El “senyal del rey d’Aragó” eran las armas de dignidad real. Con el paso del tiempo su uso se fue territorializando por medio de concesiones reales. El primer municipio que luce las barras es el municipio de Milhau (Francia), por concesión de Alfonso II (1187).
¿Cuándo pasa el “senyal del rei d’Aragó”, a representar las instituciones catalanas?Desde siempre, el emblema había sido San Jorge. La documentación nos dice que en 1417 la Diputación encarga “que sien fets y renovats los segells de la scrivania de la diputació del general… ab lo qual se puxa empremtar e figurar la imatge de san Jordi a cavall qui mata lo drach… e aquest segell servesca a seguellar totes letres patents qui´s dressen a qualsevol persones… a papa e cardenals e al senyor rey…e altres persones reyals…”. Es evidente que las barras no eran el escudo oficial. Como tampoco lo era de las Cortes que -reunidas en Tortosa en 1430- ordenan pagar 65 florines de oro de Aragón al platero Pere Torralba por la ejecución de dos sellos “a on son esculpides les armes del dit general de Cathalunya, ço es sent Jordi a cavall qui mata o onciu lo drach…”.
300 años más tarde, iniciadas las cortes catalanas de 1701, no aparecía el sello por ningún lado. Parece que nadie lo recordaba, ”ni saverse qual se usave en les corts antecedents encara que aparexia poderse esculpir… la imatge del glorios Sant Jordi portant lo escut amb la creu…”. Tras acalorados debates, el 19 de octubre de 1701 se adopta el acuerdo de grabar uno nuevo con el “Escut de ditas quatre barras y corona real”, para solicitar la venia real de uso.
Detrás de ese extraño olvido hay que situar las convulsiones antiseñoriales como la “revolta dels barretines o de la terra”, el “avalot de les faves” o los asedios campesinos de Barcelona en 1688 y 1689. Quizás interesaba un cambio de imagen que acercara la institución al pueblo más identificado con la realeza. Y nada más apropiado para conseguir la concesión real que el marco de las cortes catalanas, que juraron con vivas demostraciones de afecto y júbilo al nuevo rey Felipe V de Borbón, el 12 de octubre de 1701. Cortes que duraron hasta el 12 de Enero, y en las que se acordó además del uso del “escut de ditas quatre barras y corona real”, un donativo real de 12 millones pagaderos en 14 años, nombramiento de 14 títulos de marqueses y condes, 20 privilegios de nobleza, 20 de caballeros, y otros 20 de ciudadanos; todo ello entre grandes fiestas y regocijos populares, de manera que -como dice Macanaz- “no quedó a los catalanes nada que pedir, ni al rey cosa especial de concederles”.
Así que la Generalitat no lo sabe, pero al ocultar el escudo de Felipe V tapándolo con el de la Generalitat, en realidad le están haciendo el último homenaje al rey que concedió a la Generalitat el uso de su “senyal” como rey de Aragón. Si la Generalitat fuera consecuente, el Parlament debería rechazar el uso de las barras de Felipe V, las barras felipistas, por haber suprimido las instituciones tradicionales catalanas. Las cuales, por cierto, ahora ningún nacionalista querría, pues les parecen “medievales”; y las cuales son ridículas comparadas con el actual poder omnímodo de la Generalitat.
Aunque ya sabemos que el nacionalismo no va de coherencia, sino de ideología y fantasmagoría histórica.
