Fen mún. y 2.
Avui mos anem a ficá en lo agüelo. Tením moltes coses que contá. Mentres charraba, miraba a la chen y la chen me miráe a mí. Vach veure chen gran com yo; vach veure chen michana, la que més; tamé vach veure chen chove, aisó es mol bo; y pa remat ñabien crios, a lo milló ells no van entendre res, pero que sons pares los portaren de menudets a sentí estes coses ya vol di mol. Vach veure chen en alguna llágrima als ulls; no ere per les meues palabres, eises valien poc; eren per los recuerdos quels traía; lo torná an aquells tems en que los pobles pareisien rius de oli; de pau, de convivansia; de bona veindat de trevallá cada un a seua casa pero al mateis tems tots chuns, perque aisó es lo que se fáe. Me enrecordo de Valderrobles an aquells tems; vindre pa fira era aná de festa; visitá a la familia; als amics; comprares o no comprares res. Me enrecordo del aigua baisán per lo riu; ya se que ere un atra aigua, pero ere lo mateis riu; no ha cambiat. Tampoc ha cambiat lo pon de pedra, ni lo de fiarro ni la plasa; tanques los ulls y per un momen te imagines los carres en ve de coches en carros y animals. Quin recuerdos. A lo milló no faríe falta, pero me sentisco en la obligasió de esplicá un poc la construcsió de la meua charrada y per qué la vach fe aisina. Según com la miros, no te un orden cla. Pero está feta a posta aisina. Tenín en cuenta tota la chen que va vindre ñabie que contals la nostra situasió, entonses ñabíe que repetí algunes idees que ya les habíem dit a uns atres puestos. Ademés ere una asosiasió que naisie, no podiem presumí de triunfalistes, teniem masa problemes; pero tampoc de pesimistes, estem luchán pa eisí a daván y se teníe que notá. De menut, de Luiset, vach trevallá, mes de dos y de tres camins en la menobra y allí vach dependre que si vols prepará un bo simén ña que mesclá arena y simén, la proporsió ya depén. Pos yo, tos haureu donat cuenta, anaba mesclán arena y simén; problemes y esperanses, pesimisme y optimisme; ¿va se bona la mescla? A ver si lo tems mos u diu. Al acabá la charrada molta chen va vindre a parlá en mí. Quina pena no haber tingut més tems pa escoltals a tots. Va sé, es, chen agraida; lo agüelo es un vendedó de fum, un vendedó de palabres escrites en mol sentimén, pero sol palabres, idees; vuides, sense resultats; fum que sen va a la primera volada de aire. La chen se conforme en mol poca cosa; pero que més vullguera yo que doná solusions y no problemes; sol ting bona voluntat y alguna idea regular; tot lo demés son palabres y palabres. Me haguere agradat sentam a una taula en la meua llibreta, com fa Juan Carlos, y aná prenén nota de idees, consells, ánimos, histories; pero “tempus fugit” lo tems se men va aná sense donám cuenta y a lo pichó a algú hasta lo vach escoltá mal o se va sentí defraudat en lo agüelo, perque sempre ñabie chen esperán y no volía quedá mal en dingú y de esta manera, vach fallá a més persones. Desde aquí, un poc tart, vull doná les grasies a tota la chen que me va escoltá y la manera que me van escoltá, casi tres cuarts de hora, sense maures, en silensio, en un silensio total, escoltán y escoltán. Penso que van se masa coses les que vach tocá, pero creía y u seguisco creen que totes ñabíe que tocales. Veía mans que se arrimáen als ulls, mans que se retorsíen de ñervis, de impotansia; de voldre fe coses. Me haguere agradat que los meus ulls hagueren segut una cámara fotográfica, pa torná a veure ara totes les reacsions y podé o sabé analisales. Chen que, sense donás cuenta, dieben que sí en lo cap; que estáen de acuerdo; que en alguna de les coses que diebe lo “Sebeta”, ells, elles estáen de acuerdo; sol per aisó valíe la pena fe lo viache. En alguna cosa no estaba equivocat. Algú me va parlá de que lo valensiá te lo mateis problema o inclús més gort que natres; que natres estáem al prinsipi; que encara teniem remei. A ver si la nova asosiasió u pot pará, pot fe algo. Uns atres me van dí: “aisó que vusté ha dit de que lo chapurriau ere més antic que lo catalá, que u ha disat caure com una posibilidat, fa mols añs un home sabio va vindre al nostre poble a femos una charrada com la que ha fet vusté avui y mos va di lo mateis o sigue que no va vusté equivocat: lo Chapurriau es; deu de se més antic inclus que lo catalá”. Vull que tingau en cuenta que yo sol vach parlá; pero los de la chunta y més chen están en primera fila, a tots tos admiro un mun; ¿Tos enrecordeu de David y Goliat?, pos está chen está luchán contra CataGoliat sense armes, sense honda, a pit despullat y resistís y aguante, a ver si pronte arriven més soldats a achudals; a fe forsa y si tenen sort, ña algú que hasta los done alguna falsecha pa podés defendre. Tránquils ya estic acabán; cuan me vach fica a escriure la charrada, tos tenía a tots dins del bolígrafo, sino tos vach nomená segur que va se cosa de la memoria del cap, que ya escomense a fallá, perque dins del cor tos portaba a tots. Eise cariño no tos falte a dingú. Voldría sabé escriure en lo cor, pa demostrautos que ahí tos ting a tots, com ting al Chapurriau, pero a eise nol vach olvidá, lo vach nomená y moltes voltes, com ell se mereis y com vatres me vau encarregá. FIN
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Els comentaris de robots o de malparits i malparides catalanistes s´esBURRaran.
No us mateu, agafeu un llibre.
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.