La brema

 http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/09/la-brema.html

La brema (verema en catalá)

botellicas (blog de botelles de Moncho)

Los raims no eren abundans a l’Aldea, com a mol cada familia tenie seps (cepas)  pal consum de casa, y a camins ni siquiera arribae p’al añ. Y moltes voltes lo ví eisie agre, pero igual mol bebiem, non teniem d’atre.
Ere raro que algú plantare una sort o un bancal sol en seps; en varies files de seps. Lo normal es que éstos estaren a la bora de les parets d’els bancals, en una única fila.
Allí solien mesclás diferentes clases de raims, blancs, negres (garnacha), moscatell, este los encantae als goluts (golosos) y algúns ne tenien inclus de rochos, a este se li diebe de collón de gat (cojón de gato) y tenie los grans mol grans y rochos.

Raim cornut, cornuda

http://museosdeterque.blogspot.de/2013/12/reparto-de-parras-de-variedades-de-uva.html

Tamé existie la variedad de les parres (parras), estes se plantaen mes als corrals, als horts, als chardins. Y ere un raim mes bast, encara que algúns grans tamé eisien dolsos, cuan estaben madurs.
Los seps, tenien varios sarmens, prau llarcs, en moltes fulles (a les grans s’els diebe pampes). P’els sarmens eisien los raims, que eren un manoll de grans. Normalmen éstos se minchaven sansés, en la pell y les pepites. Uns atres tenien la pell y les pepites mol dures y se tiraben, después de minchat la pulpa que tenie dintre cada grá.
Se solie bremá a finals de septembre, encara que avans alguns raims podien está mich madurs y podies pesigá algún grá, inclus de la parra que ere un poc mes tardana.
Normalmen los raims se cullien en les estirores (tijeras) de podá o de bremá o estirores podadores, que pa tot servien.
Los raims cullits se posaen en cabassos de goma y se descargaben a les portadores, que eren com a banastes de fusta, totes ben tancades pa que no sen anare lo suc (lo vi) que se fae al tira los raims dintre.
Ñabíe uns atres bremadós, los que no habien trevallat pa res los seps, eren les avespes, les abelles, alguns muisonets y sempre quedabe algún jabalí.
Los raims se calsigaen descalsos, se potechaen, lo vi se colae y se ficae a madurá dintre dels carratells grans (cubas grandes), que avans se habien llimpiat en unes meches (de sofre) que se ensenien dintre; ere convenien perque si lo vi del añ de avans se habíe avinagrat, ñabie perill de que se quedare eisa agró a la fusta; y la nova cullida tamé se fare malbé. (MALBEC no, malbé)
Tenien que tindre cuidau a clavás dintre de les cubes, pos a camis se fae un gas que ere venenós y podie pasá una desgrassia.
A les bodegues, que ñabie a cada casa, solie ñaure carratells diferens, grans y menuts y, a camins, hasta un p’al vinagre.

/Nota de Moncho , a la bodega de Lillo a Valjunquera ñabíe un cartel aon ficae Bodega. Una vegada que vach aná me va ficá vinagre de broma perque ya anaem mol adelantats, y mel vach fotre. Una mica fort este vi /

Lo carratell tenie una porteta a la part alta, que es per aon se umplie; y una aiseta a la part de abais, que es per aon se umplie lo porró, pa traure lo ví pal consum diari, y les tassetes, cuan volies convidá a algú a probá lo teu ví o a “fe una tasseta”.