Per tal con aquelles coses les quals per los princepsse fanpusleugerament per los sotsmeses son tretes en exemple: esguardador esser jutgam que en tots los nostres fets axi com realaltea no poch ho requer honestament e temprada nos hajam axi que los savis en ben sien conformats e els no savis e avanitats entenens en temprançasien provocats. Honsobrefluitats esquivants majorment en aquestes coses les quals ordinariament sana fer: volem que ordinariament si donchs per altra causa en altra manera fer no ho manavem quatre sellespalafrenalsablurs frens de les quals les dues ab nostre senyal real e les altres dues la unaabsenyal de sent Georgi e laltraabsenyalantich de rey Daragosien a servey de nostra persona apparellades Ies dues de les quals hagencuyrscuberts de vellutsdaur e de seda comunits e les altres dues romanents hagen cuyrs no cuberts de velluts segons manera apparellada accedent a nostre desijament: de les dites empero dues selles havents cuyrscuberts de vellutcascun any la una prop la festa de la Nativitat del glorios Salvador del humanallinatgesia feta e altra prop abans de la festa de Pentacostaaximateixsia feta e les romanents dues selles havents cuyrs no cuberts de vellutcascun any prop ans de la festa de la resurreccio de nostre Senyor la una esser feta ab aquest edicte laudable manam e laltra prop de la festa de Omnium Sanctorum volem esser complida: e apres sis almenys selles darmes destinades per servey de nostra persona hajam de les quals dues sien de nostre senyal real de tot en tot decorades e les altres a senyal de sent Jordi e les dues altres romanents al dit senyal antich de rey Darago. Manam encara que quatre mantes almenys continuament sienappareylades a cobrir les dites selles a servey de nostra persona destinades les dues de les qualessien a nostre senyal real en totes les lurs parts e les altres la una a senyal de sent Jordi e laltra al senyal antich Darago. En apressubjungim a les coses damunt dites que continuament hi sia copia de mantes e daltres coses necessaries a cavals e a les altres besties damunt dites.
L'impulsor de la llibreria Serret de Vall-de-roures inicia una nova aventura per a reivindicar la llengua catalana als territoris de cruïlla.
Octavio Serret, en la Librería Serret, en el 2012. / JULIO CARBÓ
Anna Zaera:
Fa uns quants anys, quan ens vam conèixer, em va dir que les fronteres existien per a rebentar-les. Es considerava i es considera un home de frontera perquè realment hi ha nascut. Entre Catalunya, l’Aragó i València. S’ha cansat de dir que som la mateixa gent perquè parlem la mateixa llengua i tenim la mateixa identitat. Abans de conèixer-lo, m’encuriosia que tothom –absolutament tothom– parlava d’Octavi Serret i el seu fenomen cultural contra pronòstic a la capital del Matarranya. A poc a poc, van arribar les portades a les seccions de cultura dels diaris nacionals i els premis a la seva tasca. Potser el més important, el Premi Nacional de Cultura a la Projecció de la Llengua Catalana, l’any 2009. Ara, després de quaranta-un anys regentant la ja famosa llibreria Serret de Vall-de-roures, ha anunciat que fa un canvi de vida. Traspassa la mítica llibreria però al mateix espai físic, en aquell que ha vist passar centenars de plomes il·lustres i gent de la cultura, que es convertirà en la seu de l’associació Ilercavònia Terra Nostra, l’entitat a què dedicarà els seus esforços d’ara endavant. Una decisió –o reinvenció, com diu ell– que l’allunya de la nostàlgia del final d’etapa i que li permetrà de continuar en contacte amb la cultura. Aquest projecte gira al voltant de la reivindicació cultural del català a l’Aragó mitjançant la recuperació de la idea de l’antiga Ilercavònia, la terra que els ibers habitaven al voltant del riu Ebre i que abraçava el territori entre el coll de Balaguer, Sagunt i Mequinensa. Serret s’afegeix a aquesta associació que ja existia, amb seu a Tortosa, per recuperar la història comuna del territori, dels ibers a l’època contemporània, reivindicant personatges insignes i fets històrics que, segons ell, encara no han estat rehabilitats amb prou fermesa.
—Aquesta setmana comenceu el vostre canvi de vida. Heu decidit de tancar la mítica llibreria Serret de Vall-de-roures. Per què?
—La decisió la vaig prendre ja fa molt temps. Jo ja buscava un canvi de vida, no volia treballar tantes hores i buscava la manera. Vaig rebre una oferta de feina, que no té res a veure amb la cultura, i vaig pensar que era el moment. He fet un traspàs de la llibreria amb tot allò que implica. Clients, proveïdors i dipòsit de llibres. Jo em quedo amb el meu catàleg primitiu, un d’únic que tinc dedicat als temes més locals amb títols com ara El riu que parla (2008), La Dama del Matarraña (2009), Follets del Matarranya (2009), Poesia de frontera (2011), Lletres de casa (2009), Galeria ebrenca (2010), Matarraña secreta (2019), Els Ports de Beseit (2007), El tren de Val de Zafán (2011) o Il·lusions i incerteses (2010). Es queda aquí, en la que serà la nova seu de l’associació Ilercavònia Terra Nostra.
