Lo pastó a vegades te que ajudá perque la mare no vol al fill, per la auló o alguna depresió post-parto.
Amamantar en castellá.
Dcvb
XURMAR v. tr.
|| 1. Traspuar, deixar anar un líquid pels porus (Tor); cast. rezumar. Chumá.
|| 2. Xarrupar, xuclar, beure a morro (Rosselló); cast. chupar, beber a morro.
|| 3. Amorrar un xai o cabrit a la mamella d'una ovella o cabra que no és la seva mare, perquè li doni mamar (Ripollès, Garrotxa, Alt Empordà). Això es fa principalment quan s'ha mort una ovella i ha deixat un o més xais que necessiten mamar. A vegades l'ovella no admet aquests xais, ni fins i tot els seus propis fills, i aleshores el pastor la subjecta obligant-la a no moure's i a permetre que l'anyell mami. També hi ha altres procediments enginyosos per aconseguir que l'ovella no es resisteixi a admetre el xai que no és seu. Així ho explica un folklorista de Ripoll: «El pastor, perquè la mare del xai mort es prengui com a seu el bessó que li xurmaven, es val d'una traça ben enginyosa. Lleva la pell al que s'ha mort, procurant que amb la mateixa hi quedin els forats de les quatre potes, i agafant el xai bessó el vesteix amb la pell del mort, fent-li ficar les potes dintre els forats, de manera que se li adapti com un abric, i l'acosta a l'ovella; de moment ja li sembla que no és el seu, però com aquestes coneixen llurs xais més que amb la vista amb l'olor, abans de dar-li mamar el flaira dos o tres vegades, i trobant que la farum és la del seu, li dóna de mamar; al cap d'un parell de dies ja l'ha pres, no hi ha necessitat que porti la pell del mort, i d'aquesta manera el xai va més bé i s'estalvien de xurmar-lo» (Catllar, 18 juny 1921).
Fon.: ʃuɾmá, əʃuɾmá (pir-or., or.).
http://alpi.csic.es/sites/default/files/publicaciones/cria_vaca_ALPI.pdf
En los nombres de los animales domésticos suelen menudear las etimologías
problemáticas, de carácter incierto, onomatopéyico, desconocido o prerroma-
no. Los nombres de la cría de la vaca en las lenguas romances de la Península
Ibérica no son una excepción. Junto a denominaciones de claro origen latino
como ternero (< TĔNĔRU + -ARIU), novillo (< NOVĔLLU), anello (< ANNĬCŬLU), o los
derivados de VĬTĔLLU (vedell, vitelo), se encuentran becerro, chalo, choto ~ joto
~ jote, jato ~ xato ~ chato, jito, pucho, cucho ~ cuxo, meco ~ mequerro, quirro,
cherro ~ chirro, churro, meno, xurmar, cuyas etimologías se sitúan en terrenos
más movedizos. Es por ello mi propósito mostrar la distribución dialectal, hasta
ahora inédita, de las voces destinadas a denominar a la cría de la vaca que fueron recolectadas para el Atlas Lingüístico de la Península Ibérica (ALPI)
,
de suerte que se proyecte algo de luz sobre su etimología e historia.
Antes de entrar en un examen detallado, conviene visualizar el panorama
general de las denominaciones en el mapa 1, que cartografía las primeras res-
puestas registradas en más de 10 puntos de encuesta.
A la vista del mapa, es evidente que las voces preferidas en las lenguas ibe-
rromances son las derivadas de *(i)BICERRU, VĬTŬLU / VĬTĔLLU, TĔNĔRU y las voces
de origen incierto xato, choto, cucho ~ pucho, meco ~ mequerro ~ cherro.
Desde un punto de vista estadístico, becerro (en español) o bezerro (en por-
tugués) es la forma más extendida, con un área compacta en el occidente y sur
peninsular (aparece en 210 respuestas, de las cuales solo 26 (12%) lo fueron
como segunda opción). Es, probablemente, la voz más antigua de las documen-
tadas, ya en 964 en el Becerro de Cardeña
, y presente desde los primeros tex-
tos romances. En la Edad Media, como en portugués y en algunos pueblos de ...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Els comentaris de robots o de malparits i malparides catalanistes s´esBURRaran.
No us mateu, agafeu un llibre.
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.