la ciutat se aremora e
tancaven portals aquells qui poden tancar car prou stan
desordonadament e fonch hun fill den
Guillem de Biure qui era ab huns LX o LXX
homens e anava a hun loch a una leuga
de Gerona per hun matrimoni ha fet e esperes
haver cert debat ab mossen Johan Çariera.
Fonch acordat que dos jurats acompanyats de alguns ciutadans
hisquessen parlar ab ells per fer los
desapleguar e que no entrassen en la ciutat e com foren
axits ells se foren ja spargits (falta punto
o pone llan) Han ordonat de regonexer e metre en orde
les portes dels portals e regonexer la ciutat e partirla
per cinquantenes e X^nes e metres en orde degut e
tornats ab los ciutadans que noy mancha nengu
sino mossen Felip Sant Celoni qui no es ben dispost de
sa persona. Jols reciti lo rahonament
mera fet per lo dit jurat els pregui me
volguessen fer la dita resposta e metres en aquella unio
que los afers requerien e fahent los loch
romangueren ensemps e stigueren fins entre X e XI hores
de nit per ferma resposta la qual fonch que un jurat
acompanyat de tres ciutadans e apres tres jurats qui tots los
huns separats dels altres me manifestaren gran
discordia entre ells stant e persevarant quiscuns en
lus oppinions. Deu sap los repliqui
lo que pogui ne sabi. E pus les
parts son aqui placia a les vostres magnificencies e grans savieses
hoyr a quiscuns e aplanar ho car los
afers de aquesta ciutat sen torben e aquesta pocha
spira (spark inglés; purna) poria fer hun
gran foch qui poria molt noura e tot lo mon
fora de vosaltres senyors noy basta en reposar ho. Aci
ses dit que los pagesos de ramença
se son ajustats e tant no he traballa no he poscut
(se lee posent) sentir hon e res dit que diumenge se
devien ajustar a la Bisbal mes yo fiu
venir hir hun *bo pages de Foixa hon jo havia
trames hun home propri e parli molt ab ell per
que havien dit ell sabia molt entre ells dihentme que lo
aplech de la Bisbal creya sera torbat
perque lo procurador del bisbe havia feta una crida que
nengu no si gosas ajustar mes avant de res.
Placieus no sia tengut en vill lo
fet dels pagesos de ramença
que molt stretament se treballa en conduhir los
e ham dit aquest que ells seran de cort ab lo
Senyor Rey quels fermera V capitols dels mals
usos e darli han LX mil florins. Lo bisbe e son
capitol son fort mal per hun subsidi que lo dit
bisbe vol li façen
mes sera afermat
com lo palau del bisbe
formen de vitualles e armes secretament e apres
per hun
notable eclesiastich
ab
qui jo havia
parlat senti
esser no res e a nit stant jo ab
los jurats se
faheren venir loficial
del bisbe per lo
ques
dehia
del dit palau e lo
dit oficial qui present mi
que hun
jurat e II ciutadans anasen
al dit palau per veure lo
que voldrien e no hi trobaren res sino prou poch
e tot lo moble
ne
lo
qui hi es no val cent florins. Aci
ha gran fretura
de oficials que en lo bruit
que hir
sich
moch
lo sotzveguer
ne
lo batlle
nos
trobaren en la ciutat car lo
veguer se diu
es aqui e aquests dos oficials se
diu son tals com a Deu
plau. De tot lo
que pore
sentir vos
informare eus
avisare suplicantvos
que en la composicio de ma
letra vullats
prestar pasciencia
com jous
presente lo
que tinch
e no çe
scriure
ni menys ordonar
e jou he
a fer tot que Deus sab quant ha que laguin
a fer la present e tantost
partre
per tirar mon
cami la via de Perpenya.