—Ha estat una decisió difícil?
—Sap greu perquè deixes el poble i la comarca sense llibreria de servei. Però jo crec que la Serret ha estat alguna cosa més que una llibreria. Bé, de tota manera, Vall-de-roures continuarà tenint un servei quotidià de diaris i revistes, perquè he trobat la persona adequada. El nou punt de venda serà en un lloc bastant a prop d’aquí. La part més important és que jo em reconverteixo, no solament em reinvento. En això de reinventar-se ja s’hi ha insistit bastant, és una paraula molt utilitzada. En el fons, jo em sento molt a gust amb aquesta decisió perquè en part significa tornar als meus orígens. He anat destil·lant el meu catàleg, fent un buidatge bastant dràstic, per acabar amb les millors publicacions del Matarranya i el Maestrat. Ara és moment que l’antiga Llibreria Serret pugui ser la seu de l’associació Ilercavònia Terra Nostra.
—Quina serà la funció d’aquesta associació?
—Divulgar la llengua catalana a l’Aragó. Si anem als estatuts es veu molt clar que l’objectiu és preservar el llegat dels nostres avantpassats, que no deixen de ser els ilercavons. Uns avantpassats que han viscut en aquestes terres extenses, que no tenien fronteres, i que cobrien bona part de què era la Corona d’Aragó. Molts cops s’ha parlat del territori que englobava l’antiga Diòcesi de Tortosa, però encara era molt més ampli.
—Aquesta decisió ve motivada també per la dificultat de vendre llibres?
—No hi té res a veure. Ja feina molts anys que treballava a la llibreria i buscava un canvi vital. La part més romàntica, la de gestió cultural que s’engloba en el projecte Camins Serret, m’ha permès de fer-ne de tota mena. I d’això en continuaré fent a l’associació Ilercavònia. És cert que hi ha llibreries que tanquen, però jo no tanco perquè en tingui la necessitat, sinó perquè vull reconvertir-me.
—Però estem d’acord que ser llibreter és un ofici de resistència.
—Durant quaranta anys he estat fent les mateixes coses i allò que m’ha salvat ha estat la gestió cultural que he fet. Hi ha moments més bons i moments més dolents, però la meva decisió no va associada a les fluctuacions de la venda de llibres o del mercat editorial. Ara podrem fer moltes més activitats per a divulgar i reivindicar aquest territori tan ampli. Vull provar de ser més lliure i també tenir una vida més adequada per a la meva família. El dissabte i el diumenge em dedicaré a fer gestió cultural de manera més directa i seguint la filosofia de la Ilercavònia.
—Què heu après en aquests quaranta anys al peu del canó a la llibreria Serret?
—M’he buidat per divulgar un fet de què em vaig adonar quan era molt jove. Quan van aparèixer les primeres publicacions en català a l’Aragó, sobre l’any 1985, m’adono del lloc on he nascut. Jo vaig obrir l’any 1981. Vaig començar a percebre que vivíem en un encreuament de cultures, i crec que això que jo vinc a fer en aquesta vida és divulgar aquesta realitat. Fer saber que a l’Aragó també es parla català. I aquesta és la filosofia que he desenvolupat al llarg de tota la meva vida. Jo sóc nascut aquí i parlava català i aquest no és un fet que es doni per assumit. Vosaltres sí que sabeu que parleu català. Aquí ens deien sempre que parlàvem xapurreao. Llavors, quan sents que el català és la teva llengua, sents una força per dins que t’impulsa, que et fa sentir que has nascut per lluitar i fomentar-la. Per convertir-te en aquest punt de trobada i fer que tot això tiri endavant.
—L’associació Ilercavònia ja existia. Per què heu decidit que tingui la seu a Vall-de-roures?
