Lo llauradó y la peste.
(Me ha arribat esta historia y no puc disá de contáutola).
Un día un llauradó sen anáe al campo, cuan, a mich camí, se va trová a la peste, mol prima, que acudíe a l’Aldea. Tot preocupat, perque sabíe lo roina que ere, li va preguntá:
-¿Aón vas?
-A l’Aldea -li va contestá-.
-¿Qué vas a fe esta volta?
-Vach a matá chen, com sempre –va dí ella-.
-¿Cuáns ne matarás este camí? –va insistí lo llauradó-.
-Pocs. Una sincuantena.
Cada u va seguí lo seu camí. Y cuan l’home va torná a casa se va trová que tot lo mon ploráe, perque habíe pasat la peste y ne habíen mort un sentená.
Díes més tart se van trobá atre camí lo mateis llauradó y la peste, ara tota llustrosa, y lo bon home va aprofitá pa pegáli la bronca:
-Eres una mentirosa me vas dí que sol ne moriríen sincuanta y llugo van sé sen.
-Sí, pero yo sol men vach fe sincuanta, los atres van morí de po.
Tots sabém que asó es mol gort, pero entre los periódics, les televisións y algúns de natres encara hu estém fen pichó. Es com una gripe, pero sense vacuna.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Els comentaris de robots o de malparits i malparides catalanistes s´esBURRaran.
No us mateu, agafeu un llibre.
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.