En Johan Ramon me suplica
ir
hora de dinar vostra creença e dinas
ab
mi e tantost
fonch
dinat parti
oferintme
tantost
sia
a Perpenya treballar en lo
que ordonareu
sens fallir
hi hun
punt de mon
poder. Aquest plech
no he trobat nengu
e scrivint es vengut lo
portador qui es de Perpenya
e pus
es master
no he volgut fer home propri. De Gerona
a XII de maig a X hores de mati any Mil CCCCLXI. - Mossenyors prest a
vostra manament e ordinacio Francesch
Lobet.

metre de frances en vulgar cathala

30 DE ABRIL. (1461)

Se dio cuenta, en esta sesión, de unas cartas que habían recibido de Antonio Riquer, enviado al obispo de Elna para tratar del subsidio impuesto al clero del Principado; de otra que remitió Juan Ferrer; y de otra del diputado local de Perpiñan, conteniendo varias noticias de Francia; sobre lo que, no se tomó por de pronto ningún acuerdo, copiándose en seguida las mencionadas cartas, según es de ver.


Als molt reverend egregi noble magnifichs senyors los diputats del Principat de Cathalunya e consell en virtut de la comissio de la cort residents en Barchinona.
Molt reverents egregi nobles magnifichs senyors. Arribat en la present ciutat lo diumenge a vespre trobi que lo senyor bisbe de Elne ere poch havia e quasi en aquella hora arribat e pres posada en lo palau del bisbe on solie posar lo Senyor Rey e axi lo diluns mati doni les letres de creença de vostres magnificencies e de la ciutat de Barchinona als honorables pahers de la ciutat e al capita e En Johan Ferrer juxta la ordinacio de vostres magnificencies e explicada la creença a quiscu dells se oferiren promptes a la voluntat de vostres reverencies dient que asistencia e tot quant los fos possible per direccio del negoci eren contentissims fer en los dits fets e axi lo depres menjar muntam lo veguer de Barchinona e hun paher ab En Johan Ferrer e altres consellers del capita al dit senyor bisbe de Elne. E en presencia dels dessus dits dades les letres de creença li fonch explicada per mi la creensa (creença y creensa) juxta forma de les instruccions ab aquell millor tal (tal y tall) de paraules sembla esser fahedor segons la necessitat del negoci requeria. E lo dit senyor bisbe molt benignament hoida la dita creença me dix en efecte que al que ha sguart a la primera part per lo prelats e altres convocats no poder personalment esser en la convocacio per sa senyoria feta e de la prohibicio feta per les reverencies e magnificencies vostres en no leixar los exir ni venir atessa la necessitat acorrent en lo Principat et alias segons forma de les instruccions que a ell ere algun tant anugos (de enuig; enojoso) per quant axi comodament los negocis nos poran tractar ab lo procuradors com farie ab los principals e tals persones com eren los convocats. E que si a les reverencies vostres fossen notes les causes de la convocacio e la molta necessitat occorre en la provisio fahedora per lo regne de Xipre en lo levant que indubitadament nols agueren detenguts les reverencies vostres pero pus fet ere que per aquella part no podia als dir. En quant havie sguart al segon cap ço es de present sobreceure (sobreseure, con s, sobreceure, con c) en lo fahedor ates la necessitat urgentissima ocorre en lo Principat e que los motius a sa senyoria recitats e per contemplacio de les reverencies vostres e de la ciutat de Barchinona dix sa senyoria que en lo qui havia sguart a la persona sua ere molt content pero que aquests fets no eren en facultat sua e per quant ell esperave lo senyor archebisbe de Çaragoça e agut acort ensemps ab los qui conporran de les provincies axi de Çaragoça com de Tarrassona me farie resposta prometentme en lo mig no enantar en res e axi forem fets molts replicats a quascun cap per los quals lo dit bisbe devie complaure e condescendre a la voluntat de vostres magnificencies s stant axi fabulant e ell stant en pensament volgue significar que si algun *ale (salto de linea) *avie de vostres magnificencies e sa anada aqui podie res profitar als fets ho faria pero que la tregua li semblave inportar gran dan e nocument al negoci. Axi mossenyors pensen vostres reverencies