—Jo conec aquesta associació l’any 2015, perquè una vegada vaig coincidir amb el president, Josep Miquel Martínez. En aquell moment, vam veure que teníem moltes coses en comú, i vaig pensar: ‘M’agradaria participar-hi. M’ho guardo per a quan tingui més temps.’ I bé, ara crec que és el moment. Com a membre d’allò que era l’antiga Ilercavònia, jo m’he sentit ilercavó ja de sempre i m’he entusiasmat en cada iniciativa. M’interessa de participar en aquesta idea, impulsar recerques que vagin en aquesta línia: investigar els orígens, l’arqueologia, passant per la història de les religions i arribant fins a l’època contemporània.
—La idea fóra d’establir aquests vincles entre el passat i el present mitjançant activitats obertes al públic?
—És un projecte molt transversal perquè crec que l’objectiu últim és redescobrir-nos a nosaltres mateixos. Jo busco recuperar els valors. Sempre he pensat que, si tornem als orígens, recuperarem els valors. Crec que els hem perduts o gairebé. Jo crec que en aquests territoris tenim una connexió molt potent de costums i cultura. La idea és trobar-nos cada vegada més a gust amb nosaltres mateixos.
—Com ha estat construir un projecte cultural de Països Catalans a l’Aragó amb la dificultat que implica no tenir polítiques culturals pròpies que potenciïn la llengua?
—Jo sempre he pensat que no tenim fronteres, que ens les posen els polítics i molts cops, en conseqüència, nosaltres mateixos. Jo crec que ara seria un moment prou adequat per a reivindicar un territori sense fronteres i recuperar els valors. I aquesta és una tasca que s’ha de fer tant col·lectivament com de manera individual. Si cadascú de nosaltres pot tornar als orígens, podem trobar la nostra essència. Jo tinc dos fills, de vint-i-tres anys i de divuit. El de divuit et puc assegurar que és d’una generació que ha recuperat l’esperit social, que es preocupa més per les persones que per les coses materials. Es preocupen per la col·laboració i la cooperació. Crec que ha estat la nostra generació qui ha causat aquest caos tan bèstia que ens ha portat a la crisi i al desastre del canvi climàtic. Jo veig un món prou desballestat. Si no som capaços de fer-nos unes bones autocrítiques i intentar saber per què fem les coses o per què hem nascut, ens encaminem cap a la nostra pròpia destrucció.
—L’altre dia llegia que el psicoanalista Ramon Riera alertava del perill de bucolitzar el passat dels espais rurals perquè també han estat espais de molt de patiment i lluites de poder.
—Bucolitzar el passat tampoc. Jo crec que viure en contacte amb la terra t’ofereix una altra percepció. Si volem tornar als orígens, hem de tornar a la terra. I és que al final hi acabarem tots, tornant a la terra. Però abans ho hem d’aplicar al nostre dia a dia. La meva generació ha percebut el món en dos grans sistemes: capitalisme o comunisme, i ells són en un altre moment. Veuen que, si no col·laboren i tenen en compte l’entorn, el seu món se’n va a la merda. El meu fill de vegades em diu: ‘Pensa en els meus néts.’ Crec que hem de ser més humans, més persones. Jo, gràcies a l’activitat cultural, sempre he optat per l’ésser humà. Per això m’han fotut hòsties pertot arreu. No m’ha agradat mai de posar etiquetes. La cosa més important és que no ens desconnectem entre nosaltres, que siguem conscients que habitem un espai comú.
—Part de les vostres iniciatives amb les presentacions literàries ha estat afavorir la presència física. Fer venir la gent a Vall-de-roures. En un temps on moltes de les interaccions entre autors i lectors són digitals, cal reivindicar compartir un mateix espai real?
—Sí. Jo durant aquests anys he treballat cada dia de la setmana. Per mi, organitzar aquestes trobades, fer que es trobi gent molt diversa i dispersa a causa de la meva sinergia, m’ha donat moltíssima energia. D’aquí han sortit amistats i projectes. Allò que volen és que cada vegada estiguem més aïllats, que comprem per internet i ens ho portin a casa. Si fem això ens matem a nosaltres mateixos. Per això, l’associació Ilercavònia, a part de tornar als orígens i divulgar el llegat dels nostres avantpassats, també vol ser un espai de trobada presencial al nostre territori. Tenim un territori riquíssim, que va de la muntanya al mar, amb una gent que és una barreja de cultures molt interessant. Si tenim present que l’antiga llibreria Serret sempre ha estat un punt energètic important, aquest nou projecte neix amb una potència molt gran. A més, com que jo estaré més descansat, podré estar més actiu.