Algunes cases, lo añ que naisie algún menudet, o si ñabie una selebrasió gran; solien umplí algunes botelles del milló ví que tenien y les posaen “davall del tellat”. Eises botelles sól se ubrien cuan ñabie un atra selebrasió, cuan lo chiquet sen anabe a la mili, cuan se casabe, …. Lo que pase es que lo vi se habie fet vell y ara ya pareisie mes coñac que ví. Pero ere una costum de aquells tems a l’Aldea.
Tamé ñabie costum de en lo primé most y codoñs, fe mostillo, que después se untabe al pa y pa brená.
Com no ñabie distracsións p’als domenches y les festes de guardá, per la tarde, les chiques y les persones grans, en cuadrilla, sen anaben a pasechá hasta la marededeu, lo empalme o inclus hasta la fón o la telleria y allí “faen una gaseosa”. Ya ham parlat de esta costum.
Mentres tan los mosos, después de aná a aveurá los animals, als aveuradós de la fon; se reunien y anaen visitán les bodegues a “fe una tasseta”; o mes; a cada casa. A voltes acababen un poc animats y algún camí vach veure a dos mossos, que fae un momén eren mol amics y lo ví, sempre la radera tasseta, los fae cambiá, y discutien y hasta se insultaben, eres un m. y tú un c. Pero la sang no arrivabe al riu, los atres amics, se posaen al mich y uns sen enduyen a ún y los atres, al atre, a “fe la radera tasseta”. Y allí se acababe tot, demá, después de dormila per la nit, atre camí tan amics, en un gran mal de cap, pero aisó se pasabe, trillán o cullín olives.
Algúns camins, cuan venie un forasté, presumit, dien que entenie de vins y que aguantabe mol, segur que caie. Uns lo entretenien a la entrada de la bodega, mentres l’amo, anabe al fondo de la bodega y li umplie la taseta de vi vell, debie tindre denau grados o mes. Lo forasté, per aguantá lo tipo o perque no sen donae cuenta, sel bebie. Hala! Un atra tasseta, y a les tres o cuatre, lo pobre convidat ya no sabie lo que bebie, al final acababe mal; a dormí a la pallisa, en una borrassa davall, tot vestit. Mentres tan los mosos del poble habien anat bebén lo vi del añ, que sol tenie tretse o catorce grados y se aguantabe milló, y, encara que acabaren calens, la atre habie caigut, la próxima visita, se u pensarie avans de presumí.
Un domenche mes que se ha pasat; a esperá tota la semana que vinguere lo siguién, pa torná a fe lo matéis; alló ere una roda donán voltes y sempre se acavabe al matéis puesto y en la mateisa chen. Y lo milló de tot es que, en tan poqueta cosa, tots estaen contens.

FIN.

Catalá grups aragonesos no franjolins

https://tempsdefranja.org/territoris/arago/el-catala-en-les-grups-aragonesos-no-franjolins/

Màrio Sasot

Algunes agrupacions musicals aragoneses no originàries de l’àrea territorial de llengua catalana –la Franja-, principalment formacions de música folk, tenen en el seu repertori cançons amb lletres en català o bé temes instrumentals que recullen músiques tradicionals franjolines. Moltes d’estes agrupacions també incorporen en les seues actuacions cançons en aragonès, fent ben visible i posant en valor d’esta forma el trilingüisme del nostre territori i el respecte de les formacions musicals aragoneses a la diversitat de llengües. 

El grup que incorpora més cançons en català és La Chaminera, format pels veterans músics Angel Vergara i Maria José Menal. El primer ha format part altres agrupacions musicals com l’Orquestina del Fabirol o Los Titiriteros de Binèfar i Angel Vergara i Cia, en estes dos formacions també ha participat Maria José Menal. La Chaminera ofereix la possibilitat de fer actuacions íntegrament en català i, per això, ha participat en el Programa Jesús Moncada que ofereix el Govern d’Aragó. En el seu extens repertori interpreten cançons recollides per tota la Franja:’ La Cllavilla’ de Bonansa, ‘Ai, quin fred que fa’ de Tolba, ‘Lo coro de l’astiore’ (estixora) d’Albelda, ‘La ovella modella’ de Tamarit, ‘La gaiteta de Villella’ de Fraga, ‘La mare de Déu vindrà’ i ‘La lluna, la pruna’ de Mequinensa, ‘Romanç de Catalineta’ i el tema instrumental del tradicional ‘Bolero del Pol·linari’ de Favara, ‘Plateret d’enciam’ de Nonasp, ‘Palometa baixa del cel’ de Maella, ‘Albades’ de Bellmunt i Calaceit, ‘Tota la lluna’ cançó de joc de la Freixneda, ‘La balladora quan balle’ de Pena-roja de Tastavins, ‘Folies’ i ‘Lo moixó de Montpeller’ de Mont-roig i ‘Los esclops de Déu’ d’arreu del territori. Bona part del seu ampli repertori en català recupera textos i músiques dels reculls Lo Molinar (1996) i Bllat colrat!(1997) que la pròpia La Chaminera considera com un model a seguir d’investigació literària popular a tots els territoris aragonesos. Els dos músics acompanyen les seues actuacions d’una gran diversitat d’instruments tradicionals que mostren en les seues actuacions als assistents: gaita de boto, tabal, pandero, chicotén, flabiol, culleres, guitarra, requinto… Angel Vergara també ha publicat CDs, llibres i articles sobre la recerca de materials del folklore aragonès.