si serie expedient se mudas la convocacio aqui e se tractas aqui al faedor. Hoc me demana li donas en scrit ço que de paraula li havia explicat de part del Principat. E en aquell cap me aturi acort per poder comunicar ab los qui per vostres magnificencies me son dats per consellers en lo dit negoci e hagut acort lo veguer de Barchinona pahers de Leyda e sos consellers som tots en parer no deure sen dar trelat en scrits sino que lo dit e explicat de paraula per mi ere segons forma de instruccions e tal comissio no me ere dada e axi no fore factible darla en scrits e poguere portar nocument algu e axi li fonch feta per mi la resposta en presencia dels dit veguer paher e consellers. Stech ne sobre pres e no curra mes insistir hi sino que dix no pensasen per nenguna via al mon ell ho demanas per voler pendre motiu algu contra lo Principat ni nosaltres sino per haver forma de consultar car sa senyoria ere cathala e tenia prelatura en Cathalunya e axi procurarie tota utilitat al Principat e no dan e axi ab moltes cortesias pres fi nostre rahonament. E presa fi stant en partida sobrevench nova en ciutat. E mes se murmuracio gran en lo poble que mossenyor dehie se volia fer fort al palau e lo Senyor Rey ere a Leyda en tant que la ciutat trames a dir al senyor bisbe de Elna que ii plagues buydar lo palau. E axi de continent pres sopar sen devalla en ciutat a possar en la casa den Belver. Essen molt anujat e presa molta congoixa. Diguem li senyor aso es cas en terments per lo qual vostre senyoria pot be compendre que es lo que ha mogut als diputats e consell en pregar vostres reverencies que a present li plagues sobresseure. Axi mossenyors ell se justifique granment e que no vol fer res sense voluntat del clero e no res contra aut preter voluntatis dient que les indicacions an granment tolt lo credit e per cobrar la vol la senyoria de nostre Senyor lo Papa que tot sia aci convertit en fustes e exercit per mar faedor per los de la provincia e tota lur voluntat e beneplacit e axi solicitant lo de resposta diu que de present fins haje agut consell dels convocats nom pot dar difinitiva resposta. Los convocats hic son molt pochs en nombre. No tinch pença que res façe. A present sta ab gran temor e si color pot pendra crech pendra spassa. Ham dit li hau scrit que aqui se dehia que li fessen *beure lo plom e les bulles e cruada en que he satisfet per la honor del Principat quant en mi es stat possible dient ignorar tals rahons e que de tal loch e persones indegut sa senyoria no devia creure ne menys pensar et alia. Axi mossenyors en part es profitos si be ne pertinentment dich crech indubitadament si ale li era dat de transferir se en aqueixa ciutat pus segur fos ho deliberarie sens molts prechs. Pensen vostres magnificencies que es de fer e rescriven e manenme tot lo que plasent los sia. De Leyda a XXVIIII de abril. 
Apres feta la present me tremes a dir mossen de Euna per lo oficial de Terragona he per lo dega de Barchinona que no prengues enuig en la triga de la resposta e que dema o dins dos jorns hauria resposta dessisiva (falta el punto) Certament segons lur parlar ell crech consultara vostres magnificencies de tot lo negoci car ultra la imposicio e indiccio de la decima o subsidi diu te altre carrech per la santitat de nostre senyor lo Papa e que mossen Villamari te a venir en Barchinona per quant es elet capita per nostre senyor lo Papa e axi ab companyia de altres galleres te a fer lo viatge e prestar la seguretat a mossen de Euna axi signifique de altres peccunies voler fer armada. E parlant li es stat dit que ni diners ni armes ni gent no pensava sens voluntat del Principat se permetes en aquest temps axir ni exaurir del Principat les quals paraules li han dat causa a consulta e repos del negoci. Placieus mossenyors atendre en tot lo mester car pens vostres magnificencies seran conplagudes si lo comensat ab efecte es proseguit e manen lo que plasent los sie. No hic ha sino tres o quatre dels convocats fins a la dada de la present. Mossenyors lo qui es promptissim a la ordinacio de vostres magnificencies Anthoni Riquer.

