Escarbá

Escarbá



Esgarrapá , escarcotá (Tamarite ? )



ESCARBAR v. tr. 


|| 1. Gratar; separar una cosa d'una altra per frotació (occ., val.); cast. escarbar. Terra movia quasi escarbant e escrodinyant, SVF Quar. 166. Escarbar el foc: furgar amb el burxó per avivar el foc. Escarbar les orelles: gratar les orelles per netejar-les. Escarbar les dents: burxar entre les dents per llevar-ne les partícules d'aliment o altres cossos estranys (val.). 
|| 2. fig. Procurar diligentment de saber o d'obtenir una cosa secreta, difícil, etc.; cast. escarbar. Y encara que'l vell fenir se coneix, | no vol que u coneguen... ans pensa, fabrica, regira y escarba | per fer ab què's faça per jove tenir,Proc. olives 1901. 
|| 3. Prendre, robar (en l'argot dels malfactors barcelonins). C. Vallmitjana Crimin. 59; Wagner Argot 56.
    Fon.: əskəɾβá (Barc.); askaɾβá (Ll., Tortosa); eskaɾβáɾ (Val.).
    Etim.: pres del cast. escarbar.



https://es.m.wiktionary.org/wiki/escarbar

¿Qué tens, oh tiarra meua?

http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/09/que-tens-oh-tiarra-meua.html

¿Qué tens, oh tiarra meua?

Per qué ploro cuan de tú estic llun, y patisco cuan torno a tú, pensán, sense podé tartí, que pronte tindré que marchá atre camí.
Per qué lo tems va tan a poquetet, cuan tinc que torná a veuret y corre tan depresa, cuan p’els teus carres estic.
Per qué están llun de tú, no puc trová la pau, y sol sentisco deshori, ensomián en lo día que tinc que morí, pa que me porton a tú atre camí.
Per qué la oloreta del teus préssecs, me pareis la milló colonia del mon; y al no trovala a cap de mercat me cause este gran dol.
Per qué m’enrecordo tan dels amics y veins de cuan la vida ere matí, y los trovo tan en falta, ara, cuan de la vida ya es de nit.
Per qué te vach tindre que disá, pa la vida guañam, si esta vida, sense tú, casi ya no es vida y sol vull qu’el tems paso mes depressa de que los reloches, lo disen passá.
Per qué les alifares de les atres tiarres, no se poden compará en les que sentisco caminan p’els teus carrés y arrimanme a les teues parets.
Per qué tinc eise sentimén tan gran; y que sol lo sentisco cuan estic en tú pensán.
Per qué tinc la gran sort; de que los nostres antepassats, sempre estiguen a la meua boreta, parlanme, parlanme a la orelleta.
Per qué tens los sials tan blancs y los núgols tan blaus, que sol lo blau del mar y lo blanc de la seua espuma, en tú se poden compará. /sials blaus, núgols blancs/
Per qué, de menut, me vas disá que probara los teus minchás; y ara, mincha aon mincha, lo matéis gust, n’ol trobo mai.
Per qué lo aire cuan, per cualquier puesto, me espente; sol fa que enrecordam de aquells inviarns, de aquelles costes, de aquell monte.
Per qué la claró d’els teus matins, me porten an aquells tems, en que en  la mula y lo carro, escoltan als muisonets, anaem fen camins.
Per qué la demés chen está tancada dintre del resto del món y natres mos sentim tan lliures dintre de esta terreta teua, devais del teu sol.
Per qué les orinetes, y mols atres muisons, añ tras añ, sempre tornem al matéis niu, y yo per mes que volo, mai me arrive lo estiu.
Qué tens oh reloche del campanari; que a cap puesto trobo que donon les hores, en lo matéis teu mistiari.
Qué tens aigua de la meua tiarra, qué tens dintre de la pichelleta, que tots los que de tú estem llun, patim eisa set que sol se pase beben de la teua aiseta.

Nota: Vatres y yo podriem seguí escribin fulles y fulles en per qués, pero penso que no fa falta, perque, an esta tiarra,  dintre de natres, tots pensem y sentim lo matéis.
Ara si de verdat voleu sentí, viure, patí y riure lo que esta charrada te dins; la teniu que llechí y llechí, mes camins.