Chicotén és una de les primeres formacions de folk constituïda a la segona meitat de la dècada dels 70 i que va tindre una trajectòria molt breu. El seu segon treball enregistrat en 1979 el titulen Albada de Beseit/Paloteado de Boltaña on apareix l’albada recollida per Arnaudas com a tema instrumental. El 2000 apareix un llibre de petit format i un CD, treball que titulen Chicotén 3. La fiesta en Teruel on hi participen entre altres músics Angel Vergara, Maria José Menal i Eliseo Parra com a coordinador musical. En el CD apareixen diferents temes del Matarranya: una introducció tradicional de la Canyada de Beric instrumental, una ‘Aurora’, localitzada a la Freixneda i una cançó del mayo de la Codonyera totes dos en castellà recuperades per Arnaudas. La Birolla, grup també desaparegut, el seu últim treball enregistrat data del 2003. En Hojarasca (1998) interpreten tres temes instrumentals en què els seus títols fan referència al nostre territori o a la nostra llengua: ‘Mazurka de Torredarques’, ‘Per damunt de la teua finestra’ i ‘Cercavilla de la Ronda Vella’. Un altre grup amb una trajectòria musical breu -1988-2002- és Ixo Rai! que en el seu Con agua al cuello (2001) trobem la lletra d’una cançó en català, ‘Molt de soroll’ i on hi participa fent cors i com assessor lingüístic el cantautor de Saidí Anton Abad com pot llegir-se a la caràtula del CD. L’Orquestina del Fabirol, formada el 1986 a Saragossa i resident a San Chuan de Plan al Sobrarbe, tenen editats fins a nou treballs discogràfics. En Suda, suda, fabirol (1989) amb l’Angel Vergara al grup, enregistren ‘Vals d’Albelda’, ‘Ball dels salvatges’, ‘Mazurca de Moresma de Benabarre’, ‘Tonada d’arribada’ i ‘Ball plla’, tots temes instrumentals. A Zorras, pollos y villanos (1991) interpreten el conegut i popular ‘Ball del poll d’Aiguaviva’. I a Albada al nacimiento (1996) la cançó que s’acompanya amb text ‘L’infantó no vol callar’ extreta del cançoner català. També interpreten a través d’una auca el ‘Romanço de la Catarineta’ ben popular a la Ribagorça. Este grup ens confirma que té més treballs en la nostra llengua però la falta de temps i diners per enregistrar els materials musicals fan difícil l’eixida al mercat de nous CDs. El grup folklòric Aires de Albada, en el seu treball Albadas, jotas y fandangos (1999) inclouen ‘Albades de Mont-roig’ cantades en castellà i recollides i publicades per Arnaudas en el seu cançoner. El grup Escandallo de Saragossa en les festes del Pilar del 2000 interpretaren una versió cantada de ‘Albada de Beseit’ amb la lletra recollida per Arnaudas. Els Dulzaineros del Bajo Aragón, actius des del 1987, només fan música instrumental i tenen en el seu repertori ‘Ball de Mont-roig’ i les ‘Albades de Bellmunt’. El ‘Ball de totxets de Camporrells’, ‘Arrastrat’ ball tradicional també de totxets originari de Benavarri i ‘Tonada de comiat’, esta última amb lletra, són peces que estan recollides el en repertori que ofereixen els Gaiteros de Ribagorça. Los Titiriteros de Binéfarinterpreten ‘La coqueta dolça’, ‘Quiquiriquí, què fas aquí?’ i ‘Lo ball de la civada’. La formació ribagorçana Els Ministrils de l’Obach, en les Jornades sobre el català a l’Aragó a Barcelona de l’any passat, ens van oferir un concert amb més de la meitat del repertori interpretant cançons en català. Folk metall és la música que interpreten els components de Lurte formació apareguda el 2003 i que actualment tenen cinc treballs discogràfics. A Neopatria (2011) un tema amb lletra en català ‘Parla la mort de mi’ i a Última frontera (2013) ‘Pedres de foc’.

En el projecte musical d’ASCUMA, coordinat per Marc Martí, Sons del Matarranya. I Recopilatori de les Músiques del Matarranya (2007) on un dels objectius era gravar un doble CD, van participar cantant lletres en català els grups aragonesos no franjolins: Prau, Mallacan, Inestables, Dechusban, Manos muertas i Gen.