Als molt reverent e molt magnifichs mossenyors los diputats del General de Cathalunya residents en Barchinona.
Molt reverend e magnifichs mossenyors. Per micer Riquer enbaixad or vostre he rebut una letra en la qual mes manat vulla entrevenir en los negocis que lo dit micer Riquer haura de manegar ab mossen de Elna per que mossenyors fonch acordat per lo dit micer Riquer mossen veguer de Barchinona e En Bernat Gralla paher e yo fossem en lo primer rahonament fahedor per lo dit micer Riquer ab lo dit senyor bisbe e axi fonch fet e per que axi del primer rahonament ques hach hir ab ell com del segon que ses agut vuy lo dit micer Riquer ne scriu largament a vostra reverencia e honorables magnificencies e ha volgut per aço sia tremes lo present correu no cur gens de larch scriureu sols breument ho sumare. Lo rahonament contengue en efecte pregar lo dit senyor bisbe attesa la concurrencia del temps voler se transferir a les altres parts de sa legacio e sobreseure per al present en nenguns enantaments ques aguessen a fer aci per causa de la sua comissio o almenys ques mudas aqui. La sua resposta fonch denunciar lo gran fruyt ques segire en crestiandat dant se obra que los fets perque ell ve prenguen deguda conclusio e la gran honor que aquest Principat ne spere reportar allegant que en aquest fet no podia res delliberar sens sebuda de sos companyons e pus ell ses mes allarguat significant jatsia no determenadament que ell no procehira en imposicio de decima mas que sens aço ell havia de fer altres coses moltes axi com ere provehir les gualeres de mossen Vilamari al qual ell havia aguda licencia del Rey que pogues servir la sglesia e havia a fer provisio de naus e altres vexells maritims per la armada fahedora per nostre sant Pare he com se fara aço volguere haver colloqui ab sos companyons e que del anar aqui ell no sabia quin fruyt fere mas que si lo senyor arquebisbe de Terragona li scrivis quey anas que ell hi anare e certament crech diga aço per recel que ell ha que no li sie feta aqui alguna novitat e creu que si lo dit senyor arquebisbe li scrivia que vingues que no li scriuria que primer no aseguras qui la plaça e axi ell altre vegada es romas en pensament. Veig be ell sta ab gran dupte no li sia feta alguna novitat e ferneu quant volreu e ultra que de aqui ell ha hagut de tallar les bulles e fondre los ploms e moltes altres burlerias. Ha donat gran causa en la sua temor hun acte ques segui ahir ço es que arribat ell aci a Leyda lo diumenge passat a vespre ell fonch aposantat en lo palau del bisbe e ses besties foren meses en los stables del castell del Rey de ques segui que ir mentre erem ab ell en lo parlament que lo dit micer Riquer li fahia en lo dit palau del bisbe se mes tant gran avalot en la ciutat dient que Leyda ere venuda e trahida que en presencia de los qui eren alli ab ell la ciutat li trames a dir que buydas lo palau e si ben agues volgut entendre li digueren ques isques de ciutat ab paraules corteses dientli que en Framenos (frares menors, frailes menores, flares menós) o en Praycadors (Predicadors, Predicadores) se podia be alleugar e tot hom se mes en armes en ciutat pur tots los soldats vehent lo gran murmur de la ciutat que yom hagui de exir del dit rahonament e men hagui a devallar prest en ciutat per fer desarmar e reposar la gent e axi ell sen devalla del palau tantost. De aqui anant mossenyors a mi par que haureu molt poch afany en fer lo anar aqui ço que ell diu que porte es armar aci naus e galleres les patronies de les quals venen totes en mans de nostra nascio. Semblam mossenyors que sia molt necessari haver lo aqui e metrel en nececitat que lo que haja se faça per sole triga de la terra e puix ço que armara vinga en poder de gent fiada no sen pot seguir sino benefici gran e el Papa vehent que la andreça de aquest negoci nos puixa haver sino per miga de la terra crech tenbe condecendra en quantes coses la terra voldra de la sua santedat car en lo temps de vuy potencie cumpta obedient. De tot aço com dit he per lo dit micer Riquer nes scrit molt amplament a vostra reverencia e honorables magnificencies les quals sabran triar lo que pus util sia al servey de Deu e a honor de la terra.
