dimecres, 7 de febrer del 2018

Assormá

Doná de mamá a un cabridet o un corderet de una cabra.

Lo pastó a vegades te que ajudá perque la mare no vol al fill, per la auló o alguna depresió post-parto.






Assormá, amamantar, xurmar, assormar





Amamantar en castellá.



Dcvb



XURMAR v. tr. 

|| 1. Traspuar, deixar anar un líquid pels porus (Tor); cast. rezumar. Chumá.


|| 2. Xarrupar, xuclar, beure a morro (Rosselló); cast. chupar, beber a morro. 



|| 3. Amorrar un xai o cabrit a la mamella d'una ovella o cabra que no és la seva mare, perquè li doni mamar (Ripollès, Garrotxa, Alt Empordà). Això es fa principalment quan s'ha mort una ovella i ha deixat un o més xais que necessiten mamar. A vegades l'ovella no admet aquests xais, ni fins i tot els seus propis fills, i aleshores el pastor la subjecta obligant-la a no moure's i a permetre que l'anyell mami. També hi ha altres procediments enginyosos per aconseguir que l'ovella no es resisteixi a admetre el xai que no és seu. Així ho explica un folklorista de Ripoll: «El pastor, perquè la mare del xai mort es prengui com a seu el bessó que li xurmaven, es val d'una traça ben enginyosa. Lleva la pell al que s'ha mort, procurant que amb la mateixa hi quedin els forats de les quatre potes, i agafant el xai bessó el vesteix amb la pell del mort, fent-li ficar les potes dintre els forats, de manera que se li adapti com un abric, i l'acosta a l'ovella; de moment ja li sembla que no és el seu, però com aquestes coneixen llurs xais més que amb la vista amb l'olor, abans de dar-li mamar el flaira dos o tres vegades, i trobant que la farum és la del seu, li dóna de mamar; al cap d'un parell de dies ja l'ha pres, no hi ha necessitat que porti la pell del mort, i d'aquesta manera el xai va més bé i s'estalvien de xurmar-lo» (Catllar, 18 juny 1921).




    Fon.: ʃuɾmá, əʃuɾmá (pir-or., or.).



http://alpi.csic.es/sites/default/files/publicaciones/cria_vaca_ALPI.pdf




En los nombres de los animales domésticos suelen menudear las etimologías 


problemáticas, de carácter incierto, onomatopéyico, desconocido o prerroma-


no. Los nombres de la cría de la vaca en las lenguas romances de la Península 


Ibérica no son una excepción. Junto a denominaciones de claro origen latino 


como ternero (< TĔNĔRU + -ARIU), novillo (< NOVĔLLU), anello (< ANNĬCŬLU), o los 


derivados de VĬTĔLLU (vedell, vitelo), se encuentran becerro, chalo, choto ~ joto 


~ jote, jato ~ xato ~ chato, jito, pucho, cucho ~ cuxo, meco ~ mequerro, quirro,


cherro ~ chirro, churro, meno, xurmar, cuyas etimologías se sitúan en terrenos 


más movedizos. Es por ello mi propósito mostrar la distribución dialectal, hasta 


ahora inédita, de las voces destinadas a denominar a la cría de la vaca que fueron recolectadas para el Atlas Lingüístico de la Península Ibérica (ALPI)




de suerte que se proyecte algo de luz sobre su etimología e historia.


Antes de entrar en un examen detallado, conviene visualizar el panorama 


general de las denominaciones en el mapa 1, que cartografía las primeras res-


puestas registradas en más de 10 puntos de encuesta.


A la vista del mapa, es evidente que las voces preferidas en las lenguas ibe-


rromances son las derivadas de *(i)BICERRU, VĬTŬLU / VĬTĔLLU, TĔNĔRU y las voces 


de origen incierto xato, choto, cucho ~ pucho, meco ~ mequerro ~ cherro.


Desde un punto de vista estadístico, becerro (en español) o bezerro (en por-


tugués) es la forma más extendida, con un área compacta en el occidente y sur 


peninsular (aparece en 210 respuestas, de las cuales solo 26 (12%) lo fueron 


como segunda opción). Es, probablemente, la voz más antigua de las documen-


tadas, ya en 964 en el Becerro de Cardeña


, y presente desde los primeros tex-




tos romances. En la Edad Media, como en portugués y en algunos pueblos de ...






Credensa

Buscaba canalobre Beseit y hay trobat al dcvb esta paraula que no conec




Credença , credensa, credentia, escorxador, matarife, banco







CREDENÇA (i var. credència). f.: cast. credencia. 


|| 1. Taula o armari que estava prop de la taula on menjaven els reis i prínceps, i que servia per tenir-hi el vi i l'aigua de què es feia tast abans de beure el rei. 



|| 2. Armari destinat a tenir, prop de la taula de menjar, els plats, pitxers i altres recipients destinats a servir en taula; cast. credencia, aparador. Onze escudelles grans, un parell de lançols per a la credència, doc. a. 1493 (Archivo, vii, 112).



|| 3. Tauleta situada lateralment prop de l'altar i que serveix per tenir-hi preparades les canadelles i altres instruments litúrgics. Unes toualles de la credèntia, Inv. Bertran a. 1614. 



|| 4. Conjunt dels sis canelobres grans que estan damunt l'altar, i enmig dels quals hi ha la santa creu. / Candelabros



|| 5. ant. Llibre de credença: llibre de comptes de les germandats i confraries. Los taulers y credencers... d'esta hora en avant en los llibres de les credences y taules no assenten despaig algú, Tar. preus ii. 



|| 6. Escorxador, espècie de banc de fusta on ajeuen els animals per escorxar-los (Tortosa, Beseit). V. cardença.
    


Fon.: kɾəðέnsə (Barc., Palma); kɾeðénsa (Val.); kaɾðénsa (Tortosa).


    Etim.: 
pres del llatí medieval credentia, mat. sign.

Curta biografía de Braulio Foz.

BRAULIO FOZ. Va estudiá los primés estudis a Calanda, y al 1807 apareix matriculat a la Universidat de Huesca. Allí, com mols atres compañs,...