—La seu física continuarà a l’antiga llibreria o voleu fer activitats en diferents punts dels Països Catalans?
—Tenia molt sentit que la seu fos a l’antiga llibreria Serret, perquè ja teníem aquest punt d’enganxada. Però també n’hi ha una subseu a Tortosa. En realitat, estem molt enxarxats. Sempre hem demostrat que, d’aquest punt neuràlgic, d’aquesta cantonada, ens podem expandir al món, i això continuarem fent.
—Ja teniu activitats programades amb l’associació Ilercavònia?
—N’hem fet a Arenys de Lledó i a Rosell ara farà un mes. Per al 2020 encara no tenim cap activitat programada, però sí projectes embastats. No en podem comentar res perquè ja ho anireu sabent. Però ens caldrà gent, perquè la nostra idea és debatre idees partint de molts punts de vista diferents.
—Qui formeu part de l’associació ara mateix?
—Hi ha molta gent potent que forma part d’Ilercavònia, però encara no es pot dir. Són personatges del món de la cultura, acadèmics, autors o investigadors que ja en són socis.
—Us noto il·lusionat. No teniu nostàlgia?
—A mi em feia llàstima que jo tanqués i Vall-de-roures no tingués llibreria, però ara estic més tranquil perquè he trobat la persona que la podrà obrir. Jo continuaré amb les meves coses i anirem fent.
Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot
Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.
Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.
Vicent Partal Director de VilaWeb
Ayer, 1 de enero del 2020, la Librería Serret, de Valderrobres (Teruel), dejó de existir como tal y su espacio se convirtió en la sede de la asociación cultural Ilercavònia Terra Nostra. Octavio Serret (54 años), que fundó la librería hace 38 años, se dedicará de lunes a viernes a un trabajo que no tiene nada que ver con la cultura, pero los fines de semana se centrará en la gestión cultural.
Serret, sin embargo, no abandona la gestión cultural, que es lo que más le gusta. "Me quito la paja y me quedo con el grano", explica gráficamente. La paja era la pura y simple venta de libros de todo tipo, desde literatura y ensayo a textos escolares; artículos de papelería; guías turísticas y senderistas de la zona, etcétera, que en realidad traspasa a una mujer del pueblo, que abrirá en un local cercano y a la que asesorará en sus inicios como librera. El grano serán las actividades de gestión cultural, que realizará bajo la marca Camins Serret y en las que seguirá contando con la presencia de escritores, cuyas obras presentará en la sede de Ilercavònia Terra Nostra, en la de la nueva librería o en cualquier espacio de la comarca, desde hoteles a centros culturales.
La sede de Ilercavònia Terra Nostra, asociación fundada en Tortosa en el 2015, se traslada a Valderrobres, al actual local de la librería y abrirá los fines de semana. "Reunirá libros y publicaciones destinados a conservar y divulgar el legado de los ilercavones, el pueblo íbero que repobló estas tierras, que territorialmente corresponden a la antigua diócesis de Tortosa y abarcan desde el Matarraña y el Bajo Aragón hasta las comarcas del norte de Castellón y el sur de Tarragona", explica.
La asociación, presidida hasta ahora en Tortosa por Josep Miquel Martínez, se financiará con aportaciones de socios, "gente que ama esta tierra y vinculada al mundo de la cultura, como académicos o activistas culturales", asegura Serret, cuya primera actividad en esta nueva etapa será el festival de literatura negraAragón Negro, que se celebrará en Valderrobres y otras localidades de la comarca del 15 al 31 de enero. En realidad, Aragón Negro ya existía y la nueva edición está programada desde el año pasado, pero ahora se hará en la sede de Ilercavònia. Y Serret compaginará el festival con su nuevo trabajo comercial, en el que venderá productos alejados de la cultura, como ya hizo en sus inicios, antes de fundar la librería, porque Serret siempre ha sido, sobre todo, un gran vendedor.