La vostra gent de peu sera apunt per al primer dia de maig lo qual faran la mostra e comenseran de servir ab les roses. Tots se son a la derreria contentats de flixarse de sou aquests dies passats e serviran per tot lo mes de maig que axils he soldejats. 
Ab gent he perlat vuy qui ve de Navarra los quals partiren divendres passat. Compten com la setmana passada lo Rey de Castella ere en Arande ab molta gent darmes ha fet portar al Faro XXXX mil faneques de forment per provisio de la gent darmes e molta artellaria. Dimecres passat la gent de don Luis fill del conestable pres lo castell de la poblacion e mes la gent del Rey de Castella ha pres Hoya e Uxen e Vilacabredo e la conclusio es que Navarra es plena de gent darmes. Laltre dia los del Faro hi corregueren e portarensen V mil caps de bestiar menut. Lo mestre de Calatrava fill del Senyor Rey sta en lo riu ab CL rocins. Als al present noy ha de que fretur scriure majorment no podent scriure sino noves mal certes. Feta en Leyda a XXVIIII de abril.
Perque mossenyors lo present correu no va per fets del exercit vegen vostra reverencia e magnificencies fareu pagar aqui An Tora ho si volreu que yol pach axi com dels altres viatges dels quals aqui no li es stat res pagat. Quim recoman en gracia e merce de vostra reverencia e honorables savieses Johan Ferrer.

Als molt reverend e magnifichs e de gran providencia mossenyors los diputats del General de Cathalunya residents en Barchinona.
Molt reverend e magnifichs e de gran providencia mossenyors. Disapte a XXV del present arriba aci hun capella ab tres letres de mestre Johan Boreu tresorer del Rey de França la una dirigida a mossen la regent la governacio de aquests comtats laltre als honorables consols de aquesta vila laltre es dirigida An Phelip Albert. La del dit regent o dels dits consols quaix donen a una sustancia. Trametvos ab la present trellat de la dels consols e axi mateix altre trellat de hun memorial donat per lo dit capella com veureu. En la dita letra e memorial ha moltes coses de star ab grandissima sospita ab tot que aci se sospita que aquest portador nos hage trobades aquestes letres e per aclarir aquesta sospita vuy ha partit daci hun home per anar a Beses a parlar ab lo bisbe qui es fill del dit mestre Johan Boreu per seber ja aquest home qui es vengut si es parent de la muller del dit mestre Johan com diu en sa letra. Hoch encara sen porta una de les dites letres que aci ha portades per veure lo soscrit si es de ma del dit mestre Johan. Vengut que sia de tot seran avisades vostres grans reverencies. En aquest mig temps he delliberat fer la present he pregat lo portador qui sera Jaucme Soler guarda e cullidor del pas de Salses qui ja per sos afers havia anar aqui que vulla cuytar e en dos jorns esser aqui. Placiaus manar ferlo pagar segons sos treballs. Los consols de aquesta vila daço scriuen e tremeten trellat de lur dita letra e dit memorial als lurs missatgers qui aqui son quin deuen esser ab vosaltres. Lo trellat de dita letra havem fet metre de frances en vulgar cathala e axi mateix del dit memorial. Daqui anant no he mes a dir sino queus soplich que de tantes consultes queus he fetes vos placia volerme scriure de vostra intencio. E manen de mi vostres grans reverencia e providencies ço que plasent los sia les quals la divina potencia tinga en sa continua custodie. Scrita en Perpenya a vint e set de abril any Mil CCCCLX hu. - La present fou spatxada a XXVIII del dit corrent la vuytena hora devant mig jorn. - A vostre ordinacio e manament prest Guabriel Girau diputat local. 

Mos honorables senyors. Yom recoman a vos tant com jo pusch. Plassia vos asseber que a la requesta de alguns senyors stant en aquesta cort e assi de mon bon voler jo vos scrich hi envie lo present portador lo qual es parent de ma moller que vos hajau a gardar car yo son assegurat que en breu vos haureu grans fahenes de que me desplau. Yo en he scrit pus largament a Felip Albert e aixi lo portador de la present vos en dira pus amplament lo qual vos prech vullau fer aviar fins fora de vostra terra car per res que sia yo no volria que la causa fos sabuda car me portaria gran dampnatge e a vos enuig della part de sa car per be fer on non deu haver nengun mal yo he scrit a mossenyor vostre governador o a son lochtinent semblantment a la fi o per causa quen siau advertits. 
Mos tres honorables senyors yo no vos scrich altra cosa sino que lo Sant Sperit sia guarda de vos e vos de bona vida e longa. Escrit a Bourges lo penultim dia de març. - Lo tout vostre Johan Bereau tresorer de França.

Mos tres honorables senyors. Jom recom a vos tant com pusch. Plassia vos assaber que a la requesta de alguns senyors stant en aquesta cort e axi de mon bon voler jo vos scrich hi envie lo present portador lo qual es parent de ma muller que vos hajau a guardar car jo son assegurat que en breu vos haureu grans fahenes de que me desplau. Jo en he scrit pus largament a Felip Albert e axi lo portador de la present vos en dira pus amplament lo qual vos prech vullau fer aviar fins fora de vostra terra car per res que sia jo no volria que la cosa fos sabuda car me portaria gran dampnatge e a vos anuig de la part dessa car 
per be fer om no deu haver negun mal. Jo he scrit a mossenyor vostre governador o a son lochtinent semblantment a la fi quen siau advertits. Mos tres honorables senyors yo no vos scrich altra cosa sino que lo Sant Sperit sia guarda de vos e vos do bona vida e longa. Escrit a Bourges lo penultim dia de març.- Lo tot vostre Johan Bureau tresorer de Fransa. 

Memorial de França que envia lo diputat local de Perpenya. 
Primerament doscents colobrines charreguen de Berri a Tholosa. 
A Carcassona que on aparelle lartellaria e arnesos per e en nom del comte don Marti Seneschal del dit loch. 
Item sobre les confinies e terra de Borgunya sis milia homens darmes que son venguts de la terra e ducat de Bar en Lorena.
Item en lo pas de Provensa certes quantitats de fustes. 
Item de aquells qui son e atturen al pas e comdat de Rossello que en sa guarda car ells deuen fer foch. 
Item de mossenyor lo Dalfi no es negunes noves que vulla fer guerra de la part dessa e crech que se los senyors daquell dit comdat lo requerien que ell llur donaria secos al encontre de mossen Charles. 
Mossen Carles ha jurat en la presencia del Rey que si lo sol (?) entra en la vila de Perpenya que ell hi entrara. 
Item mes siau assegurats que lo Rey no dona negun secors ne gents darmes de sa ordenansa. 
Item plus que los passatges del comdat de Foix son dats e delliurats e ab allo cert nombre de gents. 
Item plus que lo Rey no consent ne vol consentir tocant aquesta armada e en es molt mal content. 
Item plus que lo Rey no es content que aquesta armada passe per sa terra ne per la terra de Lengadoch ne per altra part. 
Item ha fet lo dit mossen Carles gran *amas al duchat Danion e comdat Dumayne. 
Item diu lo dit mossen tresorer que si ell pot en qualque manera la causa sera nulla mes que tostemps on se guard en guardant sa honor.